The Master, Margarita, i tots els mecanismes

31.07.2012

The Master and Margarita | Foto de Robbie Jack


“Teatre i imatge 3D”. Així cataloga el programa del Grec l’obra The Master and Margarita, el desè espectacle de gran format de la companyia anglesa Complicite, que acabava el passat dissabte 28 la seva gira europea dins el Festival Grec a la sala Puigserver del Teatre Lliure de Barcelona.

“Teatre i imatge 3D”, que vol dir teatre i alguna cosa més, o dit d’una altra manera, no exactament teatre. Almenys això és el que em passava pel cap mentre s’anava fonent en la foscor la darrera imatge de l’obra, un home i una dona que suren abraçats i ingràvids, arraulits en un racó del cosmos; una imatge de tal potència visual que vaig haver de tancat la boca que se m’havia quedat mig oberta de tant badar.

Vaig tancar la boca, vaig tornar del viatge i vaig pensar que acabàvem de veure un gran espectacle, fins i tot un enorme espectacle. Però un espectacle… De què?

The master and Margarita és una gegantina i complexa coreografia executada a la perfecció per setze (setze!) actors i gairebé el mateix nombre de tècnics entre els manipuladors de so, llum, imatge i titelles. L’espai escènic, sobri, nu i fosc just abans que comenci l’espectacle, es converteix de seguida en una plataforma mutant que els actors no només habiten, sinó també moblen i transformen amb una velocitat i una precisió que per si soles ja podrien constituir un espectacle si no estiguessin al servei d’un altre objectiu.

Però ho estan, com també ho estan les projeccions, els efectes de so, les metàfores visuals, els trucs de màgia o els inquietants titelles: tots els elements, per molt cridaners que siguin per ells sols, van en una única direcció, estan al servei del mateix: volen dibuixar-nos un univers, explicar-nos una història, portar-nos de viatge.

És per això que no grinyolen, i és per això també que cadascun dels elements que es posen en joc es pot permetre brillar amb tota la intensitat sense por a eclipsar cap dels altres. Les imatges de les càmeres en directe, els jocs de perspectives aconseguits amb les projeccions i tot el desplegament audiovisual de la proposta són potser els més espectaculars que he vist mai en escena, però, i aquí és on està la dificultat (i potser la novetat, també), no distreuen mai del centre d’interès de l’espectacle. Hi són perquè estan al servei de, i si no, simplement, no hi són.

Un treball col·lectiu per arribar al mateix port, una finalitat clara i compartida. Per això el muntatge es pot permetre aquesta exhibició de recursos expressius diferents sense que cap ens sembli excessiu o fora de lloc: Ens trobem davant un sorprenent i estranyíssim mecanisme, una maquinària delirant, però que funciona amb precisió de rellotge suís.

No ens pot estranyar gaire, doncs, que la pega sigui semblant a la que podríem trobar-li a un rellotge suís: li falta vida.

Els actors de la Complicité estan tan concentrats en realitzar a la perfecció el seu moviment dins el mecanisme, tan ocupats en construir entre tots un univers mutable i suggeridor, tan dedicats a pintar-nos el quadre de cada escena… que simplement no els queda espai per viure-la, encara que en siguin els protagonistes: Posen tan d’esforç en construir-la que no poden transitar-la.

I com que ells només ens l’expliquen, nosaltres només la veien. No podem viure-la perquè ells tampoc la viuen. La veiem. I la gaudim, perquè és una història fascinant, perquè és potent i alhora delicada, perquè les imatges que apareixen davant nostre són màgiques, senzilles, impressionants. Gaudim perquè és bella, perquè ens produeix sorpresa i admiració, però no perquè ens emociona.

Aleshores, què és The Master and Margarita? És un espectacle clarament teatral, magistralment teatral en molts aspectes, però que per aconseguir aquests ha perdut pel camí un dels trets fonamentals del teatre. És teatre i alguna cosa més… o  una cosa que no és exactament teatre? Mentre el mestre i Margarita s’abraçaven arraulits en un racó del cosmos, la música anava fonent-se i l’escenari es quedava a les fosques, va venir-me al cap aquella fal·lera oblidada per aconseguir un Art Total, i em va semblar que ressuscitava, després de dormitejar un parell de segles…

Sigui teatre, òpera o “teatre i imatge 3D” com diu el programa, The Master and Margarita, és, segur, un gran espectacle. Fins i tot un enorme espectacle. Un espectacle que un cop vaig tancar la boca que m’havia quedat oberta de tant badar, em va fer, a mi i a tots els altres espectadors que havíem compartit viatge, aplaudir sense cansar-nos durant deu minuts llargs, i després, a poc a poc i com qui torna de lluny, posar-nos dempeus i seguir aplaudint. I al final marxar amb la sensació d’haver vist alguna cosa important…encara que no sabéssim ben bé què era.

Twitter de Raquel Loscos: @posemnosdramatics