‘Tros’: la Catalunya eixuta

7.02.2017

L’obsessió literària de Rafael Vallbona (1960) és la realitat. D’una banda, diria, l’obsedeix reflectir poèticament el “Vallbona real”, l’íntim, ja sigui amb el mirall dels clips de Sabates italianes (1987), ja sigui amb el dels versos de Platges de la ment (2014), fets de música i d’imatges. I d’altra banda, també, complementàriament, a Vallbona, l’obsedeix un altre correlat: la “Catalunya real”.

Rafael Vallbona | Foto Ana Portnoy

Amb tenacitat de periodista i finesa d’escriptor, Vallbona ha insistit en aquesta obsessió amb estratègies diverses: amb la magnífica sociologia autobiogràfica de De contents a enganyats (2014); amb les monografies divulgatives a l’entorn de l’esport i, en especial, del ciclisme; amb les novel·les de reivindicació i de reinvenció del costumisme, que té Gràcia (2003), pel meu gust, com a emblema amb ressò internacional, i també, més recentment, des de l’exploració personal del gènere noir.

I vet aquí que, després d’El tant per cent (2014) i Dits enganxosos (2016), arriba a les llibreries aquest Tros (2017, Pagès Editors), distingit amb el premi Ferran Canyameres de novel·la d’intriga.

En el paisatge del secà de Ponent, Vallbona hi dibuixa una trama contemporània que perfila amb mà mestra la finíssima frontera que separa i que uneix la quotidianitat i el crim. I ho fa amb la convicció de qui ha entès com conviuen, al mateix món i en un mateix temps, la internet globalitzada dels solitaris i les partides locals del sometent que, en la més estricta al·legalitat, combaten els robatoris agrícoles.

I, com dèiem, Vallbona escriu des d’una certa obsessió testimonial, de rescat social, de portaveu indirecte d’un debat pendent: “A la ciutat, la realitat només es veu pel Telenotícies i tot queda molt lluny. Als pobles petits i perduts, les coses són concretes, es viuen i toquen la pell de la gent; per això hi ve tan poc la televisió. Si mostres la realitat de més a prop, la gent de ciutat s’espantaria tant que sortiria esverada al carrer a tallar el coll del primer que se’ls posés al davant.”

La regió policial de Ponent ofereix a la literatura negra un país d’eixutesa, de fred, de boira. I de silencis: “El silenci pesa”, arrenca Vallbona. Els ressons fèrtils amb l’estela siciliana de les parets de pedra seca dels misteris policíacs de Camilleri s’hi fan inevitables, i ben d’agrair.

I, en aquest context, entre girs de sang, s’hi van traçant el retrobament incòmode d’un pare vell i un fill esgarriat, o els batecs afeblits d’un poblet menut i lleig, o les complicacions d’un elenc ampli de personatges secundaris amb història pròpia, vindicats d’un en un: tant els habitants locals com els membres del cos policial. (La narrativa de Vallbona té, també, aquesta obsessió: que cada personatge, per episòdic que sigui, es faci comprensible, biogràfic: no merament instrumentalitzat per la trama.) Personalment, per exemple, trobo que l’agent Maika Torres mereixeria, almenys, un spin off.

Hi ha sogres suspicaços que lloen (diguem-ho així) els seus gendres escampant pel món sentències com aquesta: “Aquest, l’únic que vol és tirar del tros.” I hi ha enyoradors palatals que, si els ho demanes, et diran que la seva magdalena proustiana és la “cassola de tros”: oli, cargols, cansalada, costella de porc, llangonissa i botifarra negra, espinacs, alls i cebes, bitxo, patates i tomàquets, fesols, timó…

I sí: hi ha caràcters ferrenys, eixuts, i saborosos, com els d’aquesta ficció negra que, entre lladres i mossos d’esquadra trasplantats, són esperits “forjats pel tros”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La meva “magdalena” és el farro -les farinetes de blat de moro-, que la mare feia per sopar, abans de canviar-lo per la sèmola de blat.