Kirkus Review celebra la traducció americana d’Els nois de Toni Sala

2.09.2014

La revista americana Kirkus Review destaca amb elogis la publicació d’Els nois de Toni Sala, que ha editat Two Lines Press als Estats Units amb una esplèndida traducció de Mara Lethem. Kirkus Review defineix aquesta novel·la, que ha publicat en català L’Altra Editorial, com un “relat emocionant i estrany que gira al voltant d’un poble petit on la mort apareix inesperadament. (…) Vidreres, com el poblet espectral al centre de Pedro Páramo, de Juan Rulfo, està ple de fantasmes, però també de les preocupacions habituals dels éssers humans, el sexe, el poder, la traïció, la visió dels diners que ‘passen pels homes com una ventada’. L’escriptor català Toni Sala converteix aquest lloc tan petit en el seu univers literari.”. Kirkus Review, una de les revistes literàries més prestigoses dels Estats Units i un referent per als editors de tot el món, remata la seva recomananació amb aquesta sentència: Els nois de Toni Sala és “una novel·la de misteri existencial, absorbent, amb un final memorable digne d’Edgar Allan Poe. Absolutament brillant.”. Podeu llegir la ressenya sencera a Kirkus Review.

 

Toni Sala a Via Llibre

Hi ha novel·les que no podem deixar de llegir. D’altres que, en canvi, que no ens deixen tranquils mentre les llegim ni tampoc quan les hem acabat. Els nois de Toni Sala és d’aquesta segona mena de llibres inquietants. Als autors de bestsellers els hem d’agrair la perícia amb què construeixen una història amb una intriga entretinguda i vibrant. A un autor com Toni Sala li hem d’agrair l’esforç de baixar als inferns, on no deu ser gaire agradable d’estar-s’hi, i portar-nos una mostra absorbent del que ha vist i sentit.

Els nois parteix d’un accident en què dos germans de poc més de vint anys de Vidreres es maten després d’estavellar-se amb el cotxe contra un arbre als afores del poble. “S’han mort tan joves que s’han endut tota la vida del poble, devia pensar el camioner. No has aparcat a Vidreres, has aparcat al cementiri de Vidreres, amb nínxols que són com cases, un cementiri amb un estanc, una fleca i un banc, un cementiri amb carrers, amb església, un cementiri amb cementiri, amb un casino i un aparcament ple de cotxes buits: així ha de ser l’altra vida, solitud i parets”.

Els nois narra l’impacte que aquesta doble mort té en quatre personatges: l’Ernest, treballador d’un banc, en Miqui, un camioner, la Isona, la noia que festejava amb un dels nois accidentats i finalment en Nil, un jove videoartista pertorbat de Vidreres que torna per rematar la desgràcia que assola el poble.  La novel·la ens va presentant, per aquest ordre, els moviments d’aquests quatre personatges durant els dies posteriors a l’accident i explora la seva descomposició moral. Julià Guillamon ha definit Els nois com una novel·la coral, però jo la descriuria més aviat com un retaule que es va desplegant en compartiments sense que l’autor cedeixi en cap moment el control del conjunt. Fora del camioner, probablement el personatge amb un idiolecte més ben dibuixat, la novel·la transpira en tot moment gràcies a la veu del narrador, que és el que dóna unitat al llibre. Els encerts i els excessos d’aquest llibre vénen d’aquí.

Guillamon ha apuntat les semblances argumentals d’aquesta novel·la amb Pere Marín. Totes dues parteixen de la mort d’un jove accidentat, és cert, però potser hauríem d’abandonar el vici de comparar cada nova novel·la de Toni Sala amb Pere Marín. En les solapes dels seus dos darrers lllibres, Toni Sala sembla que s’hagi esforçat en va a esborrar la seva bibliografia anterior. En canvi, els crítics li recorden contínuament l’enamorament que van tenir amb la seva primera novel·la. En un sucós reportatge publicat al darrer número de Babelia, Carles Geli encara contribuïa més a fixar Pere Marín com la novel·la canònica de Toni Sala, com si no hagués escrit res millor des d’aleshores. Jo insistiria, en canvi, que en aquesta novel·la Toni Sala s’ha deixat anar com no ho havia fet mai. És probable que Els nois sigui el començament encara larvari d’una cosa nova.

