The Fountainhead. Un brollador imparable

The Fountainhead (La deu) és una nova lliçó de teatre maratonià, elèctric, profund i rotund dels holandesos Toneelgroep Amsterdam. Un autèntic brollador d'idees i d'imatges. Al Teatre Lliure, en el marc del Festival Grec, fins el 4 de juliol.

The Fountainhead (La deu) és una nova lliçó de teatre maratonià, elèctric, profund i rotund dels holandesos Toneelgroep Amsterdam. Un autèntic brollador d’idees i d’imatges. Al Teatre Lliure, en el marc del Festival Grec, fins el 4 de juliol.

INDIVIDUALISME. El bo d’en Walt Whitman ja ho feia: se celebrava i es cantava ell mateix, amb aquella alegria. Ayn Rand (1905-1982), l’escriptora nascuda russa i nacionalitzada nord-americana, és una altra que va celebrar amb la seva obra l’individualisme, en el seu cas potser d’una forma menys simpàtica que en el del poeta, però també amb un estil 100% yankee. Per a Rand, fugitiva dels soviets, els EUA eren sens dubte “l’únic estat moral en la història del món”. I amb aquest entusiasme és com va fundar la doctrina filosòfica de l’Objectivisme, basada en la defensa de “la raó”, l’egoisme, i l’autoestima, i atrinxerada contra la intervenció estatal, el bé comú, el compromís social, l’ecologisme, l’altruisme, i tot el que fes olor de socialisme. Les obres més famoses de Rand són la faula heroica The Fountainhead (escrita el 1943, amb peli de King Vidor del 1949) i la distopia Atlas Shrugged, i poca broma, perquè aquestes novel·les són molt més que un best-seller als Estats Units: generacions i generacions de nord-americans les han llegit amb tantes ganes com han llegit Salinger o la Bíblia. Però la literatura filosòfica i carregada de consignes de l’autora no només s’ha llegit als High-schools i a les biblioteques de barri: a les elits del poder econòmic de l’imperi, prohoms de l’Escola de Chicago, economistes com Milton Friedman primer i Alan Greenspan després, han anat del bracet de Rand, qui ha inspirat els heralds ultra-conservadors i anarco-capitalistes del Tea Party.

IDEES. ¿I perquè algú com el director teatral Ivo van Hove, un dels creadors trencadors i provocadors essencials del teatre contemporani, s’ha interessat per un text així? Segons ha declarat ell mateix, no és per proximitat ideològica amb la novel·la (per cert, un autèntic totxo amb vides creuades, històries d’amor, enfrontaments i judicis, monòlegs èpics i periples heroics). A van Hove l’ha interessat el fet que The Fountainhead és una “novel·la d’idees”, i doncs un molt bon material per algú com ell, que fa “teatre d’idees”. Grans idees, com la de l’autonomia de l’artista i l’individu, el procés creatiu, l’art i els diners, la integritat impossible… expressades amb grans impactes estètics, com ben pocs ho saben fer: el belga Jan Fabre, o l’alemany Frank Castorf, que també juguen a la Champions League teatral europea. I van Hove aposta pel dilema, l’ambigüitat i fins i tot la contradicció, fugint doncs del missatge unívoc del “bé contra el mal”, que és més explícit en el llibre de Rand. Ara, a l’escenari, la faula de l’heroi nietzscheà esdevé un conte fàustic, on finalment tots poc o molt queden empastifats: per l’arrogància, la supèrbia, el deliri, el masoquisme, la incoherència, la ingenuïtat, el patetisme… Un festival de defectes, psicopatologies i sociopaties, vaja.

RESET. El director, que està al capdavant del Toneelgroep Amsterdam des del 2001, té a l’esquena una formació i un background professional lligat a la performance i fins i tot al punk, i això es nota, perquè la seva intenció de dur el teatre i els espectacles al límit, als extrems, empelten de frescor i d’electricitat els textos vells, clàssics o canònics amb que ha anat treballant anteriorment: Tennessee Williams, Arthur Miller, Eugene O’Neill, Albert Camus… han anat passant per la pedra de van Hove, que també s’ha atrevit a teatralitzar Cassavettes, Visconti i Pasolini, i fins i tot a muntar una òpera a partir de la novel·la Brokeback Mountain. En definitiva: actualització dels grans noms i transvasaments entre les arts.

ART TOTAL. Al Festival Grec de l’any passat ja vam poder assistir a les Tragèdies romanes que ens van dur els del Toneelgroep Amsterdam, un espectacle que reunia tres obres de Shakespeare en una marató de sis hores, non-stop. Això del teatre com a exercici de resistència ho tenen molt assumit, aquests holandesos, doncs les seves Escenes d’un matrimoni s’allargaven quatre hores i mitja, i l’obra que ens ocupa en dura quatre. A part d’aquest detall, interessant també per veure el nivell de rigor de l’adaptació i de l’esforç creatiu, val a dir que a les Tragèdies Ivo van Hove aconseguia dur Shakespeare cap a la performance multimèdia, i més encara, cap al llindar del teatre d’immersió i participatiu, amb els espectadors invaint l’escenari. I ara què ens proposa The Fountainhead, l’espectacle que visita el Teatre Lliure en la programació del Grec d’enguany? L’escenògraf habitual de van Hove, Jan Versweyveld, ha ideat un enorme loft on es despleguen i se succeeixen les escenes de forma fluïda, sense interrupcions ni telons ni tonteries, entrelligant accions i personatges ja sigui al taller dels arquitectes o a l’àtic del gratacel de Manhattan. L’escenari esdevé doncs un workshop teatral, i l’espectacle esdevé una “obra d’art total” a partir del work in progress, on les càmeres zenitals són importants per a la narració del que passa a la taula o al llit: moltes escenes de sexe i violacions, gairebé com fragments de peces de dansa, i enregistraments en directe de la realització dels esbossos i dibuixos, que recorren algunes obres cabdals de l’arquitectura, del Partenó a Wright, Neutra o Kahn. Versweyveld posa al centre de l’escenari una pantalla gegant, i dóna preeminència al videoart i a les projeccions, sobretot amb els articles de diari que van puntuant els esdeveniments (a la manera del Ciutadà Kane de Welles). El dispositiu efectiu i hipnòtic s’atura en algunes ocasions, com si el sistema col·lapsés: amb una gran explosió que ho omple tot de soroll i de pols, amb una escena de sexe violent que tot ho enfosqueix i ho alenteix. Són moments realment dramàtics, commovedors: grans moments teatrals. També la música en directe hi té un paper fonamental: emmarcats al fons de l’escenari, els músics van bastint amb orgues, percussions i instruments electrònics tot d’ambients sonors en primer o segon pla, amb peces d’Eric Sleichim, de Steve Reich, del minimalisme americà i de compostitors avantguardistes dels anys 20.

XUSMA. L’obra, estructurada en quatre parts, ens mostra les posicions artístiques i ètiques enfrontades dels arquitectes Roark i Keating, l’un modern i íntegre, l’altre eclèctic i pactista. Hi ha també el contrapunt del crític d’arquitectura llefiscós (així el veia Rand: un cuc maquiavèlic, un intel·lectual demagog), i un altre gall al galliner, el magnat de la premsa Wynand, tots ells assetjant una bella dona tan guapa com histèrica, freda i sadomasoquista, i que va passant de l’un a l’altre, a la vegada joguina i jugadora en un món que és tot competició, un erm sentimental. Tot plegat, una mica com si fos una pel·lícula de Scorsese: el gran mosaic terrible i morbós que satura i trasbalsa, amb personatges protagonistes que van a la seva, saltant-se les fronteres morals o inventant els propis camins. Roark és genial, idealista i egoista, un artista íntegre i antisocial abocat a la seva obra. Diu coses com: “les formes de la terra no m’agraden, les vull canviar”, o també anuncia que “ve una nova era”… Mentrestant, el mediocre Keating està disposat a pactar, a obeïr, a conviure o a rebaixar-se i “vendre’s”, segons com es vulgui entendre. I doncs, aquest era el quid en la novel·la de Rand, i per extensió en la seva filosofia: el món es divideix entre genis i paràsits, creadors i subordinats, elits i xusma, i els segons són uns ploramiques que no deixen progressar els primers. Un discurs del tot actual.

TRASH. I el públic, tot d’una, ha de decidir què en pensa, d’algú com Keating, que es ven la integritat sempre que pot, com fa Dominique amb el seu cos. I d’algú com Roark, un personatge que potser podria ser a la Florència renaixentista o a la València d’avui (tot i que es diu que a Roark “no li importen els diners”). Algú, en tot cas, capriciós i egòlatra, que ens recorda els exitosos star-architects, a l’extremoposat deles propostes recents, subversives i marginals, de les arquitectures col·lectives i els processos bottom-up i participatius. L’espectador es veu en el dilema d’haver de decidir si els personatges són heroïcs o odiosos, i ho fa astorat per les contundents actuacions dels actors, amb un estil interpretatiu poc habitual als escenaris de casa nostra: fred i directe, ple de nervi i gens afectat, cru i violent, fins i tot una mica trash. Al repartiment, destaquen especialment Aus Greidanus Jr. (el patètic Keating) i Ramsey Nasr (el fatxenda Wynand), i una Halina Reijn perfecta com a musa fetitxista i fosca, centre tremolós i sanguinolent d’aquest triangle de desgraciats.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació