Tan jove, escrius com si ara fos de nit…

2.09.2014

Aquest article no voldria ser cap carta a un jove poeta, tot i que potser en tinc la temptació. Carles Morell, guanyador del Premi Amadeu Oller de Poesia 2014 amb Els vapors que maten, publicat per Galerada, em sembla una jove veu prometedora que caldrà anar seguint.

Carles Morell | Foto: Anna Muñoz Curcó

Hi ha poetes que s’avergonyeixen de la primera obra publicada i fins i tot la fan desaparèixer del currículum literari, o en publicar la seva obra completa gairebé ni l’esmenten. Tota veu poètica –tota obra considerada com a tal– ve d’algun lloc, encara que temps després aquest lloc no ens agradi. Sense l’obra primerenca, possiblement ningú no hauria arribat a trobar la veu pròpia.

N’hi ha d’altres, però, que el seu primer llibre publicat els marca per sempre més. Potser són massa bons d’entrada i els costa de superar el llindar d’aquesta primera obra, i el següent llibre que publiquen és mirat amb lupa. No sé si caldria dir-ne la maledicció de la primera obra. Sembla un carreró sense sortida, però hi ha una altra opció: publicar un primer bon llibre i anar fent camí, fent obra, tenint en compte d’on venim. Això vaig pensar en llegir el poemari de Carles Morell (Artés, 1992).

 

Els vapors  que maten

 “Pren cura dels vapors
que maten: mala cosa asfixiar-se,
pitjor, però, la brisa adormidora
de platja fàcil.”

Joan Vinyoli

El títol del llibre, Els vapors que maten, és un  vers de Joan Vinyoli, del poemari Tot és ara i res (1970). Segons ha dit el mateix Morell, va escollir el títol un cop acabat el llibre, com a homenatge al poeta. Algú, passejant pel Moll de la Fusta un dia d’hivern, veu passar la vida (la pròpia i l’aliena) pel davant dels ulls com si fos un somni, amb imatges difuminades d’aigua i foc que deixen un regust de malenconia i que ben bé podrien pertànyer a un quadre de Turner, alhora realitat i somni. Es fa present, també, “la soledat que limita amb l’obert”, com deia Vinyoli.

“Interior”, la primera part del poemari, sorprèn amb la força continguda dels seus versos. És molt més el que calla que no pas el que diu, i com a lector, saps que aquesta mena de llibres no s’acaben de posseir mai del tot. Una veu  poètica que busca “el tacte d’una flor que no existeix”, que es busca i s’escriu mirant endins i enfora, cap al futur i cap al passat, obrint la mirada amb tots els sentits i convidant-nos a participar en aquest recorregut simbòlic.

 

Obrir les mans per rebre un cos

 “Tant és que digui. Que em mulli o que cremi.“

Carles Morell escriu com si ara fos de nit, en un món que de vegades sembla una làmina de Pollock i, d’altres, “el lloc on es fonen el cel i la mar”, mentre va sentint “els cors dels navegants del mar Egeu”. Al text de la solapa, el poeta ens parla d’artifici, d’un llibre “que fingeix ser part del resultat de la capbussada d’un dia al Moll de la Fusta”, de diferents veus i diversos temps que hi ressonen, de joc i diàleg amb la tradició poètica –sobretot catalana– i d’ironia. ¿Qui, sinó, podria parlar d’algú que, segurament, és l’última vegada que diu “jo”?

Malgrat la seva joventut, Carles Morell està començant una obra que promet i té més llibres acabats, encara inèdits (dos poemaris, un recull de contes i una novel·la). Desconec com s’imagina com a poeta, com a escriptor, i com voldria veure’s d’aquí a uns anys. Jo l’imagino creant versos així, com descriu al magnífic poema “Confidència”, inspirat en un vers de Màrius Torres:

“El meu tronc esdevé la corba d’un arc i està a punt de llançar
una sageta. Es busquen foc d’encenalls i una guspira. Mal-
venen una caixa de llumins i correm carrer avall.  Els mots
descansen damunt meu i, al bell mig de la corba, el cos s’ei-
xampla fins que s’obre i deixa entreveure les flors, els pecats,
la fortor del decandiment.”

Diria que fer versos és això: tensar el cos com la corba d’un arc i obrir-se, “obrir les mans per rebre un cos”, mirar i dir amb veu pròpia, lliurar-se i dir com mai, fer-se sentir i fer sentir al tacte cada paraula.

 

Carles Morell. Els vapors que maten. Galerada, 2014, Premi Amadeu Oller 2014.