Tant al terra com al cel faci’s la teva voluntat

LaBreu Edicions publica 'El terra i el cel', el nou poemari d’Eduard Escoffet, un dels màxims especialistes en poesia sonora i recitals en viu. Eduard Escoffet ha presentat 'El terra i el cel' a l’Horiginal amb companyia d'Antoni Marí, Lis Costa, Mono, Laia Estruch i Marc Romera.

LaBreu Edicions publica ‘El terra i el cel’, el nou poemari d’Eduard Escoffet, un dels màxims especialistes en poesia sonora i recitals en viu. Eduard Escoffet ha presentat ‘El terra i el cel’ a l’Horiginal amb companyia d’Antoni Marí, Lis Costa, Mono, Laia Estruch i Marc Romera.

Escoffet és molt savi. Els poemes que fins ara ha recitat, i cantat, i interpretat, i etcètera, eren poemes ideals per a ser recitats i cantats i interpretats i etcètera. Peces grandioses performàntiques, en efecte. Però els poemes que Escoffet publica són per a ser publicats. I no n’hi ha d’altra. De fet és necessari que es publiquin perquè adquireixin el seu sentit ple. I això no significa fixació, o sigui, establiment, o sigui, antimoviment, o sigui, mort. Sinó vida interpretativa expansiva. Que creix. Per tant és genial que a poc a poc vagin sortint obres seves en paper i en format disc, i seria una mesquina estupidesa recriminar-li que ell sempre havia dit que mai no publicaria llibres. Els llibres que està executant són deliciosos, i és precís que els publiqui i que en segueixi publicant més. Perquè en volem més. No fa falta anar molt lluny per recordar que el seu anterior Gaire (Pagès Editors, 2012) va demostrar que aquest poeta ha sabut heretar amb mestria la tradició, des de la que ens arriba provinent de l’Edat Mitjana fins a la que procedeix dels racons més perduts de l’últim continent viu.

Amb El terra i el cel, Eduard Escoffet basteix una sèria de construccions poètiques que desautomatizen els conceptes d’espai, temps i abstracció. Tal exercici s’origina seguint els plànols d’un polígon farcit de miralls retroalimentant-se ignotament. I aquesta seva essència multiplicada destrueix les interioritats i qualsevol concepció establerta. O sigui, el que Escoffet proposa és una revolució permanent, un capgirament perpetu. I això sorprèn d’una forma modèlica. Escoffet irradia arquitectures impensables de gran complexitat tècnica i semàntica, d’un arravatament emocionant, d’una corda genialíssima, d’una grandesa tímida. Ja el títol és desacralitzador. Amb ell Escoffet desmantella les expectatives inicials de la lectura. És una molt bona metàfora per ja, des de bon principi, fer-nos entendre com seran aquests seus versos: una perplexitat constant, inesperada, eficaç i molt àvida d’intel·ligència. Es tracta d’un llibre pagà que subverteix les convencions bíbliques, o sigui, el cànon, per dur a terme una poesia concreta, a ras, allà on les sabates, com bé sabia Brossa, són l’únic escenari. El més digne. El que al final destaca més per la noblesa que desprèn en el gest. I El terra i el cel és un catàleg de gestos deliciosos.

Sí. Aquests que llegireu són poemes d’una duresa extrema, quasi sàdica, perquè saben que la purga i quarentena fan del cos matèria de mística. Cada tronc de la seva estructura és concís, breu, cru, carn de panda tallada a trossets per a un xopsuei de l’ànima. Escoffet és un gran de la dalla tallant, mordaç. I aquesta és la confirmació d’un senyor talent. Indiscutible. Bravo! (Aplaudiments malaltíssims de glòria des de les butaques. El públic, de tant furor, comença a cremar el teatre, tota la seva totalitat. Incineren l’acomodador i el director d’escena i així, amb les flames, fan ofrena al Déu de la Meravella. Continuarà…) Perquè no hi ha moment en què Escoffet no experimenti amb aquest gust seu, italocalvinià, pels espais impossibles que desafien la constant possibilitat de la trajectòria establerta, tot forçant el lector a un resituament normalment violent, una cacofonia semàntica sobtada que sempre està desestabilitzant entre la provocació, el sardonisme o l’aforisme magnífic: “si la realitat existís, / la pesca seria una activitat impossible.”

