Torna ‘Celobert’

25.05.2012

Josep Maria Pou | Foto David Ruano

 

Estem en fase de comparacions: El ‘Cyrano’ d’abans i el d’ara… El ‘Celobert’ d’abans i el d’ara… Però són comparacions falses i convencionals perquè a vegades s’oblida que el temps en què es viu canvia la percepció del que es veu. I el teatre no se n’escapa. No crea la mateixa sensació veure i escoltar avui el discurs de David Hare (Bexhill, Sussex, Anglaterra, 1947) —el mateix autor de ‘L’habitació blava’ que fa doblet amb èxit a la cartellera catalana— en el pols que tensa entre l’empresari acostumat a la bona vida entrampat en el desig de la jove mestra i cangur, examant seva i origen de la infidelitat descoberta en el seu dia per la dona, ara ja morta de càncer, que veure i escoltar aquest mateix discurs fa gairebé deu anys.

Ara sí que, com deia aquell, els temps han canviat. I han canviat tant que el drama personal de Tom i Kyra, l’empresari sense escrúpols i la mestra idealista, posa encara més un peu en el terreny del realisme del carrer. Perquè el temps actual ha accentuat la tendència al sense escrúpols i ha reviscolat també la tendència a l’idealisme i la utopia. Tom Sergeant i Kira Hollis, doncs —i entremig d’ells dos, el fill deTom, de 18 anys, Edward Sergeant— són la cara i la creu d’un temps convuls com el d’aquest inici de segle XXI. Per cert, entre els lleus retocs de la versió actual, qui sigui hi ha colat algun “puto” i algun “tio” que, en boca dels personatges, essent qui són, no hi fan cap falta i que estic segur que no es poden atribuir a la brillant traducció original de Joan Sellent.

Fa gairebé vint anys que l’actor i director Josep Maria Pou va descobrir ‘Skylight’ (títol original de ‘Celobert’) en la seva estrena a Londres el 1995. Després de l’èxit de la primera versió catalana al Teatre Romea —amb Marta Calvó, primer, i després ja amb Roser Camí— ha recuperat ara l’obra i hi ha posat la mà de direcció i l’ha situada en un loft, si cal, més loft que mai —les columnes de ferro delaten un antic edifici vestigi del passat industrial— i l’hi ha donat un tempo gairebé en temps real.

Per això els silencis, les pauses, les fugaces ombres i els punts de foscor mostren els moviments i el tempo real dels personatges, des d’una tarda-vespre fins a l’endemà mateix, gairebé 24 hores. A fora neva. A dins fa fred. I només una modesta estufa elèctrica fa la sensació que hi sigui ni que no escalfi. Com Tom i Kyra: hi són, però no aconsegueixen trobar l’escalfor que els dos desitgen.

Estructurada en dues parts —en conjunt, dues hores i quart amb entreacte— l’obra s’enforteix a la segona part que és quan els personatges de Tom i Kyra donen el millor d’ells mateixos. Cal, doncs, que els espectadors entrin en el tempo que proposa Josep Maria Pou en la direcció i que tingui paciència. Abans, a la primera part, els dos personatges no han fet sinó un tempteig d’aproximació —esquerpa ella i prudent ell— en un respirar fons quan Tom i Kyra s’abracen i ell li diu: “He tornat, he tornat…”.

Però aquesta mena de previ The End feliç de pel·lícula es desmuntarà més endavant quan, en només una nit i matinada sembla que passi pel davant tota una vida dels dos examants que no aconsegueixen fugir de les grapes del passat.

El muntatge s’obre i es tanca en el que es podria considerar un pròleg i un epíleg protagonitzats pel fill de Tom, Edward Sergeant, que es presenta al loft de Kyra, abans que el seu pare hi vagi, un any després de la mort de la mare, i que hi torna quan Tom, el pare, ja ha marxat del loft, protagonitzant aleshores una escena lluminosa, gairebé màgica, diria que fins i tot de conte de fades, amb final obert inclòs, contradictori entre el que voldria la utopia i el que ofereix la realitat.

 

Roser Camí i Josep Maria Pou | Foto David Ruano

 

L’actor Jaume Madaula (Edward Sergeant) és el fill protagonista d’aquest pròleg i aquest epíleg amb un personatge al qual Josep Maria Pou, com a director, ha deixat que es desfogui en energia i vitalitat, marcant volgudament un notable contrast amb la foscor dels altres dos personatges. L’actriu Roser Camí (Kyra Hollis) defensa amb carn i ungles la seva vocació de mestra en un suburbi londinenc i amb alumnes amb dificultats, per trobar, com diu, l’únic objectiu en un únic alumne que despunti com una pedra preciosa, i perfila el seu personatge en ascensió i caiguda, des de la feblesa de la precarietat a la fortalesa de la seva decisió final. I ja en el paper d’actor, Josep Maria Pou (Tom Sergeant) es posa en la pell de l’empresari desconcertat, que mostra una aparença dominant al principi, però que va despullant el seu interior fins a l’esclat de les millors escenes que el situen, abatut, en un pendent de caiguda sense retorn.

«Celobert», de David Hare. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Josep Maria Pou, Roser Camí i Jaume Madaula. Escenografia: Llorenç Corbella. Vestuari: Maria Araujo. Il·luminació: Txema Orriols. Perruqueria i maquillatge: Toni Santos. Ajudant direcció: Martí Torras. Direcció: Josep Maria Pou. Teatre Goya, Barcelona, 24 maig 2012.

Font: Clip de Teatre