Tota la veritat, de Núria Cadenes

28.03.2016

Tu agafes i un dia acceptes el repte una mica insensat de coordinar una antologia, una antologia de relats negres escrits per dones, autores que puguin matar literàriament. I contactes amb algunes, triades entre el bo i millor, i els ho dius: voleu formar part d’aquest projecte assassí? I elles responen que sí, com una sola veu i absolutament entusiasmades (es veu que la cosa de matar entusiasma) i, sense dilació, es posen a treballar. I entre les autores hi ha una principatina que viu a València (així, amb accent obert) a la qual admires però que només coneixes virtualment. Il·lusionada, també li envies el correu: ep, vols participar en això i ser una dona que mata? I la principatina, que ara viu a València i que ja no se sap si és més valenciana que principatina, s’afegeix a la causa, que sí, que sí, que m’hi poso i assassino qui calgui, no pateixis gens. I apa, ho fa. I el resultat de tot plegat es converteix en un recull magnífic, d’èxit inesperat i insòlit, on la contribució de la principatina/valenciana que de nom es diu Núria i de cognom Cadenes brilla com una perla enmig del conjunt.

Núria Cadenes | © Ester Roig

Núria Cadenes | © Ester Roig

I ves per on que la nostra amiga, ara ja sí, desvirtualitzada i ben abraçada, escriptora de raça, llibretera de luxe i activista cultural de primer nivell, no es conforma amb la seva petita història —petita de curta, no de bona, que en aquest país convé aclarir-ho tot—, no es conforma, deia, i continua escrivint. La veig abocada damunt del paper els dies de festa, a les nits, en hores perdudes. La veig a l’autobús, gargotejant idees a la llibreteta, apuntant sensacions, expressions i mots. I la veig fent créixer calladament aquell petit relat que era molt bo però molt curt i que tant havia agradat a tots els lectors i que tant prometia perquè entre línies s’hi podien llegir totes les xacres del món.

I la nostra principatina que viu a València i que de nom es diu Núria i de cognom Cadenes acaba la història sense explicar-ho gaire i l’envia a un concurs literari. I és un concurs literari molt important. De fet, el més important del gremi negrot en llengua catalana. I, és clar, com que és una escriptora sublim, valenta i lliure, guanya l’insigne guardó. I això honora també els membres del jurat que, inopinadament, s’atreveixen a premiar una obra absolutament al marge del cànon del gènere, un text especial, original, innovador, fresc i desinhibit. I tu et sents feliç com un anís pel reconeixement de l’admirada principatina de València, perquè te l’estimes i perquè, per damunt de tot, saps perfectament que ningú com ella es mereix aquest èxit. Perquè és una escriptorassa brillant, que ha parit una novel·la excelsa a partir de quatre pàgines bones però breus, que s’ha atrevit a irrompre en un àmbit que no coneix i ho fa fet amb l’aire renovador que aquest àmbit necessita, que ens ha dit: ep, que la llengua catalana és emmotllable, permeable, rica, antiga i nova, candent.

I tu vols demanar-li que no deixi d’escriure en negre. Que hi ha unes quantes dones que ja fa un temps que advoquem per canviar i oxigenar les coses, que el gènere necessita respirar i modernitzar-se, que som al segle XXI, que ja no val tot, que ja no val segons què. I vols dir a tothom, proclamar als quatre vents, que tenim autores com la nostra principatina de València capaç d’explicar el món, la naturalesa humana, la violència i el dolor com poca gent sap fer-ho. Sense cap embut, pouant en la profunditat del cervell i l’ànima dels personatges, mostrant-nos la brutícia tal com és, enorme i pertot. I perquè ho fa en un català esplèndid, amb les paraules justes.

I tu continues sentint-te extremadament feliç, perquè admires la gent que treballa bé, perquè admires la intel·ligència, la perspicàcia i la humilitat. Perquè t’agrada veure riure la principatina que viu a València i abraçar-la i tot. I perquè saps que la lectura de Tota la veritat t’ha canviat per sempre. I això, això, és el màxim que hom pot demanar a la literatura.

Enhorabona, Núria Cadenes.