La maternitat rebutjada

1.04.2012

L’escocesa Lynne Ramsay s’endinsa a ‘Tenemos que hablar de Kevin’ en la fracturada ment de la mare d’un assassí adolescent. El film és, sobretot, un festí per a Tilda Swinton, que es va endur el Globus d’Or i el BAFTA a millor actriu protagonista.
Només al final de la pel·lícula la mare que interpreta Tilda Swinton serà capaç de preguntar frontalment al seu fill empresonat per què, a pocs dies de fer els setze anys, va perpetrar una massacre al seu institut. I la resposta que rebrà no serà gens aclaridora. Tampoc l’espectador marxarà del cinema havent comprès el per què de les accions del jove Kevin. El film insinua algunes causes –genètica, trastorn mental, reacció al divorci dels pares, aïllament social– però rebutja fixar-ne una de sola. Ni s’investeix de solemnitat per invocar el concepte del Mal. Més aviat enfila la via nihilista: és una simple qüestió estadística de la indiferent natura humana.
De fet, la protagonista absoluta de la pel·lícula és la mare. Tot ho veiem a través del seu punt de vista, de la mateixa manera que en l’original literari es feia servir el gènere epistolar per permetre la primera persona. Aquí se’ns presenten escenes del passat i del present de manera confusa, amb salts continus endavant i endarrere. No es tracta d’un recurs sobrer, pensat per donar ritme a la narració: l’absoluta fragmentació de les escenes és un bon reflex de l’estat de xoc en què viu la mare. I no es tracta tampoc de lligar causes i conseqüències. Els talls són tan abruptes que es reforça justament la idea contrària: el temps ja no té significat. Present i passat són la mateixa polpa indestriable. Aquesta sensació de desconcert queda molt subratllada pels continus desenfocaments de la imatge. Si a ‘Elephant’ (Gus Van Sant, 2003) el fora de focus servia per fer evident l’aïllament de l’individu respecte el seu entorn, a ‘Tenemos que hablar de Kevin’ s’orienta sobretot a difuminar la idea de realitat comprensible.
El més provocador del film són dues de les seves premisses. D’una banda, planteja el tema de la mare que no estima el seu fill. L’avorreix ben aviat, no suporta els seus plors i compleix les seves tasques de mare més per inèrcia i deure que per amor. El fill, d’altra banda, és un autèntic monstre i quedarà a judici de l’espectador si la seva maldat és només una resposta a aquesta eixutesa de la mare o bé té altres derivades. La qual cosa porta a la segona provocació: tot i que aparentment mare i fill no se suporten –tot i que el sentiment d’ella vira del rebuig a la por– el film té molts moments en què visualment tots dos estan relacionats. La directora posa així una seva tesi sobre la taula: tots dos personatges tenen aquesta corrupció a l’ànima que els fa capaços d’odiar fins a fer mal. Només que ella ha mantingut domada a la bèstia i ell, en canvi, decideix un dia bloquejar les sortides de l’institut i començar a carregar contra els seus semblants.
De filmació impressionista (talls ràpids, omnipresència del vermell, càmera nerviosa, algun enquadrament excèntric i música embolcallant del radiohead Johnny Greenwood), el film és dels que deixa mal cos i moltes preguntes a l’aire. I Swinton clava el seu personatge, tan cantellut com fascinant.

Etiquetes: