Teresa Solana. Campanades de boda

En novel·la negra catalana tenim una gran dama. I aquesta és Teresa Solana (Barcelona, 1962). Així de clar. L’única autora catalana finalista del prestigiós premi Edgar Allan Poe dels Estats Units pel conte Natura morta n. 41, publica el quart cas de la sèrie protagonitzada per dos pseudodetectius bessons, Campanades de boda (Edicions 62).

A Un crim imperfecte (Edicions 62) assistíem a la retrobada entre l’Eduard, que tenia dona, fills i una feina avorrida, i el seu germà bessó, en Pep, que ja no es deia Pep, sinó Borja. En Borja li oferia fundar un tipus d’agència d’assessorament a la zona alta de Barcelona gràcies als seus contactes amb la burgesia catalana. Amb una única condició: no podria explicar a ningú que ells dos són germans. Precisament en el prefaci de Campanades de boda, que ens situa sis anys després d’aquell retrobament, l’Eduard ens demana disculpes per fer servir en boca dels personatges paraules que no apareixen al diccionari, però no podia fer altra cosa perquè “així és com som i així és com parlem”.

L’Eduard i la seva dona, la Montse, continuen tenint problemes per arribar a finals de mes, malgrat les promeses d’un futur prometedor per part d’en Borja. L’Eduard i en Borja es capbussen —sense tenir gaire idea d’on es fiquen— en els fastos d’una rica hereva de Manhattan, Debra Davis, i un metge de Puigcerdà, Ernest Pasqual. Però la cosa es complica quan un dels convidats d’honor comença a tenir convulsions i cau desplomat davant la mirada atònita de tota la premsa mundial i, òbviament, dels nostres dos detectius, que no s’han volgut perdre aquesta recepció, com diria la Teresa Solana, d’alto copete. Però la sorpresa serà majúscula quan se sàpiga que la intervenció d’un conegut verí hi ha tingut molt a veure.

Incomprensiblement, els serveis de l’Eduard i el Borja seran requerits per les altes instàncies. A partir d’aquí, una sèrie d’embolics hilarants faran que també entrin en contacte amb les bandes de la droga de La Mina, capitanejada pel senyor Benito, el puto amo. Vincular un multimilionari amb una trista banda de barri és un dels encerts de la novel·la.

Els nostres detectius maldestres, sempre al límit de la llei, són els antiherois per excel·lència. Un, l’Eduard, és tímid, reflexiu i responsable; l’altre, el Borja, és l’atrevit, el guapo amb el do de gents adequat per moure’s entre l’alta burgesia i les clavegueres de la ciutat. Els nostres protagonistes representen un paper important en la desmitificació del gènere negre i, alhora, per allunyar l’esquema encotillat d’aquest tipus de novel·les. La veu de l’Eduard en primera persona ens permet copsar un llenguatge ric i proper, que fa la sensació de ser espontani.

La perspectiva satírica, i fins i tot burlesca, és present al llarg de tota la novel·la a través de situacions vodevilesques i la ridiculització dels personatges, amb la qual Solana intensifica l’amena però també contundent denuncia social. Així, l’autora, en veu de l’Eduard, critica obertament la Barcelona venuda al turisme, quan esmenta que molt barris emblemàtics de la ciutat s’han convertit “en un immens parc temàtic dominat per les franquícies i les botigues de souvenirs d’estètica gaudiniana”. Els tripijocs dels bessons també serveixen per denunciar la crisi econòmica que afecta tots els sectors, fins i tot els de la delinqüència i carregar contra la burgesia del país. El món literari també rep de la mà del Dídac Pons, un aspirant a escriptor de ciència-ficció amb ínfules, que passa el dia drogant-se i que viu dels pares.

En definitiva, tenim un boníssim exemple de com la sàtira, la hilaritat i la ironia poden ser una bona eina de crítica de la realitat que ens toca viure. Si més no, contribueix a visibilitzar els aspectes més foscos de la nostra societat.

Hauríem d’oblidar prejudicis sobre el fet de considerar els thrillers com a obres menors. I celebrar un llenguatge directe, clar, àgil i perfectament creïble que impedeixen abandonar el llibre i el doten d’originalitat.