Tragèdies Romanes: una lliçó magistral… i algun dubte conceptual

No vull parlar estrictament de les tres obres de Shakespeare que la companyia holandesa Toneelgroep Amsterdam ha aplegat en un sol espectacle sota el títol genèric de Romeinse TragediesTragèdies Romanes–, ja que llevat d’Antoni i Cleopatra, de les altres dues obres –Coriolà, Juli Cèsar– ja n’he parlat al meu bloc, La Davallada d’Orfeu, amb motiu de representacions anteriors. D’altra banda, per a més dades concretes o per saber més sobre l’històrial del muntatge es pot consultar la web del Grec 2013 o la mateixa Wikipedia. Jo només vull esmentar breument els aspectes que m’han semblat més destacables de l’obra, així com algun comentari col·lateral referent al programa de mà que escriu el mateix director Ivo Van Hoven, i que m’ha portat a reflexionar a l’entorn del llegat de l’obra de Shakespeare.

Tragèdies Romanes és un espectacle que combina teatralitat clàssica –contemporaneïtzació formal dels personatges– amb una escenificació que trenca del tot la clàssica quarta paret, de manera que no només els actors envaeixen l’espai del públic, sinó que al públic li és permès d’envair l’espai de representació; els assistents a l’obra, doncs, poden circular lliurement (i fins i tot menjar i beure) per l’escenari i esdevenir, així, un element escenogràfic més, ja que cal remarcar que en cap moment hi ha una interacció entre el públic i els intèrprets, sinó una simple compartició del mateix espai. Aquesta atrevida posada en escena, es completa per mitjà d’un sorprenent entramat audiovisual que filma el que succeeix en escena des de múltiples perspectives, cosa que permet molt sovint una aproximació i una intimitat expressiva més pròpies del cinema que no pas del teatre. La fusió, doncs, de la representació dramàtica amb la mirada cinematogràfica, juntament amb un intel·ligent ús de jocs i imatges simbòliques de clars referents actuals (l’expressió de la mort per mitjà d’una fotografia picada amb pixelat propi de reportatge de guerra) i els clàssics recursos èpics d’arrel brechtiana (els rètols digitals que anuncien la futura mort dels protagonistes, entre altra informació rellevant, no escenificada, de la història), són elements del tot suggeridors que fan que el muntatge esdevingui complet i del tot reeixit des d’un punt de vista espectacular.

Al meu entendre, però, l’èxit d’aquest muntatge no consisteix solament en oferir exitosament tot aquest gavadal d’imaginació escènica, sinó que més aviat rau en el fet que tots aquests meravellosos aspectes formals se sotmeten indiscutiblement a la grandesa del text i dels seus principals elements humans. En efecte, el relleu i la força de cada un dels personatges de Coriolà, Juli Cèsar i Antoni i Cleopatra, tant els seus protagonistes i antagonistes, com els mal anomenats secundaris (sovint bandejats en els muntatges nostrats de Shakespeare), són treballats amb tanta cura, detall i intel·ligència que la força, la riquesa i el gruix complet de les obres arriben a l’espectador de manera diàfana i en mostren tota la seva complexitat humana. L’obcecació de Coriolà, la duresa granítica de Volúmnia, el capteniment ontològic de Càssius, el carisma racional de Brutus, la força passional de Marc Antoni i Cleopatra, la desesperació d’Enobarb… i així un llarg etcètera de personatges principals i secundaris, intereactuen en un mateix nivell de rellevància amb l’únic objectiu de despullar tan exhaustivament com sigui possible el text shakespearià. Dit altrament, la forma, per hipnòtica que sigui, se sotmet al fons i, per tant, Van Hoven serveix al teatre de Shakespeare magistralment i no a l’inrevés, com succeeix amb coneguts directors de casa nostra, els quals simplement SE serveixen del teatre de Shakespeare per al seus propis fins o idees, les quals resulten, no cal dir-ho, infinitament més simples que les del dramaturg elisabetià (per bé que això, alguns d’ells no s’ho puguin arribar a creure).

D’altra banda, més de 24 hores després d’haver gaudit d’allò més d’aquesta esplèndida marató shakespeariana vaig llegir el text que el mateix director havia escrit en el programa de mà, el contingut del qual lligava d’allò més amb les frases sintètiques que s’anaven projectant a la pantalla principal que hi havia sobre l’escena a mesura que el públic abandonava la sala Fabià Puigserver un cop acabat l’espectacle. A mode de resum, tant les frases com el contingut del programa venien a emfasitzar el caràcter polític de les obres presenciades i implicitaven un posicionament polític de l’autor que lligaria amb un cert sentir contemporani en contra dels autoritarismes, de les dictadures i dels personalismes excessius a l’hora d’exercir i gestionar el poder i la cosa pública, combinat tot plegat amb una reflexió molt genèrica sobre qui fa la política i la veritat –o no– de la raó d’estat, etcètera. Personalment estic en desacord amb aquesta mena de plantejaments, ja que considero que és un error important projectar Shakespeare com a moralista polític o de qualsevol altra mena. És el mateix fenomen que succeeix amb aquells estudiosos que consideren Shakespeare un autor misogin per obres com L’amansiment de la Fúria, antisemita per El Mercader de Venècia o racista per Otel·lo, és a dir, es valora la força literària de Shakespeare a partir de paràmetres socials i morals del segle XX. Aquestes consideracions ens aboquen irremeiablement cap a una reducció injusta de l’immens i ric contingut de les obres d’aquest autor, probablement el millor esbudellador de l’ànima humana de tota la història literària universal. Així, pel que fa als temes polítics que sembla que tan interessen Van Hove, em remeto a l’entrada que vaig publicar de Juli Cèsar en aquest mateix bloc amb motiu del recent i infaust muntatge de Paco Azorín: el propòsit final de Shakespeare no té a veure amb les seves preferències polítiques, sinó amb les pulsions passionals i destructives de l’ésser humà quan ha d’acarar i suportar el pes de determinades forces espirituals, morals i polítiques. Altrament dit, Shakespeare esquartera la condició humana, no el sistema polític o cap sistema de valors socials determinat, per bé que se’n serveixi per desenrotllar el conflicte entre els seus antropològics personatges.

Afortunadament, però, malgrat les paraules del director, la seva acció –l’obra que ens ha regalat– no reflecteix aquesta simplificació, ja que si alguna cosa caracteritza aquest muntatge, com acabo d’exposar, és precisament la humanitat que supuren en escena tots i cada un dels personatges de les tres obres representades. Crec que en aquest cas el fantàstic savoir-faire del director supera amb escreix el màrqueting polític que exhibeix en el programa de mà. El públic i un servidor –i de ben segur que el mateix Shakespeare si alcés el cap–quedem infinitament agraïts que així sigui.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació