Teatre sota zero

4.02.2015

Coincidint amb la celebració de BCNNegra i amb dies d’hivern de temperatures al límit del mercuri, sense que hi tingui una relació directa, l’autora Carla Torres (Barcelona, 1977) ha estrenat, després de vuit anys de gestació —la trama va arrencar en un seminari amb Javier Daulte el 2007—, l’obra Sota zero, un thriller acolorit de comèdia familiar o, si es vol, una comèdia familiar tintada de thriller. És reconfortant assistir al naixement, en circuit estable, d’una nova autora —que no vol dir que no tingui altres peces en cartera com L’efecte perfecte que ha passat pel Volksbüchne de Berlín i que fa també aquests dies temporada a la Sala Beckett— i que, a més, coneix l’escenari com a actriu que l’ha trepitjat i s’hi enfronta com a directora.

Sota zero, de Carla Torres

Sota zero, de Carla Torres

I encara és més reconfortant si el thriller o la comèdia captiva per la seva estructura i per un text que obliga els intèrprets a actuar molt visceralment, amb diàlegs mil·limetrats però que semblen espontanis, amb frases curtes i entretallades, i amb una interpretació que no desaprofita la possibilitat d’incloure el gest i la coreografia, amb un attrezzo limitat d’un pis acabat d’estrenar que els espectadors s’hauran d’imaginar perquè només hi ha unes cadires i una nevera combi de color vermell amb un congelador que portarà cua, del qual tant pot sortir un dels personatges com un telèfon góndola, també vermell, o unes claus del cotxe. I res més. A tot estirar, un paquet de pastisseria —sembla que un cremós braç de gitano— i una plàtera amb un pollastre al forn acabat de fer.

La Sònia i el Miqui, la jove parella amfitriona, acaben d’instal·lar-se al nou pis i, per celebrar-ho, organitzen un sopar amb els més pròxims: la germana petita, el germà gran (que resultarà ser un persoantge absent), l’ex del germà gran que està embarassada i sortint de comptes, i un nouvingut d’última hora que va ser parella de la Sònia, un pinxo tirant a galtes a qui feia anys que no veien i que es trobarà enmig d’un embolic d’intriga, de sang i fetge, de calbots i de petonejades, tot envoltat d’un cert aire esotèric que els ve de família perquè la mare de la Sònia era —ja és morta— una mèdium amb efectes hereditaris.

Sota zero no admet més explicacions. Els espectadors l’han de viure, tal com està plantejada la sala, a flor de pell. És imprescindible aquesta fusió de plates i escenari per notar l’angoixa, la por, les intrigues i els secrets que van sortint a la llum com en una típica reunió familiar, però sense la taula de rigor perquè el que compta és allò que cadascun dels personatges porta dins per deixar-ho anar en el moment menys oportú. En certs moments, Sota zero es podria afegir al gènere de thriller-comèdia-misteri-esoterisme amb què es va donar a conèixer l’autor Jordi Casanovas en algunes de les seves primeres peces.

En l’autora Carla Torres conflueixen diferents elements que la fan multifacètica: una frescor dramàtica que no li impedeix saltar barreres, un text sil·làbic i enganxadís, una interpretació molt singular del propi personatge que ha creat (Sònia) i, una codirecció, en aquest cas amb Carles Mallol, que arrodoneix allò que porta al cap per fer.I en aquest cas de la companyia La Peleona, cal afegir-hi la caracterització de marmenyera que interpreta Anna Bellmunt en el paper de la germana petita; el posat de viure sempre en un altre planeta del Miqui, interpretat per Carles Goñi; el vessant enèrgic i humorístic de Patrícia Mendoza en el paper de l’ex del germà de la família; i el retrat del quinqui bon jan, amic d’institut aparegut per atzar, que interpreta Joel Minguet.

Com correspon al gènere, hi ha un mort —o més d’un—, hi ha un passat tèrbol, un revòlver perillós i un The End que deixa els espectadors amb la mel a la boca, com en les trames d’aquelles novel·les interactives que permeten al lector que continuï l’acció al seu gust després d’un fosc precipitat i un inesperat bona nit i tapa’t.