Tyrannosaur: realisme sense concessions

22.04.2012

 

“Recordes l’escena de Jurassic Park en què s’acosta el Tiranosaure Rex, però sense veure’l, només amb el so de cada petja? Bum!, Bum!”, li diu Joseph a Hannah, la dona amb qui comparteix misèria, histories i més d’una situació límit a Tyrannosaur (Warp XFilm 4, Regne Unit, 2011), estúpidament traduïda per Redención en la seva distribució a Espanya. Doncs de la mateixa manera arriba aquesta cinta a les nostres pantalles. En primer lloc per les credencials que l’avalen: premi al millor director i premi especial del jurat a Sundance; millor director, millor pel·lícula i millor actriu al British Independent Film Awards, i millor debut anglès als BAFTA, entre altres. I després gràcies a la promoció, que s’ha fixat en els moments més durs d’un film on abunden la cruesa i la violència.

Perquè aquesta història sobre un vidu fàcilment irascible que troba la comprensió d’una venedora d’objectes de segona mà, és plena de seqüències contundents. Explícites però no gratuïtes, ja que les acompanya un pigall immillorable: l’excel·lència en el guió, que tot ho venç. Així l’espiral d’autodestrucció i baralles, ferides i blaus, no es converteix en cap monòleg pesat. A Tyrannosaur hi ha lloc per a la dialèctica. De Werther a Taxi Driver, l’infern particular com a laboratori on es deixa caure un personatge amb trets emocionals complexos i una experiència social difícil, com a proveta on inspeccionar de quin mode es desenvolupen les horribles reaccions a les quals està predisposat, és una fórmula molt gastada en la literatura i el cinema.

Lluny d’això, la cinta dirigida per Paddy Considine escapa d’aquest vici quan enfronta l’estatisme de l’alcohòlic i emocionalment idiota Joseph a la història, el diàleg, el moviment representat per la relació que mantenen l’esmentada Hannah i el seu espòs maltractador. El primer es sent acollit per l’actitud desinteressada que ella li ofereix, i perquè hi veu la seva antítesi com a dona amable, pacient i altruista. Però en aquest trobament també és on, mantenint el cap fred i quedant-se quiet (el truc per escapar del Tiranosaure), es pot burlar el film i veure la primera de les seves imperfeccions. És poc creïble que una personalitat tan forta i fèrriament atrapada en una lògica decadent pugui obrir-se a algú amb tanta rapidesa. També entorpeixen el bon curs del metratge l’aparició de tòpics com el discurs rebel de l’endimoniat contra la moral caritativa (“Vols batre el rècord de caritat? Fes un pastís!”), o la momentània al·lusió a les barreres socials entre el món suburbial i la resta per explicar la condició que ofega a Joseph en contrast amb Hannah, i que per la simplicitat i la manca de raonament ulterior, s’acosta a les ridícules proclames de Ken Loach.

Aquests retrets es sumen a una impertinent música i un final atropellat. No obstant, els defectes no tapen les nombroses virtuts de Tyrannosaur: formalment tots els plans són equilibrats, cap excés ni cap extravagància. Tampoc cap intent per part del director i guionista de la pel·lícula de guanyar una càtedra o mostrar, com a autor novell, que disposa de recursos brillants. I això s’agraeix. Realisme sense concessions, que pren relleu gràcies al treball en la caracterització dels personatges i, sobretot, en la magnífica interpretació de la parella d’actors principals, Peter Mullen Olivia Colman. Un talent expressat de manera notable en moments com la pronunciació dels buits “I love you” per part de Hannah amb el seu enfonsat marit a la falda -una tensa i estranya transformació de la pietat clàssica-, o l’automatisme amb què Joseph s’aparta quan li volen emprovar una corbata. Versemblança en la gestualitat i en la majoria dels diàlegs a més d’un agraït gust pels petits detalls. Una mostra de com el realisme s’assoleix en el guió, i no tant en els recursos audiovisuals.