Els nois és una novel·la circular, que es va eixamplant en cercles cada vegada més grans. Cada nou capítol conté i amplia l’anterior. Encara que no ens n’adonem mentre llegim, anem fent el descens pels cercles de l’infern.

Jo no veig pas, com afirma Ponç Puigdevall, que Els nois sigui un homenatge a la putrefacció. Puigdevall s’agafa a una imatge d’Entomologia, el primer llibre de Toni Sala, per fer una lectura reduccionista d’Els nois, una obra que ens parla d’uns personatges ben vius i que malden per dominar els seus inferns personals. Tampoc em sembla exacte dir que en aquesta novel·la tothom “és presoner de les constriccions del pensament rural”, com afirma Puigdevall a El País. Som al segle XXI, a l’era de facebook i d’Internet i els paisatges, interiors o exteriors, són intercanviables.

El fatalisme que impregna Els nois no prové d’un deute irredimible amb la terra, sinó d’un llegat mal administrat que s’enverina sempre en passar de pares a fills. En un dels seus excursos, el narrador ho diu així: “Per què havia de ser menys natural voler carregar-te el teu pare? Els fills tenen dret sobre els pares perquè els fills són els únics que saben la veritat. Tenen molta informació, no només la genètica, tenen el coneixement, saben com ningú què hi ha, què està passant a dintre dels seus pares. No són els pares que coneixen els fills (…), són els fills, que coneixen els pares: n’han heretat els codis secrets, la informació incriminatòria, les proves definitives”.

Toni Sala a Via Llibre

 

Diria que la història que se’ns explica aquí està molt ben continguda en aquesta citació. Pensem que tenim fills per confirmar la nostra existència però en realitat vénen a destituir la nostra realitat. Els nois no és una novel·la sobre la putrefacció, sinó sobre aquesta desviació amb què els fills traeixen el destí que els pares els hi havien suposat o preparat. És també un relat sobre la desviació de tot un país, que ha decidit embenar-se els ulls amb una estelada per no haver de veure la trista realitat. Toni Sala no es refugia en un relat mític, embolcallat en l’atemporalitat d’un fatalisme còsmic, sinó que posa el dit a la llaga d’un moment històric molt concret i acotat, el que va del 2008 al present: “Els últims mesos els balcons i les finestres s’havien omplert d’estelades. (…) Els catalans covards ara aixecaven el cap, es comptaven entre ells i trobaven que eren prous. No és que s’haguessin tornat més valents: l’enemic estava en hores baixes. S’assenyalaven els uns als altres i es reconeixien. Per cada agència immobiliària o oficina de banc que tancava sortien mitja dotzena d’estelades més a les finestres i els balcons. Al costat de cada bandera hi havia un cartell o dos d’En venda. Pisos en venda. Locals, naus industrials en venda. Tot el país en venda, com una puta”.

Aquestes pinzellades morals ens acosten aquí i allà al Toni Sala més cronista, a l’autor d’Autoestop o Quatre dies a l’Àfrica i per descomptat a la Petita crònica d’un professor a secundària, tota una veta que els fans de Pere Marín semblen haver oblidat del tot. I aquest Toni Sala més planià, més moralista i enraonat cedeix el pas en aquesta novel·la a un altre Toni Sala que defuig el laconisme per lliurar-se a una prosa arborescent i alhora encesa,  una prosa magmàtica de la qual sembla que hagin caigut tots els adjectius i que és tot verb, un verb al servei d’una tramuntanada interior que al final de la novel·la es tradueix en una visió apocalíptica. En moments com aquests Els nois està més a prop de l’última Rodoreda que no pas de l’autor d’El carrer estret. Fill d’aquest matrimoni monstruós entre Pla i Rodoreda, Toni Sala n’ha heretat els codis secrets i se’n desvia per nous camins.