Tres dies a Ciutat Flamenco

Tres dies a Ciutat Flamenco, organitzat pel Taller de Músics, permet fer-se una idea de les múltiples influències d’un art impur per definició i que explora novetats amb la dansa contemporània. El festival 2015 es clou amb una qualitat artística excel·lent i celebra amb el Mercat de les Flors un dels cicles més importants d’aquesta temporada.

A la Sala La Lluna es balla flamenc

“A mano derecha, según se va al cielo” el Currillo el Palmo ha deixat instal·lat el tablao on segur que la Pina Bausch hagués volgut veure la seva peça Wollmond (Full Moon), potser la seva obra més impactant visualment. Aquests dies, amb el flamenc més contemporani, la sala també ha recreat fascinants imatges:

Imatge 1: Tadzio. Nu de Pol Jiménez

La d’aquest jove és sensibilitat pura, mutada en severitat gestual. Creix com un exponent desbocat a cada nova proposta que presenta i sap que ha de respondre amb humilitat a la responsabilitat que ha contret amb l’art que defensa. Amb la música en directe del guitarrista Javier Luque i el violoncel·lista Martín Melendez, ha fet una ullada enrere: per no oblidar les arrels que l’han fet créixer artísticament. Balla amb el Bolero de Ravel, amb un Cant dels ocells amb accents jazzístics o amb Asturias del mestre Albéniz, defensant la bellesa del moviment. Opta pel sentit més clàssic i problemàtic de la mirada: el jove per qui Aschenbach quedà obsessionat al Lido de Venècia en el famós film de Visconti i encara més imprescindible llibre de Thomas Mann. Referències totes elles molt conegudes, excessivament, però que en el cos d’un ballarí de 20 anys es converteixen en un homenatge intens i una projecció de futur difícil de sondejar. Una obra destacable.

http://iframewidth=500height=273src=https://www.youtube.com/watch?v=lmcBpiPKUEw?rel=0frameborder=0allowfullscreen/iframe

Imatge 2: la cara oculta Persona de Daniel Hernández / Spin Off Danza

De terra estant només veiem una perspectiva de la lluna. La més lluminosa i amb què distraiem pensaments en una nit d’estiu i que l’artista diposita als nostres ulls quan surt a l’escenari. Però és foscor el que basteix la resta, que en el cos nu d’aquest reputat ballarí es va transformant en intensitat, que embolica en complexitat del moviment, fins a esdevenir un esclat que combina amb projeccions i un espai escènic disciplinant. Peça gens fàcil de transitar, especialment en la primera part perquè remet a Unamuno, Nietzsche i Kundera. Filosofia de la sospita com a instrument on percudir petits pedaços de flamenc, dansa espanyola, clàssica i folklore que broda a cada instant. Inconscient a voltes al fet que ensenyant la seva força interpretativa en un o altre estil, amaga de nou tot allò que d’essencial oculta darrera el personatge. Una peça travada amb talent.

Imatge 3: L’astronauta. Al cante de Juan Carlos Lérida

Segona obra d’un tríptic al voltant dels tres elements del flamenc, amb el cantaor Niño de Elche i la dramatúrgia de David Montero, és una tesi brillant sobre la desconstrucció. Amb la répétition com a excusa, una figura d’altra banda ben coneguda en el món del ballet on insisteixen una i altra vegada en un fragment, en una mateixa acció, per reproduir una figura idèntica. Cal “estar a la lluna” per no adonar-se de la impugnació que suposa aquest gest. I no pas per qüestionar els estàndards musicals de la història del flamenc. Sinó per destacar la força desenvolupada des d’una determinada tradició que des de fa temps reivindica allunyar-se de la mitificació per retrobar novament en la contaminació, ara conjuntament amb el casus belli entre dansa contemporània i clàssic, un nou espai on esdevenir conjuntament producció fèrtil, impuresa artística, trobada entre estils. Un treball excel·lent. Amb la lluna com a escenari. Textualment: el compromís entre el Taller de Músics i el Mercat de les Flors, a la sala Pina Bausch. La Ciutat Flamenco.