Translocar-se o morir (o esdevenir zombi)

Què ha hagut de passar per a què una zona urbana esdevingui zombi? A aquesta i altres preguntes intenta respondre l'exposició Translocacions a l'Arts Santa Mònica, dirigida per la mateixa institució i el col·lectiu Idensitat.

Què ha hagut de passar per què una zona urbana esdevingui zombi? A aquesta i altres preguntes intenta respondre l’exposició Translocacions a l’Arts Santa Mònica, dirigida per la mateixa institució i el col·lectiu Idensitat. Recull més de 20 anys de projectes locals i obres d’artistes internacionals i es pot visitar fins al 13 de setembre.

“Detall de l'obra “Parada”, d'Irma Arribas, Queralt Guinard, Octavi Rofes i Pau Vilallonga”

Sovint la globalització és radioactiva. Com els cossos, els llocs sofreixen mutacions genètiques ―el mot correcte és translocacions― i els seus habitants han de readaptar-se a aquest nou ser. En un dels pitjors no-llocs del món, Tijuana, el col·lectiu TOROLAB impulsa COMA, Cooperativa Mexicana de Alimentos. És un experiment que combat l’anorreament geogràfic de la frontera en un espai de creació gastronòmica i artística.

Però no cal anar tan lluny per trobar translocacions frustrades: a la Rambla de Barcelona en trobem moltes i de singulars. Irma Arribas, Queralt Guinard, Octavi Rofes i Pau Vilallonga ens presenten “Parada”. En nom del progrés, es va permetre la venda d’animals a la via (per separar-la dels comestibles del mercat de La Boqueria) per prohibir-la fa uns cinc anys. Aquella bestialitat ha estat substituïda per botigues de records i gelats molt més acordes amb l’ambient de refinament guiri del passeig barceloní. Referències a Informe per a una acadèmia de Kafka acompanyen l’evolució de les parades efímeres inicials als rafals articulables d’Antoni de Moragas (de quan Barcelona dissenyava coses) per acabar amb l’establiment comercial arrancat de la façana i posat al mig del carrer.

La intenció oficial sempre és millorar el present, però el resultat sovint són zones urbanes que han acabat sent barris atordits. Metamorfosis incompletes i espais en trànsit entre la mort i la vida que l’únic que provoquen és la metàstasi canibalística de l’entorn, en resum, espais zombis. Els participants del taller “Espai Zombi”, organitzat per Idensitat fa uns mesos, provoquen amb la campanya de marxandatge “I love La Mina”, la “Zombie Machine” —ludopatia dels especuladors— i l’arqueologia biològica del Fòrum de les Cultures: bisturí i excavadores per descobrir el significat entre tanta runa morta.

“I si La Mina fos “víctima” d'aquesta coneguda campanya de màrqueting turístic?”

Tants canvis i translocacions obliguen a cartografiar el passat i el present. El col·lectiu Left Hand Rotation va obrir el 2010 el “Museu dels desplaçats” un arxiu col·laboratiu dels processos de gentrificació que hi ha al món. Iconoclasistas (Vic, 2011) o l’Institut Cartogràfic de la Revolta (Ciutat Vella, 2014-2015), dirigit per Itziar González, han realitzat llurs tallers de mapeig col·lectiu, ja sigui des de la creació d’icones indignades com la cartografia participativa, respectivament. Ambdós experiències entenen que la ciutat no és una foto fixa sinó una transformació contínua, amb diferents generacions cooperant. “Fem plaça” és una resistència organitzada als canvis urbans que no tenen en compte veïns i veïnes. Actuen al Poble Sec i Ciutat Vella i ocupen l’espai públic durant una jornada per poder realitzar el que seria normal fer: trobar-se els uns amb els altres.

Aquesta noció de trobar-se és un altre dels elements propis de la translocació. Els antics navegants s’orientaven amb les estrelles i Bouchra Khalili busca qui són els nous exploradors a “The Constellations”(2011). Si la Terra és un univers de ciutats, el viatge migratori és la constel·lació que connecta les diferents etapes del trajecte. Mapes sense fronteres i relats que es poetitzen a si mateixos.

La mostra contraposa les dues cares principals de la mobilitat: el turisme i la migració (la mobilitat laboral no ha tingut espai en aquesta ocasió). Amnistia Internacional també fa art quan en la campanya “SOSEurope” assenyalava que les morts de migrants al Mediterrani des de 2011 tripliquen les de l’enfonsament del Titanic just un segle enrere, el 1912. En canvi, aquesta tragèdia no comporta acords internacionals entre països per assegurar la integritat de les persones en trànsit. Les persones en trànsit no existeixen.

Però, qui no és una persona en trànsit avui en dia? La supervelocitat i la superconnectivitat han translocat el que crèiem fix i etern i ens obliguen a repensar-nos a nosaltres mateixos i els nostres territoris. Mai no ens banyarem en el mateix riu perquè el riu canvia i nosaltres mutem. Però Parmènides ha fet molt de mal i continuem pensant-nos imperibles, la qual cosa ens porta a l’actual fase zombi de la nostra història. Ho veiem en molts dels nostres barris, institucions o en les nostres mateixes identitats. Ni d’aquí ni d’allà, ni d’abans ni del després. Construir-se en itinere. Del contrari ens queda la mort en vida.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació