UBÚadella o l’escudella del bufó

¿El bufó admet ser “bufonat”…? Ho posa a prova la companyia Gataro i la dramatúrgia elaborada per Víctor Àlvaro quan utilitza la base teatral d’Alfred Jarry, que el 1896 ja va proposar amb Ubú roi riure’s del mort i de qui el vetlla. Aquí, tant el mort com qui el vetlla és només un: Albert Boadella (Barcelona, 1943), director teatral i fundador dels Joglars que, per mèrits propis, es va guanyar en temps gloriosos el malnom de “bufó”, càrrec que va exercir de manera teatral i, especialment, sota l’imperi de l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol.

Però ja se sap que morta la cuca, mort el verí. I quan la cuca va ser destronada, el verí no va tenir on picar. I el bufó va girar cua buscant un altre palau, terres endins, on poder demostrar la seva capacitat bufonaire, tot i que pel camí va malbaratar l’agulló que el caracteritzava i les seves bufonades van anar perdent gas i fent-se cada vegada més condescendents amb la mà que li donava el gra i convertint-se en una caricatura d’ell mateix, una caricatura marcada per l’autoodi envers aquells que li havien rigut les gràcies.

UBÚadella fa escudella del bufó. I més que provocar-lo, utilitza el personatge públic en un fals homenatge posant-lo en el lloc del protagonista. Alfred Jarry, a finals del segle XX, va fer que el pare Ubú assassinés el rei Wenceslau de Polònia i, empès per la seva dona, una paròdia de Lady Macbeth, li prengués el poder, eliminés nobles i els espoliés les riqueses. Al final, Ubú ha de fugir de Polònia amb els seus generals.

Albert Boadella, el 1981, va fer Operació Ubú, una adaptació moderna de l’obra Ubú roi, a l’antic Teatre Lliure de Gràcia, amb noms de l’escena tan emblemàtics com els malaguanyats Joaquim Cardona, Anna Lizaran o Pepe Rubianes. El 2001, Albert Boadella i els Joglars hi van tornar amb una nova versió, Ubú President o els últims dies de Pompeia, al Teatre Poliorama, on l’expresident Jordi Pujol, la seva dona i tothom qui l’envoltava, amb la introducció en el repartiment de Pasqual Maremàgnum, el successor, ja no necessitaven un llenguatge tan críptic com vint anys enrere al Teatre Lliure i s’hi esplaiaven a cor què vols. El psiquiàtric, la teràpia i els singulars figurins bombats de color crema han quedat en la memòria dels espectadors d’aquells dos precedents. I la bufonada actual de la companyia Gataro en fa també una reproducció, tot i que més modesta, esclar.

Víctor Àlvaro, l’Ubú protagonista, s’acosta al personatge real amb algun gest o caricatura fonètica que el fa molt identificable. En un espectacle breu, que ha quedat reduït pràcticament a una hora, amb els espectadors i intèrprets a peu pla, les diferents escenes es desenvolupen marcades per un tobogan que facilita les entrades, les sortides i el dinamisme dels personatges.

Fidel a Alfred Jarry, la dramatúrgia manté el reialme de Polònia, com l’original francès, tot i que a hores d’ara i aquí, es fa molt difícil de no relacionar-lo amb l’altre reialme contemporani del Polònia televisiu. ¿Qui va ser primer, doncs, Alfred Jarry o Minoria Absoluta… l’ou o la gallina?

Cal advertir que els espectadors d’aquest UBÚadella han de saber poc o molt de què se’ls parla per entendre millor la sàtira, l’absurditat, la paròdia i l’humor que s’hi destil·la. I no em refereixo precisament a la gènesi de l’original Ubú roi sinó a tot el que ha envoltat la trajectòria d’Albert Boadella, dels Joglars i del país, en els últims anys fins a avui mateix.

Per la picota de l’Almeria Teatre, hi passa una tal Espe que parodia Esperanza Aguirre, l’última patrona de Boadella als Teatres d’El Canal de Madrid; hi passen uns tals Ciutadans / Ciudadanos, de qui Boadella va ser un dels fundadors; hi passen els il·luminats i casposos del col·lectiu ibèric Libres i Iguales que té un fantasmal Vargas Llosa al capdavant; hi passen les notícies dels diaris polonesos i ibèrics de l’exExcels i la seva família, investigada ara i amb un peu a l’Audiència Nacional pels fons multimilionaris no aclarits d’una presumpte herència; hi passa la frontera i el trencadís entre Ibèria i Polònia i la invasió des d’Ibèria sobre Polònia, que recorda la bajanada boadelliana d’incitar l’entrada dels tancs sobre Catalunya arran del procés d’independència dels últims cinc anys; hi passen les prEposicions de llei i consens pactades amb interessos creats de cadascuna de les bandes; hi passa el “café para todos”; hi passen els “hilillos” del gallec Mariano; s’hi parodia l’escena més coneguda de la pel·lícula de Charles Chaplin, El gran dictador, amb la coreografia del globus terraqüi; s’hi escolta una singular versió de “La presó de Lleida” per recordar el pas del bufó per la fuga del Clínic i els companys condemnats en consell de guerra —per cert, Arnau Vilardebó hi era present com a espectador el dia de la meva funció; s’hi escolta el tradicional avís musical d’inici d’espectacles del Teatre Lliure a l’hora de parar taula i fer el tiberi; i s’hi interpreta una altra versió d’epíleg en clau d’havanera per recordar segurament aquell avi que va anar a Cuba i la pèrdua colonial del 98 que va deixar Ibèria en depressió postpart pels segles dels segles… i encara dura.

La troupe de Gataro explota al màxim la seva capacitat actoral basada en el gest, el moviment, l’explotació del figurisme i el clown amb un guió on el text té una importància absoluta i que els espectadors han de seguir al detall per copsar-ne la ironia que conté i els jocs de llengua només perceptibles, com deia al principi, si es fa la transcripció des de la ficció a la realitat.

Víctor Àlvaro i Gataro han creat una dramatúrgia més sibil·lina i fina que el Polònia televisiu per no castigar Alfred Jarry ni els Joglars sinó per fusionar-los els dos en un muntatge que s’empara en la tradició teatral pròpia per oferir una visió renovada de l’art del bufó.