Com ho fa? Escoffet despulla l’espai que coneixem, que fem evident amb el viure i el creure. Es despulla a ell mateix. Es desincrusta de qualsevol cosa tibada, pesada, per esdevenir puresa: el que queda damunt la pàgina és poesia vera que ens re-col·loca, ens xoca, ens desafia per tal que no assumim el món amb tanta facilitat, i no només el món: ni els homes, ni la política, ni el paisatge, ni la nostra lenta i paulatina extinció necessària tampoc no es salven de l’alquímia. Escoffet. Quina bèstia. Els seus versos inciten a accions no sempre complaents, quasi inassumibles de tan abstractes, però si les seguim al peu de la lletra, i mai tan ben dit, ens menen cap a mons abans insospitats, la certesa que el mot és una casa difícil però preciosa on viure, tot i que com va dir Àngel Terrón “bell no vol dir habitable”.

Davant dels nostres ulls es fonamenta una poesia de l’esquerda i del fragment, poesia de la desconfiança, de l’inesperat i l’inquietant. Punyent i directa com un cop a l’estómac mentre et vesteixen de sadomasso perquè saps que follaràs. I tot aquest subser, ultraser, va molt en concordança amb els poemes més heavies de Daniel Busquets, Ramon Boixeda o Ester Andorrà: és com una confraria on aposten per veure qui, en menys espai, provoca més escarafalls sorprenentíssims. Aquesta frescor s’acosta molt, també, a altres escriptures diferenciades, a un altre nivell, com les de Sílvie Rothkovich, Albert Forns o Anna Gual. Per tot aquest bagatge, per totes aquestes connexions que anem dibuixant a mesura que llegim, aquests vasos comunicants esdevenen incontestables. I té molt de sentit que sigui l’equip de LaBreu, i no cap altre, qui aculli aquest poemari formidable que obre escletxes, que emociona sobremanera i que fascina sense remissió, perquè entra perfectament dins aquest univers de qualitat, de revolta i desvetlla. Un univers que ja està afiançat i que ha creat escola, exemple, un honor genial.

I de quina manera interactua el lector amb tot aquest món inaudit de bastions surants, d’arbres interns i de teatres desclassificats? Doncs amb una vinculació absoluta ja que cadascú es construeix la seva pròpia lectura, la seva decisió. Escoffet ordena els poemes en ordre, sí, però també els distribueix en branques de subgrups que es poden llegir amb un itinerari proposat al més pur estil Cortázar i tants altres mestres de l’escriptura textual i experimental. Això ens fa reveure i entendre que, en efecte, el llibre no és una estructura hieràtica i maniquea, un llibre és l’hiperlink perfecte, pots anar endavant, endarrere, amunt, avall, tallar, aferrar, enganxar, repetir perquè és la màquina idònia de lectura i de creació, la més ben inventada fins ara segur.

Aquests brancals de poemes es poden dividir en diferents categories que també s’entremesclen entre elles: poemes de l’anècdota (històries en vers que sagnen espúries de quotidianeitat amb protagonistes excelsos com Joan Miró, víctima de les estructures imposades per l’ordre i la racionalitat); poemes de la interpretació i subversió del món tangible (tota una manera de provocar altercats contra l’envoltori que ens sustenta ben igual que una filigrana, i aquesta condició dóna una natura a tots els poemes i els vincula emotivament als de Perejaume quan aquest s’acobla sexualment i espiritualment als terrenys i paisatges per embarassar-se de lletra i parir versos, tot i que Escoffet és molt més urbà, en efecte, i en aquest escenari d’urbanitat troba un lloc idoni per demostrar el caràcter selvàtic, salvatge, de tot plegat); poemes del trenc (un xap al sentit preestablert com a màxim protagonista, subversió infinita); poemes de la performance impossible (accions inaudites de tan abstractes i que s’acosten al teatre escrit no interpretable, o sí, a l’estil Brossa); i tantes altres maneres de llegir. I és que en el fons “un poema pot contenir / el sentit total del món.”

Finalment, i és necessari destacar-ho, val a dir que que Escoffet beu molt, també, de poetes com Mario Cesariny, l’etern lluitador, i Salvatore Quasimodo, muntanya de blat, en quant a la ideació de versos provocadors i grandiosos, o  també de Francesc Garriga, mestre viu, pel que fa a l’ús de les faules com a paràboles morals de l’ésser i per l’ús obsessiu de les lletres minúscules. En definitiva, el terra i el cel és una carta d’amor, amb alguns insults justificats, a l’univers. Un compendi sobirà que posseeix alguns dels poemes més memorables que s’hagin escrit i publicat en els darrers temps, com el cas de “supermercats”:

els homes van voler
construir una torre
per atènyer el cel,
i la van anomenar alfabet.

déu va voler
crear el món
per justificar el dolor,
i va oblidar les paraules.

Tant al terra com al cel faci’s la teva voluntat, Escoffet.

Dimecres 25 de setembre Eduard Escoffet presenta El terra i el cel a l’Horiginal (Carrer Ferlandina 29, BCN) amb Antoni Marí, Lis Costa, Mono, Laia Estruch i Marc Romera.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació