Tres traumes

29.09.2012

Tres traumes s'ha representat a Manacor i tornarà a Calvià el 20 d'octubre


Ahir 28 de setembre va tornar al Teatre de Manacor Tres Traumes, una de les sopreses teatrals de Mallorca que fa prop d’un any que circula pels escenaris de l’illa. La seva aventura començà al desembre i, de moment, arribarà fins al 20 d’octubre a Calvià, passant per un èxit total a l’agost al Teatre Romà d’Alcúdia i pel teatre que els va veure néixer i créixer. Joan Ignasi Galmés, Miquel Salom i Marc Morales sota la direcció de Rosa Sunyer no volen enganar ningú. No tenen la pretensió de ser un clàssic inoblidable del teatre mundial, sinó tan sols entretenir i colpejar la imaginació de l’espectador. Intenten captivar amb uns personatges ben construïts, a estones histriònics com la vida mateixa, però sense perdre el respecte per l’essència de la naturalesa humana. La nostra existència està plena de llums i ombres que s’han d’anar omplint amb vivències personals que, si segueixen un rumb normal i conseqüent, són meravelloses, però que, si travessen una línia marcada pel sentit comú, esdevenen patològiques i, per tant, necessiten tractament.

Arribats a aquest punt, entra a formar part de la necessitat el terapeuta, l’orientador, el desllorigador del cau fosc de les nostres fòbies i traumes. En aquest cas, no veiem el psiquiatre, però hi és. No l’oïm, però el llucam, el percebem interaccionant amb els personatges que tenim davant, que estan angoixats per la seva presència escrutadora i ens fan sentir igualment nostre el seu mateix neguit.

És una obra on els personatges que no hi són físicament cobren una importància vital per al desenvolupament lògic del fil argumental. El terapeuta i la secretària, n’Eloïsa, que serveix a l’espectador per, d’alguna manera, enllaçar uns personatges amb els altres. A través d’ella, ens transmeten les seves peculiars paranoies: l’amor platònic, l’acte sexual no consumat, el narcisisme, l’amor juvenil i desbocat, … Cada actor ens esbossa una idea poc real de la seva relació particular amb Eloïsa, que, alhora, ens arriba a fer una mica de fàstic en veure la manipulació a la qual sotmet als nostres traumàtics amics.

L’escenografia és espartana: un sofà, un penjador i una tauleta. La directora vol que l’atenció es dirigeixi sobre l’actor, que res no destorbi el seguiment del guió. En certa manera, no és una obra fàcil ja que cada intervenció depèn no només de la pròpia sinó també de la que la segueix. El dinamisme i la compenetració és una part indestriable d’aquesta obra. Si falla un, fallen tots, però en la combinació decidida i espontània hi ha la gràcia d’un guió que manté l’oient assegut i atent.

Els actors parlen amb el psiquiatre –fent ús de les pauses lògiques de qualsevol conversa-, primer de tot, cadascú en solitari i, paulatinament, gairebé sense adonar-nos-en, les paraules es van entrellaçant a mesura que ens endinsam en la història fins que ens atorguen una amalgama de diàlegs creuats que acaben confluint en un de sol i alliberador, que desemmascararà, a la fi, la veritat absoluta, com qui, assedegat, troba un oasi al bell mig del desert. I el trastorn torna evidència.

 

Ignasi Galmés, Marc Morales i Miquel Salom, autors i actors de Tres traumes

Tres Traumes no es pot quedar tan sols en la definició de “comèdia divertida” –que ho és, sinó que viatja més enllà de la simple rialla per a convertir-se en un estudi psicopatològic, o més bé psicoanalític, d’unes persones traumatitzades per esdeveniments de la seva infantesa. Freud estaria content en veure que les seves teories són, totes i cadascuna d’elles, demostrades en aquesta obra que, de bon de veres, no deixa ningú indiferent.

Twitter Francesc Roselló: @franrossello 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris