Ulrike Meinhof, periodista i terrorista

22.06.2017

Fa pocs mesos arribava a les llibreries una de les grans apostes d’enguany de l’editorial manresana Tigre de Paper: Ulrike Meinhof. La biografia, escrita per Jutta Ditfurth, publicada originalment el 2007 i traduïda ara per Daniel Escribano.

Ulrike Meinhof

Escrita amb la intenció de compondre una història que anés més enllà de la historiografia oficial, es pot afirmar que Ditfurth se’n surt en la seva intenció i acaba teixint un relat polièdric d’un dels personatges més polèmics de l’Alemanya de postguerra. Per alguns, Ulrike Meinhof va ser no només la millor periodista de la RFA, sinó també la dona alemanya més significativa des de Rosa de Luxemburg. Per altres, una terrorista i criminal, una mare irresponsable que va anteposar els seus ideals polítics al benestar de les seves filles. Una dona armada, perillosa.

El cos d’Ulrike Meinhof va aparèixer mort el 1976. Aleshores ja feia temps que, amb el suport del seu exmarit i la seva mare d’acollida, les autoritats alemanyes de l’època i la premsa conservadora frisaven per estendre la visió d’una Ulrike fanàtica i malalta. Així es justifica que el mateix dia de la seva mort –oficialment suïcidi, tot i que encara avui planeja la sospita d’assassinat d’Estat– el cervell de Meinhof fos extret, sense consentiment de la família, per a ser examinat. L’objectiu: dictaminar que les teories radicals defensades per Meinhof i la seva posterior lluita armada eren el resultat d’un trastorn mental. Els dirigents de la RFA, amb l’ajut dels mitjans de comunicació acòlits, endegaven així una vertadera guerra bruta per enfonsar la imatge d’una periodista amb una àmplia trajectòria de denúncia social i política.

Ulrike Meinhof. La biografia examina la història familiar de Meinhof però el gruix del relat se centra a recollir, precisament, el focus dels treballs periodístics de l’Ulrike: la denúncia dels alts dirigents del Partit Nazi que continuaven exercint càrrecs de poder a la «nova alemanya», l’antisemitisme que continuava campant al país, les dures condicions i els accidents laborals a les empreses industrials, o la situació de desprotecció dels joves orfes a les institucions socials públiques, entre d’altres.

La informació, lluny de resultar feixuga, va més enllà d’una simple relació cronològica d’articles i reportatges, i amb ella l’autora basteix un relat aclaridor però molt crític amb l’Alemanya de postguerra. El resultat és, doncs, una narració on, a estones, sembla que la figura d’Ulrike Meinhof sigui el fil conductor per parlar, d’una banda, de la complicada posició de l’esquerra antifeixista europea en el context de la guerra freda i, per l’altra, del frau que suposà el procés de desnazificació posterior a la Segona Guerra Mundial.

En els últims capítols, Ulrike Meinhof torna a ser protagonista indiscutible de la història i, amb part dels seus aliats polítics empresonats, el relat esdevé frenètic: les denúncies de caire social i ideològic deixen pas a atracaments, accions armades, persecucions policials i, finalment, al retrat quotidià d’una presa a qui es van aplicar unes mesures carceràries il·legals i inhumanes que remetien, directament, a les adoptades en èpoques més fosques d’Alemanya.

En aquest punt del relat és quan s’evidencia de manera enlluernadora una de les virtuts del llibre: Jutta Ditfurth aconsegueix dotar el personatge d’Ulrike Meinhof d’una profunditat psicològica aclaparadora i penetrant. I és que durant l’elaboració d’aquesta obra d’investigació, l’autora va recollir dades i va contrastar informacions que no ho havien estat fins aleshores. Bona part del que va trobar contradeia el relat «oficial» d’Ulrike Meinhof i és precisament la combinació minuciosa d’aquestes dades amb una tensió narrativa que s’apropa in crescendo fins al tràgic final la que aconsegueix crear una obra consistent i emocionant per al lector. Colpidora i vigent des del punt de vista històric, ben estructurada i àgil des del punt de vista literari.

Podeu comprar aquest llibre al portal Llibreter Libelista