Trànsit de desfilades

31.03.2017

Fa quatre anys que Barcelona esperava poder veure l’espectacle (M)imosa. Twenty Looks or Paris is Burning. El cap de setmana del 24 i 25 de març i en motiu del cicle TRANSaccions, el Mercat de les Flors va acollir quatre performers meteorits (Cecilia Bengolea, François Chaignaud, Marlene Monteiro Freitas i Trajal Harrell) que ens van desafiar amb preguntes, sovint sense respostes, a través de les històries d’un jove desorientat que va a estudiar a l’estranger, un transvestit a la recerca d’un nom fictici o una artista que sempre convida la seva cita de Grindr a la funció, entre d’altres. La postmodernitat està servida.

François Chaignaud ha treballat en peces en què la dansa i el cant s’entrecreuen

Una performer seminua, enèrgica, de cos atlètic i amb un rostre imant ens espera només entrar. Un solo llarg que donarà pas a estranyeses vàries i personatges esperpèntics. El joc, entre allò que és d’ara i allò que s’està recreant, és una constant. El punt de partida d’aquesta peça formada per sub peces surt del coreògraf i ballarí nord-americà Trajal Harrell, que fa més de deu anys va llençar la següent pregunta: Què hauria passat si a principis dels anys 60 l’escena de la tradició del voguing de Harlem s’hagués barrejat a Judson Church (església progre que va impulsar moviments artístics d’avantguarda) amb els primers postmoderns?

(M)imosa. Twenty Looks or Paris is Burning és doncs, una trobada imaginària entre dues tradicions: per una banda, les passarel·les de les drag queens plenes de lluentons, plomes i salons transgressors de transvestits, transsexuals, llatins, etc. (el que més endavant als 90 es coneixeria com a comunitat LGTB). Per altra, la tradició de l’església Judson Church de Nova York, on pioners de la dansa postmoderna començaven a trencar amb les representacions tradicionals de la dansa clàssica i moderna.

Amb aquests dos ingredients el show, firmat pels quatre intèrprets, sorgeix de la recerca de Harrell. Descrit per l’editor del New Yorker Andrew Boynton com un “coreògraf del pensament”, ens proposa una coreografia de trànsit i d’interconnexions on es barregen hits de la pel·lícula Mahogany (Diana Ross), Adele i Prince, però tot des d’una òptica queer.

Aquest 2017 es farà el primer estudi sobre l’obra de Trajal Harrell al Barbican Centre de Londres

Harrell, que acaba de completar una residència de dos anys al MoMA, no va viure la subcultura de Harlem sinó que va ser a través del documental Paris is Burning (1990), (premi Festival de Sundance) que va arribar a aquest món. El coreògraf juga a barrejar les dues tradicions per posar-les en un nou escenari d’una manera irònica, gamberra i divertida perquè assenyala la nostra aproximació a la història i els seus propis gaps.

L’obra comença amb la ballarina i cofundadora del grup Compass Marlene Monteiro Freitas, nascuda a Cap Verd i formada a la prestigiosa escola P.A.R.T.S. Probablement Monteiro és la performer més interessant en quant a registres. Ens parla des d’un cos feminitzat d’una seductora dona obsessionada pel color purple i fins a un trans que ens balla i canta Darling Nikki com si fos el mateix Prince.

Tots els personatges que apareixen i ens expliquen les seves vides es presenten com a Mimosa Ferrera. I’m the real one, clama un d’ells. Però qui és (M)imosa? La peça ens recorda com la intersecció entre raça, sexe, gènere i altres variables són fluides i construïdes a través de la teatralitat i la performativitat posada en escena. Entre tantes entrades i sortides dels artistes per les grades, destaca quan François Chaignaud ens arriba per darrere del públic, perfumat com si vingués del Madame Jasmine, tot cantant una cançó d’opereta.

Marlene Monteiro Freitas ha treballat amb artistes com Emmanuelle Huynn, Loïc Touzé i Tânia Carvalho, entre d’altres

Tot i la llarga durada, l’espectacle té un ritme de crescendo positiu. Les actuacions finals no tenen pèrdua. En aquesta, Bengolea ens fa riure amb la seva imitació de Kate Bush amb un vestit vermell ridícul, contraposat a les cintes sensuals que li envoltaven el cos uns minuts abans mentre ballava ritmes de bachata.

L’escenari és una pista de ball, un concurs, i tants altres formats en què el minimalisme de l’escenografia s’hi adapta fàcilment. La ruptura constant de les formes més tradicionals entre públic i escenari (la drag queen mirant el mòbil des del pati de butaques mentre altres actuen, o el mateix Harrel incitant a la gent a anar al lavabo mentre esperen que aparegui algú al buit escenari) fan però, que a moments el públic perdi el fil i es converteixi en un show aparentment enfocat des de la incertesa.

(M)imosa té elements discordants i, a moments, tempos massa dilatats. Tanmateix, Harrell juga amb nosaltres i és en aquests moments de trencament absolut (i de tornada a la realitat com a públic) quan la seva premissa inicial torna com un eco. Ens té allà completament expectants, a veure qui la diu més grossa. Però ens recorda, amb certa gràcia, que el seu propòsit no és demostrar ni explicar des de la provocació, sinó reviure i reflexionar sobre el gènere i la identitat. I si pot ser des de l’art i de manera divertida, doncs millor.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Una pregunta [gens retòrica]: Per veure aquests espectacles, fan pagar entrada o cobres?

    Atentament