Temps de microteatre

21.08.2012

Rodo Gener i Josep Mercadal representen 'Astigmatisme'. Foto Bernat Casasnovas

Divendres d’agost a Menorca. A Ciutadella. 21’20 hores. Vespre de xafogor. Acab de sortir de l’antic calabós de l’Ajuntament, en plena plaça des Born. No, no hi era perquè m’haguessin detingut ni res per l’estil. Hi venc de veure teatre. Microteatre. Episodi, una peça d’uns quinze minuts, amb dos actors i, drets i asseguts, una vintena llarga d’espectadors al seu voltant. Què dic al seu voltant: literalment entre els actors, que a qualque moment necessiten de la complicitat directe del públic, que ha de decantar-se perquè puguin ocupar l’”espai escènic”, que es fon i confon amb el “pati de butaques”. La història que hi hem vist, premeditadament supòs, també fon i confon, perquè tracta, amb un final sorprenent, d’un episodi entre un comandant i un capità de l’exèrcit espanyol que, durant els quinze minuts de l’obra, són i no són militars i són i no són pare i fill.

 

Xim Vidal i Miquel Àngel Torrens representen 'Episodi' . Foto Joan Mascaró M.

 

I seguesc. M’en vaig cap al carrer de Sant Cristòfol, un dels carrers més “profunds” del nucli antic, just una mica allunyat dels carrers més comercials del centre, carregats encara en aquesta hora de gent que va i ve. Arrib a la casa particular que m’han dit, no per fer-hi una visita als propietaris, no: també hi vaig a veure teatre. Microteatre. Ara Un bus a Barcelona, d’una dotzena de minuts de duració i aquesta vegada amb tres actors. Defora m’informen que la sessió ja ha començat i que hauré d’esperar uns minuts a que comenci la propera. No passa res, serà poc temps i l’espera es fa més agradable comentant la jugada amb altres futurs espectadors que també tenen entrada per a la següent funció.

Mentres, veig un home amb l’orella posada a les reixes de la finestra tancada de la casa-escenari. Pens que està encuriosit pel que veurà i que comença a posar-se en ambient intentant saber-ne qualque cosa més abans d’entrar. Faig el mateix amb la vista, intentant mirar a través de les cortinetes mig transparents de la porta tancada. No hi veig gaire cosa, però. De sobte, l’home de la finestra toca violentament a la porta i demana per entrar. S’haurà emprenyat d’esperar? En realitat, no. No era un espectador encuriosit, sinó un dels actors que escoltava per estar atent a la seva entrada en escena. El microteatre ja té aquestes coses, pens.

 

Laura Pons i Joan Bibiloni a 'Un bus a Barcelona'. Foto de Joan Mascaró M.

 

Després, ja a l’entrada de la casa, i amb nous espectadors (una vintena més) asseguts a l’escala i en cadires, i també drets, comença una nova funció. L’actriu que hi participa surt de darrera meu i jo, que l’he vista venir, li deix pas cap a l’”escenari”. Aquesta vegada des de dins, veig l’escena de l’entrada d’aquell home que escoltava per la finestra, i ara ho entenc més. De fet, aquell home duu la història cap a un final sorprenent. M’ha agradat. La primera part de l’obra (els primers set o vuit minuts) és una història divertida i emotiva entre un matrimoni ja major i els seus records d’un temps que fou feliç. Al darrer tram, però, tot es capgira i, encara emotiu, es transforma en un drama en tota regla. Se m’ha fet curta. Els aplaudiments reconeixent la feina dels actors els dóna peu, als actors, a dir que tranquils, que moltes gràcies, però que frisin que no arribaran a la següent “parada”.

De nou al carrer, ara torn als carrers més comercials del centre, que, tres quarts més tard, encara bullen de gent. Vull anar al carrer de Maó, a una òptica. On? Sí, sí, a una òptica. No, no les hi passa res a les meves ulleres, no me les he de canviar: també hi vaig a veure teatre. Microteatre. Astigmatisme, d’un quart d’hora de durada i amb dos actors, que, per acabar d’arrodonir-ho, fan allò que s’en podria dir un exercici de “microteatre dins el microteatre”. Aquesta vegada he arribat ben just. Veig sortir la gent, satisfeta i somrient, que a la vegada es dirigeix cap a un altres dels “escenaris”. I jo, amb altres vint-i-cinc o trenta persones, entr a la botiga. I quasi bé tot d’una comença una nova funció.

 

Astigmatisme dins el cicle Teatre de Butxaca, Ciutadella Vella | Foto Bernat Casanovas

 

Aquí, entre divertida i surrealista, l’òptic i un amic, que a l’obra figura que també són actors, assagen a la botiga una peça que han d’estrenar d’aquí a pocs dies. L’òptic, que viu problemes “existencials”, fa d’òptic i l’amic de client, que està “desenfocat”. La cosa, en una perfecta combinació entre realitat i ficció (essent com era tot ficció), dóna un gir inesperat i, a més d’intercanviar-se els papers que representen, ambdós se n’adonen que, en la vida “real”, la dona que sortia amb un l’ha deixat i se n’ha anat amb un altre, que és el seu amic. Microteatre dins microteatre. I entremig, com un qui no diu res, una referència directa als retalls que està patint la cultura en general en aquest país.

Són ja quasi les 22’30 hores. En bon i bé hora i mitja he vist tres bones, i exclusives, obres de microteatre (uns tres quarts de teatre), a tres “escenaris” diferents i amb set actors diferents (tots professionals i coneguts arreu de les Illes Balears). A més, he fet una bona volta pel nucli antic. Encara que, al manco jo, sense consumir, me’n vaig cap a casa. La veritat, pens, és que m’he quedat amb ganes. Acostumat a veure obres d’hora-hora i mitja de durada i en una sala aposta per fer teatre, veure’n tres de curtes i més o manco en el mateix espai de temps se m’ha fet curt. De fet m’ha agradat, i molt, tot i que és com si hagués anat de rebaixes o m’hagués hagut de conformar amb l’aperitiu sense poder gaudir del dinar sencer. Però bé, en els temps que corren, de “microtot”, ja passa açò sí el que es vol és subsistir i tirar endavant. I si és amb aquest tipus d’alternativa millor que millor, tot sigui dit.

El microteatre s’està convertint en una alternativa ben vàlida si del que es tracta és de seguir treballant en aquest món, malgrat les dificultats, i d’oferir propostes engrescadores per al públic. Perquè la veritat és que enganxa, com s’ha demostrat a Ciutadella, on durant els dos dies de Teatre de Butxaca a Ciutadella Vella (així s’ha dit la iniciativa, organitzada per l’associació de veïns del nucli antic Ciutadella Vella), per als set peculiars escenaris (amb set obres i unes quaranta-cinc funcions en total) hi han passat al voltant de mil espectadors.

En aquest sentit, uns dies abans de les representacions, un dels actors participants, el menorquí Rodo Gener (justament el que a l’obra Astigmatisme parla de l’”estat” de la cultura) em comentava que aquests tipus de propostes, efectivament, sorgeixen com a alternatives a la situació actual, on “ja abans de retallar en educació i sanitat, en cultura van fer una escabetxada”. Deia que “no és que hi hagués retalls, sinó que d’un ventall, si rallam de les Illes Balears, es van treure sèries i doblatges per IB3 (que ara són en castellà), van llevar les poques ajudes que hi havia cap al teatre, van tancar el circuit teatral i també cancel·laren les ajudes per a desplaçaments entre illes o per sortir fora: per al sector no és que hi hagi hagut retallades, sinó directament supressió…” I aquestes propostes, a més de per subsistir i crear nous espectadors, també tenen altres coses interessants, com que estan “escrites per a l’ocasió” i duen, si més no, cap a una “major implicació i immediatesa entre actors, directors i públic, que no té la sensació d’anar al teatre i queda sorprès”. A la vegada, igualment comfortable és comprovar “que a les Illes hi ha gent que escriu teatre”, essent una “oportunitat de saber qui ha escrit l’obra”, inclús d’oferir-los un “reconeixement” i visibilitat.

 

Astigmatisme, dins Teatre de Butxaca a Ciutadella Vella. Foto de Bernat Casanovas

 

Encara que a Menorca, aquesta experiència “de butxaca” ha estat tota una novetat (la companyia La Clota de Pitus Fernàndez havia oferit una experiència relativament similar amb el seu muntatge Íntim, a base de fragments teatrals que podien presentar-se individualment o en conjunt), a les Balears, a Mallorca, aquestes obres de teatre de petit format per a pocs espectadors i en espais emblemàtics ja vénen servint-se des de fa poc més d’un any, a través de Joan Porcel i el seu Somni Microteatre. Allà, s’han anat fent “paquets” de sis o set petites obres que, creades expressament, giren entorn d’un mateix tema general (per exemple microteatre per consumisme o microteatre per romanticisme) i els han portat, a cada “paquet”, a un espai diferent, a llocs en principi tan inversemblants com a escenaris com a l’antiga presó de Palma, al castell de Sant Carles, a les antigues galeries Velàzquez, als antics platós de Nova Televisió (que servien, abans, per al rodatge de sèries per a IB3 com Llàgrima de sang o L’anell) i als jardins d’Alfàbia. A la vegada, també tenen en marxa el microteatre per veïnatge, on porten les obres als comerços i cases dels pobles de Mallorca. De fet, sis de les set “microobres” representades a Ciutadella ja havien estat estrenades en alguns d’aquests “paquets” a Mallorca, mentre que la “setena” peça, Astigmatisme (escrita pel menorquí Josep Mercadal i interpretada pel propi Josep Mercadal i Rodo Gener) feia el seu debut a Menorca.

Blog de Joan Mascaró M.: S’hort d’en Joan