Szilárd Borbély: Aprendre a espantar la por

El dolor no es pot dividir. Els turments que martiritzen la família d’Els desposseïts (Periscopi, 2015) són inferns silenciosos i individuals sense porta de sortida. El present els ofega i el passat els oprimeix en un poble hongarès on els nens són massa adults i els grans no han tingut infantesa. Per a ells, quedar exclosos de la societat significa haver de tirar la ràbia i la impotència coll avall, callar i caminar.

El fill mitjà de la família observa i absorbeix aquest entorn on l’alegria està condemnada. El pare s’empassa el vòmit com qui s’empassa la frustració, la mare tentineja a la vora d’un pou per allunyar la seva buidor d’ella mateixa i la mirada del nen els copsa des de la necessitat imperiosa d’entendre tot allò que l’envolta. Amb una malícia tacada d’innocència ell aprèn a matar, a obeir i a menjar-se les preguntes mentre prova d’escampar la gana i el fred, que li travessa les ungles. El nen s’encarrega de degollar gallines perquè “l’assassinat és una feina d’homes”, aguanta les escopinades de la resta de companys i pren consciència de la solitud que acompanya, de forma incessant, tota la seva família.

Més enllà de narrar un present desolador i terriblement hostil, la història d’Els desposseïts aborda les cicatrius (encara obertes) de la Segona Guerra Mundial. El dolor menys físic però més intens és aquell que prové d’una identitat col·lectiva que ha estat reprimida i trepitjada, i que el nen i la seva família carreguen com una llosa enganxada a l’esquena. Els seus orígens són un fantasma que els enfonsa a la misèria, fins al punt que aprenen a prescindir d’algunes paraules. “Els noms espanten” i “allò que callem no existeix”, diu el nen. En aquest context, la religió es converteix en un escut contra l’odi però també en una cadena perpètua. El rebuig constant, cruel i agut contra els jueus cau damunt d’aquells que no tenen res i els aixafa. Fins i tot Déu pateix la soledat i “ha de traginar tot l’univers sense poder-lo compartir amb ningú”, explica la mare.

Si bé la història de Borbély està inundada de barbàrie, el relat pren un aire interrogatori a través de la mirada del nen. Aquest punt de vista narratiu fa que les borratxeres rutinàries dels homes, la violència diària, l’olor fètida de les gallines i les puntades de peu als gats siguin part d’una normalitat inamovible. L’esplèndida traducció a càrrec de Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó trasllada les veus i la cridòria del poble de forma impecable al català, sense perdre l’essència d’un llenguatge rural nodrit, sobretot, per mots i expressions derivats de la parla oral. Tot plegat desemboca en una història punyent que fa esclatar la força continguda d’uns personatges amb la dignitat destrossada i amb una fam immensa de llibertat.