‘This is not a film’ (però ho és)

25.04.2012

 

El títol de ‘This is not a film’ té ecos de Magritte i la seva pipa que no era una pipa perquè era un quadre d’una pipa. Però el director iranià Jafar Panahi té altres motius més prosaics i menys semiòtics per titular així la seva darrera obra. Condemnat a sis anys de presó i vint d’inhabilitació per “associació il·lícita i conspiració per cometre crims contra la seguretat nacional i per fer propaganda contra la República de l’Islam”, el cineasta romania en arrest domiciliari –a l’espera del resultat de la seva apel·lació– mentre va concebre aquesta obra.

Els aspectes extracinematogràfics són imprescindibles a l’hora de valorar “This is not a film”. Al capdavall, parlem d’una pel·lícula que, segons s’explica, va arribar al festival de Canes en una targeta de memòria oculta en un pastís d’aniversari. A règims de gran ignomínia, dolces solucions.

L’obra ens mostra la reclusió de Panahi a casa seva, i com desespera, impotent, davant l’aparell de l’estat kafkià, que percebem a través de les trucades confuses de la seva advocada. Com a acte de rebel·lia, el realitzador demana a un col·lega seu que el filmi mentre explica davant de la càmera –recitant frases del guió o reproduint alguna escena– la pel·lícula que no pot fer. Vet aquí la primera justificació del títol: legalment no pot ser un film. El veiem remarcar que la càmera la sostenen altres persones i ell es limita a llegir un guió. Tanmateix, la frustració li fa avortar aviat el projecte i, al límit de les llàgrimes, reconeix que si una pel·lícula no es pot fer, aleshores no és una pel·lícula. Apareix una segona i amarga accepció del títol, més magrittiana: la representació d’un film no és un film. I això ens ajuda a deduir-ne una derivada política: el cinema no es pot empresonar. Els límits no casen amb l’art.

Més enllà de la seva vessant de manifest, el que ‘This is not a film’ mostra és l’ensopiment d’un home pres, neguitós per sortir a l’exterior i seguir captant trossos de vida com ho feia a les seves pel·lícules. L’obra funciona a base d’escenes subtils, plenes malgrat les circumstàncies d’una tendresa peculiar. El conjunt seria aspre si es tractés d’una obra de ficció. I, alhora, no estem davant un documental sobre l’enèsima injustícia d’un règim absurd. Panahi i els seus còmplices fan un manifest polític, sí, però sobretot fan un manifest cinematogràfic que no és només teòric: el posen en pràctica, i amb èxit, amb aquest ‘This is not a film’ que –val la pena proclamar-ho, nosaltres que podem– sí que és una pel·lícula.

Etiquetes: