‘The Eyes of the Soul’

7.06.2012

 

Achrone (2008-2011), Cecile Hartmann

La Fundació Francisco Godia presenta fins al 17 de juny ‘The Eyes of the Soul’, una exposició de videoart que s’inscriu dins el desè Festival Screen de Barcelona. Que el títol de l’exposició sigui en anglès ens distreu del fet que es tracta sobretot d’un projecte que ve de França. Les peces que s’hi exhibeixen procedeixen totes de la col·lecció Lemaître, fundada l’any 1983, i que avui reuneix un fons molt important de videoart. L’exposició ha estat comissariada per la consultora d’art parisenca Nathalie Viot. La comissària i els responsables de la col·lecció Lemaître han seleccionat un grup internacional d’artistes per aquesta exposició, que constitueix una introducció excel·lent al videoart, i a l’evolució i consolidació d’aquest mitjà artístic. ‘The Eyes of the Soul’ reuneix treballs dels anys noranta d’artistes tan reputats com Tacita Dean o Julien Crepieux. La instal·lació d’aquests vídeos permet a l’espectador observar i contrastar les qualitats formals de cada treball. També ens ofereix una nova mirada sobre l’art contemporani, que el videoart ha ajudat a definir en termes estètics i conceptuals. La contemporaneïtat de l’exposició ens porta a fer un comentari afegit al títol de la proposta. En aquests temps de plena secularització en què vivim, el concepte d’ànima ens remet a al transcendent, el misticisme o fins i tot la pseudoespiritualitat que ens volen vendre a cada cantonada. De tota manera, cal remarcar que aquí parlem d’una ànima contemporània, les preocupacions de la qual es poden definir en termes d’escatologia de la quotidianitat.

Tot i que l’art ens proposa una contemplació passiva, com la que ens demanarien altres obres d’art d’inspiració devota que podem trobar a la col·lecció permanent de la Fundació Godia, aquí ens trobem davant d’unes obres que demanen la nostra participació, que ens exigeixen una atenció a les diverses qualitats visuals. Les propostes oscil·len entre l’estil de documental informal d’un Ryan Gander fins al treball més elaboradament ‘compost’ de Mathias Müller. El viatge a l’ànima contemporània no s’articula només en la varietat d’estils visuals sinó també a través d’un ampli espectre d’efecte narratius, textuals i temporals. I és important de tenir-ho present, perquè aquestes obres són molt més que un simple assaig de cinema experimental. Haurien de ser vistos com a pel·lícules, de principi a final. Val la pena dedicar a l’exposició una mica de temps. Els videos de Julika Rudelius ens situen davant d’uns cossos inconscients i adormits, però es produeix un efecte narratiu subtil i inquietant, que crea una sensació pertorbadora de perplexitat alienada. Elisa Pône recrea una escena llegendària de la vida de Pasolini, que dóna una visió corpremedora sobre la comunicació i l’amistat. Gonzalez-Foerster presenta Riyo, unes imatges de joves adolescents a la vora del riu Kamo, a Kyoto en què accedim als seus diàlegs a través d’uns subtítols. Trobem un altre diàleg més erudit i ficcionat a The Black Room, de Melvin Moti, en què el videoart es troba amb les aspiracions literàries del surrealisme. La ciutat i diverses facetes del subjecte humà són explorades en molts d’aquests vídeos, però Achrone,  la proposta de Cecile Hartmann, ens transporta a solars deserts en contrucció, en un espai que destaca per l’absència de persones. A Achrone la mirada de la directora va de l’altura vertiginosa dels gratacels fins a les deixalles d’escombraries. Els primers són com sarcòfags i els segons se’ns presenten com jeroglífics enigmàtics.

 

The Secret Life of Things (2006), John Menick

Aquesta exposició és una panoràmica de video art contemporani que ningú no s’hauria de perdre dins la programació de Screen. Com a retrat de l’ànima contemporània i de les realitats que contempla, aquesta exposició no ofereix solucions ni respostes, perquè aquesta és justament la condició de l’ànima contemporània. Acarats a la impossibilitat de trobar “una” resposta, la proposta presentada per aquests artistes no consisteix a recercar en les abstraccions de la ciència o la religió, sinó a implicar-se en la realitat, mirant més endins i més enllà del que estem acostumats a veure.