Te deix, amor, la mort com a penyora

12.09.2016

La Fundació Antiga Caixa Sabadell ha convocat un any més el premi BBVA Sant Joan de Literatura Catalana. Podeu consultar les bases de la nova convocatòria aquí. L’any passat el premi va ser per Les darreres paraules’ de Carme Riera.

Carme Riera va guanyar la darrera edició del premi Sant Joan | Foto: Bernat Puigtobella

Les darreres paraules (Premi BBVA Sant Joan) quedarà com una de les grans novel·les de Carme Riera juntament amb Dins el darrer blau (1994) i Cap al celobert (2000). Hi retrobem la investigadora sagaç i documentada i alhora la fabulació i el pols narratiu d’una autora que troba un personatge que l’apassiona i no el deixa anar fins a treure-li tot el suc.

Les darreres paraules ens brinda la confessió testamentària de l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg (1847-1915), una figura llegendària a Mallorca. Riera se serveix del recurs cervantí del manuscrit trobat, que justifica amb molta gràcia en un proemi, per explicar-nos en primera persona les vicissituds i recances d’un home que es va enamorar de Mallorca de ben jove i hi va trobar un racó del paradís. Fa un parell d’anys, Riera va comissariar una exposició sobre l’arxiduc amb motiu del centenari de la seva mort. Els mesos de recerca van acabar sent el ferment d’una obra de ficció que Riera ha escrit amb vuit mesos a cavall de Barcelona i Palma.

Riera s’imagina l’arxiduc al seu llit de mort, dictant les seves memòries al seu secretari, Erwin Hubert. Es tracta, doncs, d’una confessió contrarellotge, per boca d’un home que sap que s’està morint i li queda poc temps per explicar tota la veritat. Amb aquesta premissa, Riera s’estalvia qualsevol temptació de recrear-se en detalls sobrers o de carregar el relat amb un excés de documentació. “En una novel·la no ho pots posar tot, però necessites saber-ho tot per escriure-la”, deia l’altre dia durant la presentació de Les darreres paraules.

En arribar a Mallorca l’arxiduc es va enamorar del paisatge agrest de la costa nord de l’illa. Davant l’estupor dels pagesos, va comprar una casa ruïnosa de Miramar i va adquirir hectàrees de terra, fascinat per aquell paisatge dur i esquerp on només hi havia bens i oliveres, “una terra erma, desassossegada, amb oliveres furiosament retorçades, de formes monstruoses i pins quasi malabaristes, les arrels dels quals s’enfonsaven en el roquissar d’un penya-segat” L’arxiduc va fer construir miradors i no deixava talar cap arbre en els seus dominis. L’amor de Lluís Salvador no es va limitar al paisatge. També va aprendre la llengua del país, i fins i tot va escriure un llibre en català, Somnis d’estiu ran de mar, unes meditacions sobre el paisatge de la costa de tramuntana.

Les darreres paraules va més enllà de la vida mallorquina de l’arxiduc. Riera obre el compàs i ens explica quin era el lloc de Lluís Salvador dins la dinastia dels Habsburg i quina visió tenia sobre els grans esdeveniments que van canviar el mapa europeu en esclatar la Primera Guerra Mundial. La llibertat de pensament amb què aborda els errors de la Casa Imperial és la mateixa llibertat amb què administra les seves relacions amoroses, tan viscerals i tan poc convencionals per l’època.

És en la seva vida sentimental de l’arxiduc on Carme Riera es deixa anar i fa les conjectures més aventurades i arriscades, que no desvelarem aquí per evitar espòilers. En el cas de l’amor per Wladislaw Vyborny, per exemple, invoca amb encert de la figura d’Antínous, l’enamorat de l’emperador Adrià, i el Banquet de Plató, per ajudar-nos a imaginar la naturalesa del seu amor. “El necesitava perquè em deixàs estimar-lo”, diu Lluís Salvador en una frase que ho resumeix tot. L’arxiduc ens explica com l’amor no ha estat suficient per evitar la destrucció de tots aquells que l’han estimat i que han acabat sucumbint davant la impossibilitat de conviure com a iguals. La seva condició imperial s’erigeix finalment com la màxima excentricitat i el més gran obstacle per poder mantenir una relació autèntica amb els altres. El primer encontre amb Catalina Homar és molt revelador en aquest sentit: “Només quan es va sentir lluny i fora de perill em va dir adéu amb la mà. Perquè just en aquell moment se li va ocórrer que jo era jo. Jo, el poderós arribat des de molt enfora, el príncep excèntric, del qual ni el capteniment ni la indumentària s’assemblaven gens als que ella i els seus esperaven d’una altesa imperial”.

Per acabar, Les darreres paraules és també un llibre sobre la senectud. La proximitat de la mort és una de les grans pulsions que bateguen en aquesta llarga confessió. El neguit del moribund és present en la respiració de cada frase. Llegint aquesta novel·la, no puc evitar de pensar que Carme Riera s’ha fet gran, en el doble sentit de la paraula. Gran, i sàvia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. soc l’escriptora rossellonesa i investigadora universitària en onomàstica i una gran admiradora, dençà el seu primer llibre, de Carme Riera (ara presidenta de CEDRO, de què soc socia també.
    Em triga de poder llegir aquest nou llibre seu.
    Ara per ara, estic en les vigilies d’una doble operacio’ xirurgical i ens uns patiments espantosos.
    Pero provo de mantenir la meua ànima encara viva amb els meus estimats escriptors catalans.
    Feu- li, de part meva, si us plau, a la meua admirada Carme, les meues grans i afectuoses felicitacions.
    R. L. Portet