The Private Space presenta Fresh!

21.05.2012

We all shine on

 

The Private Space és un dels centres expositius més singulars de Barcelona. Galeria d’art, editorial i impremta per demanda, a la petita llibreria annexa es pot observar l’acabat orgànic de les seves publicacions, en la línia del llibre d’artista. Si dimecres, al primer pis de la fundació Francisco Godia, es donava un contrast fortuït entre les obres de videoart que inauguraven el Screen from Barcelona i altres autors d’exposicions pictòriques més tradicionals, a Fresh! Films recentment produïts a Catalunya, la plàstica editorial de TPS acull fins al 8 de juny les obres de vídeo sortides dels principals centres de producció d’arts visuals de Catalunya.

Donar visibilitat a la xarxa d’aquests nuclis és l’objectiu de l’exposició, amb 19 centres participants que presenten una obra audiovisual. Entre ells, Centre Art i Natura, Hangar, Bòlit, Sala d’art jove, Priorat centre d’art, Niu, Can Xalant, Idensitat, Cal Gras, ACVic, etc. Per tant, dinou curadors d’un projecte co- produït amb Screen i The Private Space, i format per artistes com l’argentina Tamara Kuselman, resident a Hangar Barcelona, qui presenta We all shine on, recreació d’una famosa escena del film The shining de Stanley Kubrick. Tensa i enigmàtica pel diàleg i la caracterització dels personatges, va ser rodada al SMART d’Amsterdam davant els visitants sense previ avís. L’actuació com a manera d’encarar una performance es repeteix amb Dani Montlleó, resident a Can Xalant, que substitueix el fake cinematogràfic de Kuselman per l’actuació televisiva d’un fals grup de pop a The Stuarts.

En un altre registre, Forgotten Oceans és l’aportació de Tamara Erde, un vídeo de dansa experimental fruit del seu estudi resident a Cacis, El forn de calç. La coreografia dels dos protagonistes que dansen al voltant de la música de Ran Nacmias es combina amb el detallisme visual del paisatge, un bosc lluminós que emmarca la narració d’una veu en off. La dissonància ajuda a bastir els moviments i ratifica la sensació d’enigma viscuda abans. També predomina la llum i la seva relació amb la imatge a Frames, de Rodrigo Tascón, músic doctorat a l’IRCAM que ha desenvolupat al Centre d’Art La Rectoria un exercici de camera tossing, llençant i movent la càmera per així captar uns efectes de llum visibles a nivell microscòpic, mentre la veu del poeta Françoise Schroeder explora el so de la veu a nivell microsònic: un muntatge inconnex d’imatges nocturnes on el joc de llums i recitatius s’acosta a la paranoia.

Un protagonisme per part de la llum que adquireix relleu conceptual a Sun- Setting d’Álex Santafé, produït per Espai d’Art Roca Umbert/ Fàbrica de les arts, on s’investiguen els efectes de la llum al cinema i a la fotografia a partir del mite de la caverna platònic. L’altra constant, l’ambient enrarit per l’experimentació formal i la complexitat narrativa, que suspèn el relat o el dirigeix cap allò indòmit, corona la sala gràcies a la gran pantalla on es projecta El Rito d’Isaki Lacuesta, set minuts en què ens traslladem a un escorxador gironí on es segueix l’insensible procés de mort i esquarterament de boví, amb una amplitud de detalls punyent, clara, sense ornaments ni derives tècniques o narratives.

Malgrat que també es trobin obres amb un caràcter més lúdic, com Prestatges de Latung La La, de  David Ymbernon, a Fresh! hi dominen les sensacions fredes, menys complaents amb l’espectador. El centre de producció com a organisme alternatiu dins de la cultura encaixa bé en aquesta casuística: un segon pla que permet seguir els paràmetres creatius més a la punta de la llança pel que fa a innovació, i gairebé sense deixar lloc a la flassada. Ara bé, si com a antídot a la dificultat emocional i visual, es vol abandonar aquesta sensació de desemparament, només cal observar la qualitat que recorre les produccions de la xarxa de centres, i comparar-ho amb el discurs que pretén considerar el MACBA com a laboratori de l’art contemporani una vegada s’ampliï el límit històric de conservació del MNAC: un no pot fer res més que morir-se de riure.

Blog de Jordi Vernis: www.quadernsfragils.cat  Twitter: @quadernsf