Tres poetes a punt

23.06.2017

Com el mercuri, metall noble i viatger com aigua del riu que s’escola entre els dits, la poesia sempre busca camins entre les escletxes de la realitat, obre portes i finestres en el llenguatge i observa amb ulls candents, enamorats, l’horitzó del que encara no sabem fins que es manifesta seguint l’instint d’explorar l’incògnit.

Hi ha moltes maneres de revolucionar, o de fer evolucionar, la poesia que es mou, tanmateix, com la vida. I en aquest camí de recerca que a casa nostra s’està mostrant tan fèrtil, avui he trobat el treball de tres poetes que no només han investigat junts en un taller imaginari que s’han fet a mida de les seves facultats, sinó que han escrit en conjunt les seves troballes. El resultat és A. Així figura en la coberta el títol del llibre publicat per Voliana Edicions. Núria Pujolàs, Lali Ribera i Jordi Roig són els autors d’A., és a dir: A punt, i, també, per què no, Apunt. I, encara, A, punt, és a dir A i prou. I és que les paraules en poesia són polivalents, polisignificatives. Així podem llegir en primer lloc A punt com l’exclamació d’un desig, d’una voluntat i d’una disposició anímica. En segon lloc podem llegir l’Apunt dels poemes que han escrit negre sobre blanc, acceptant el risc de l’experiència. I A, punt, com volent dir que en aquest punt hi pot ser contingut el món sencer. I és que qui sap si el món no va començar en un simple punt.

Què pretenen, aquests poetes, amb el seu experiment? En primera instància posar en comú un treball d’exploració –de la poesia i els seus llenguatges– que s’ha enriquit de no dir amb un diàleg a tres bandes. Una triangulació d’habilitats que dibuixa aquesta A que en la seva base resta oberta per mantenir-se sempre a punt de començar, de llançar-se a l’aventura, de marxar fins allà on els porti la imaginació i l’esperit del joc creatiu, que en aquest llibre n’hi ha a dojo.

Jordi Roig

Amb el seu bagatge anterior –llibres, premis i experiència humana– Pujolàs, Ribera i Roig comencen la seva aventura amb BlAnc, una col·lecció d’haikus escrits a tres veus en els quals donen fe de l’observació atenta del que els envolta, del pas del temps i els canvis que ofereix la natura, així com dels colors amb què la realitat-natura-temps es presenta. Colors físics, però també colors-estats-d’ànim: La lluna freda/ gronxa la por esmolada/ entre dos núvols.

En el segon apartat, A mÀ, trobem una llista de paraules-conceptes que comencen per A, la primera lletra de l’alfabet, i que inspiren un seguit de poemes-aforismes en els quals es combinen de forma shakesperiana els drames quotidians amb un fi sentit de l’humor: Això nostre s’ha de cavar. Ja veieu la ironia.

El tercer apartat, L’endemÀ, consisteix en un veritable joc poètic, semblant als famosos cadavre exquis, però aquí en comptes d’un dibuix s’enllaça un poema amb l’altre a través d’una paraula trobada en el poema anterior. Tot i l’esquer manllevat, és a dir, la paraula d’un altre, és en aquest apartat on els tres poetes mostren la seva veu més personal, la més pròpia de cadascú. En els mots de presentació del llibre de poemes, Pujolàs, Ribera i Roig diuen que aquesta part és el plom del llibre, i entengui’s bé, que la cosa no va de metall pesant, sinó del plom o, millor dit, de la plomada com a eix central que el vertebra, però també el plom com el metall bast a transformar en el laboratori que som cadascú a través de la paraula poètica. A tall d’exemple: M’he tornat transparent/ i volo a un pam de terra/ com l’aire d’una ermita, arran dels cucs. És en la paraula ‘transparent’ on, qui ho diria, es fa ‘visible’ la metamorfosi.

En l’”Apèndix”, el poema que clou el llibre, escriuen a una sola veu els tres poetes: Compartir la màgia no té límits. Aquesta és la companya invisible, però efectiva, d’aquest viatge tricompartit per Núria Pujolàs, Lali Ribera i Jordi Roig. La màgia entesa com el miracle que es produeix quan decidim perquè sí, perquè es vol sortir dels llocs comuns, mirar la realitat d’una altra manera i afirmar-la amb la potència renovada dels mots.