Transtorn Obsessiu Compulsiu

25.09.2012

Un assaig de TOC TOC al Teatre Borràs

 

Toc, toc… ¿qui hi ha…? Doncs, hi ha Esteve Ferrer, a la direcció, i Jordi Galceran al darrere, en l’adaptació catalana d’aquesta comèdia del dramaturg francès, Laurent Baffie (Montreuil, Seine-Saint-Denis, 1958). I al davant, hi ha la tropa d’intèrprets que s’enfronten a l’humor —mig negre perquè toca la medicina— que es desprèn de l’anàlisi del Transtorn Obsessiu Compulsiu (TOC), una patologia que fa que qui la pateix estigui permanentment angoixat per pensaments i accions persistents no desitjats que no pot controlar ni deixar de fer o expulsar.

Laurent Baffie va estrenar aquesta obra a París el 2005 —que diuen que han vist més d’un milió d’espectadors arreu del món— per tant, atenció, dos anys després que l’actual adaptador català, Jordi Galceran, estrenés el seu esclatant èxit internacional, ‘El mètode Grönholm’. Vull dir que, la concidiència de tancar en una habitació una sèrie de personatges que acaben realimentant-se per actuar estrafolàriament és pur atzar, conseqüències de les airades creatives del temps que es transmeten sense saber com. Però ai, si Galceran hagués estrenat ‘El mètode Grönholm’ després del ‘Toc Toc’ de Laurent Baffie! Aleshores, ja hi hauria qui diria que l’hauria copiat. No caiguem, doncs, en el mateix error pueril, tot i que sí que val la pena dir que Galceran se’n va sortir amb ‘El mètode Grönholm’ molt millor que Laurent Baffie amb el ‘Toc Toc’.

¿I per què? Doncs perquè ‘Toc Toc’ concentra el seu màxim interès en la primera mitja hora de la funció, quan cadascun dels personatges entra a la consulta privada d’un eminent psiquiatre que no acaba d’arribar mai perquè presumptament viatja en avió i el vol s’ha retardat abans d’aterrar al Prat.

És en la presentació de cadascun d’ells i les seves patologies, que els espectadors descobriran les males arts del TOC real: renecs impulsius en qualsevol moment sense que vinguin a tomb; obsessió per les xifres i els càlculs; zel exagerat per la neteja de qualsevol objecte; angoixa per la por de deixar les aixetes del llum, l’aigua o el gas de casa obertes; repetició doble de totes les frases; evitar els passos per damunt de les quadríqules de l’enrajolat…

Però, superada la presentació i sabent de quin mal ha de patir cada personatge, la trama de ‘Toc Toc’ pateix d’autèntic TOC, és a dir, que ella mateixa és víctima de la patologia que retrata i s’allargassa i es fa repetitiva, sobretot pel mig, malgrat que la mitja dotzena de pacients i la infermera de la consulta (Isabelle Bres), que apareix de tant en tant, són capaços de salvar fins i tot aquest escull.

La previsible previsió, doncs, valgui la redundància, de tot el que ha de passar queda en un segon terme gràcies a l’habilitat del treball de cadascun dels intèrprets —gent bregada en afers com aquests i molt més complexos— que fan créixer cadascun dels seus personatges, a pesar de l’estira i arronsa xicletaire del guió.

 

El repartiment de TOC TOC

Vegi’s, si no, l’actor Santi Ibàñez, un taxista menjat pels números explotant al màxim la seva vis còmica. Observi’s l’actriu Mercè Comes, que sembla que visqui en un altre món, fora de la consulta, patint per les claus i tot el que ha deixat a casa. Comprovi’s l’actriu Noël Olivé, blanc radiant, fent de la neteja un hàbit gairebé fitosanitari. No es deixi de mirar els trampolins que fa l’actor Oskar Ramos, a moments una mena d’home-aranya, enfilat a les cadires i les prestatgeries de la consulta. I vegi’s també l’actriu Anna Moliner, amb cara de no haver trencat mai cap plat, en un paper que la reclou en la histèria de la repetició lingüística elevada al quadrat de tot el que diu.

I deixo l’actor Pep Cruz per al final perquè no hi ha comèdia com aquesta sense sorpresa final, una sorpresa que es veu venir i que és prudent no desvelar i que vindrà de la mà d’aquest personatge, un toctocaire renegaire fins al moll de l’os per mor de la seva patologia i en el guió del qual l’adaptador Jordi Galceran ha abocat desenes de renecs recargolats dignes d’un glossari d’argot perquè altres col·legues del ram s’adonin com es pot evitar incloure tot de “putos” en un text i provocar igualment un seguit de riallades en la platea per a un nombrós sector d’espectadors que acaba sentint-se tocat pel ‘Toc Toc’ i que exerceix la sana teràpia de riure’s del seu propi Transtorn Obsessiu Compulsiu reflectit a l’escenari.

 

«Toc Toc», de Laurent Baffie. Adaptació de Jordi Galceran. Intèrprets: Pep Cruz, Santi Ibáñez, Noël Olivé, Mercè Comes, Anna Moliner, Oskar Ramos i Isabelle Bres. Escenografia i vestuari: Ana Garay. Il·luminació: Juanjo Llorens. Ajudant direcció: Anna Ullibarri. Direcció: Esteve Ferrer. Producció: La Zona, Bitò Produccions, Marcus Teatral, Producciones Teatrales Contemporàneas. Teatre Borràs, Barcelona, 22 setembre 2012.

Font: Clip de teatre