Swab es consolida a Barcelona

25.05.2012

Rostre d'Oleg Dou

 

 

“Al gremi no hi ha, fora de Barcelona, cap galeria amb vocació contemporània.” Així de contundent es mostra Ramon Sicart des de l’estant de la seva galeria a Swab, la fira internacional d’art contemporani de Barcelona inaugurada dijous i que durarà fins diumenge. “Swab és diferent, té una línia pròpia. No segueix cap circuit establert, no li fa el joc a cap màfia ni cau en la tendència de canviar cromos, com sí fan les altres fires”. Aleshores, com s’explica la presencia tan migrada que hi tenen les galeries de la resta de Catalunya, i fins i tot de la resta de l’Estat espanyol (excepte Palma, Gran Canària,València i Múrcia)?

Joaquín Díez- Cascón, director de Swab, ens ho aclareix: “Les galeries espanyoles prioritzen Madrid a Barcelona. Si no volen venir, no s’hi apliquen”. Però no sembla una explicació suficient. La fira ha ampliat el nombre de galeries participants, ja que una empresa americana que realitza estudis pel sector els va recomanar ampliar-la de 50 a 80, a imatge de fires com NADA o Volta. A la present edició n’han arribat 64, i si a això hi sumem que és una de les cites més barates pels exhibidors, per què la galeria Sicart de Vilafranca és l’única catalana de fora de Barcelona?

El responsable d’aquesta última torna a carregar: “La majoria de coses que fan les galeries a Catalunya es queda en l’àmbit local. No té res a veure amb el nom que firma les obres, poden ser artistes estrangers. Galeries de fora de Barcelona amb esperit d’internacionalitzacio? Excepte un parell, jo no en conec cap”. Si obviem la possible exageració del nostre testimoni (la galeria Palma Dotze també de Vilafranca, estigué a ARCO aquest febrer), el panorama general és preocupant. Però en canvi, a Swab cada situació particular és encoratjadora. Començant per l’estant de Sicart, on hi trobem unes obres excel·lents de Gisela Ràfols, jove promesa de 27 anys que exposa dos muntatges fotogràfics valorats en 8.000 i 3.500 euros.

Díez- Cascón reconeix l’abaratiment de les peces facturades per artistes joves com un dels al·licients perquè hi hagi més negoci, atès que la majoria dels autors exposats són fills dels anys 70. L’aposta per la producció més actual també justifica la important presencia de països emergents, els nous focus d’intensitat del mercat artístic. Dos clars exemples d’això són la Xina i Brasil. El primer concentra l’atenció del grup asiàtic, i amb raó: des de 2007, amb la seva entrada a l’Organització Mundial del Comerç, estableix el 40% de facturació artística mundial. La 1918 Arts Space de Xangai, amb obres de Jeng Yonghua, és una bona mostra del seu poder d’atracció.

Com a visió de conjunt, cal assenyalar en aquesta edició un domini icònic basat en la mort, majoritàriament kitsch, proper a la il·lustració i que tira d’apropiacionisme. A més apareix en obres força mediocres, excepte alguns casos com Schizophrenia de l’italià Alessandro Brighetti a la galeria ZAK de Siena -de les europees, una de les millors-, la calavera negra que s’omple i es buida amb un líquid negre fet a base de pols de ferro. Si algú digués que la firma Damien Hirst, ens ho creuríem. Un altre factor important resideix en l’alta qualitat de les escultures de Swab, i la fixació per dos elements icònics comuns: els nens i l’ocultació. Els cervells/granota d’Emilio GarcíaVeraneante de Laura Solera Medina, el conjunt de nens de José Cobos per a la galeria Ferran Cano o l’infant de Fiat Lux, de Willy Verginera la galeria Arte Boccanera de Trento, són els exemples més aconsellables.

Si deixem l’àmplia representació internacional per un moment (estratègicament repartida a les cantonades del Pavelló 2 de Fira de Barcelona, excepte Brasil que és al mig) veiem l’esplèndida aportació de les galeries que operen des de Barcelona. Mas Art Galeria destaca per les obres d’Alberto Peral i Raúl Díaz ReyesTagoMago per les sèries de J. Ramon Bas, les impressions digitals de José Antonio Carrera i altres obres de Sean Lee i Caleb Charland; i Raíña Lupa per les fotografies de Jordi MitjàADN presenta algunes obres de les seves exposicions més recents, com les de l’excel·lent Adrian Melis o Igor Eškinja, i també fotografies molt bones de Concha Pérez.

Mentrestant la galeria Prats té una de les peces més cares del conjunt barceloní, un mapa- dibuix de la polonesa Aleksandra Mir, d’uns 22.000 euros. La galeria Senda brilla amb llum pròpia gràcies a les obres d’Oleg Dou (qui serà l’artista corporatiu de Photoshop), i per dues peces del reputat creador Christian Bevilacqua fetes expressament per a Swab, inspirades en el grups anglesos Joy Division i New Order. Christian, un dels artistes mes reputats gràcies també a la seva presencia a la Morton Hubert Collection, s’ha involucrat molt amb la fira, elaborant un dels murals a base de grafitti que poblen Swab Urban a la plaça Univers, annexa al pavelló.

El gran desplegament d’art urbà és precisament una de les activitats més suggerents fora dels estants. El col·lectiu Kognitif presenta B.A.D. (Barcelona Art District), un projecte que permet observar el procés de creació de les obres pintades als murs improvisats de la plaça. L’art urbà ja va ser protagonista també a la darrera edició d’ARCO. ¿Es convertirà Swab en un referent de la mateixa envergadura que el madrileny? Això suposaria abandonar el seu estatut de fira- boutique, i potser es rebaixaria a l’intercanvi de cromos, a la màfia i a la repetició. Swab renova la meitat de les galeries participants cada any per no caure en aquest vici. I això, en lloc de desestabilitzar-la, la fa créixer.

Jordi Vernis: www.quadernsfragils.cat   Twitter: @quadernsf

 

Etiquetes: