Spinoffs literaris, protagonistes perifèrics

28.10.2016

Dos spinoffs clàssics de la literatura anglesa han fet cinquanta anys. Tom Stoppard va estrenar Rosencrantz i Guildenstern han mort, sobre els amics de Hamlet, l’agost de 1966. L’octubre d’aquell mateix any Jean Rhys va publicar L’ampla mar dels Sargassos, una preqüela de Jane Eyre. Ambdós textos col·loquen al centre de les seves històries personatges menors de dos emblemes del cànon literari: Hamlet de William Shakespeare i Jane Eyre de Charlotte Brontë.

Tim Roth i Gary Oldman a la versió cinematogràfica de 'Rosencrantz and Guildenstern are dead'.

Tim Roth i Gary Oldman a la versió cinematogràfica de ‘Rosencrantz and Guildenstern are dead’.

Corrien els seixanta quan l’efervescència de les contracultures posà en dubte les identitats culturals i desafià l’ordre preestablert. “Els spinoffs contemporanis han estat molt creatius en intentar destapar les veus perdudes: raça, classe i gènere, que són els factors més decisius que han desencadenat la reescriptura”, explica la professora en literatura americana Brigit Spengler, que ha estudiat els spinoffs literaris. L’ampla mar dels Sargassos i Rosencrantz i Guildenstern han mort són obres fundacionals, van encetar o reiniciar una diàleg entre el llegat literari i el món contemporani, i de retruc van saciar la set dels lectors que volen inspeccionar altres habitacions, paratges, o conèixer els dilemes de personatges perduts entre bambolines.

 

La tradició dels spinoffs literaris: gènere o estratègia?

Actualment, el concepte spinoff l’associem a les sèries de televisió o al cinema. Una nova producció que segueix la trajectòria d’un personatge d’una altra pot resultar un bon punt de partida. Si ens ens agraden uns personatges concrets, o ens sentim còmodes al seu món probablement donarem un vot de confianaça als seus derivats. Aquesta tradició en la ficció, no és pas una novetat del segle XX. Fa dos mil anys Virgili va rescatar Enees de la Ilíada, d’Homer, per compondre l’Eneida. L’heroi troià arriba a la península itàlica després de la destrucció de Troia. I volià: una estratègia narrativa per legitimar l’origen de Roma.

Com a pràctica, els spinoffs han estat més populars en unes èpoques i literatures que en altres. L’any passat Brigit Splenger, professora de literatura americana de la Universitat de Frankfurt, va publicar Rewriting the Classics, Re-imagining the community (2015) en el que estudia spinoffs de la literatura americana contemporània. “Vaig veure que hi havia una proliferació a finals dels noranta i a principis del segle XXI i m’interessa el tipus de treball cultural que porten a terme els spinoffs en retornar al passat literari, cultural o nacional”. En aquest exercici de reimaginació, els autors americans sovint retornen al segle XIX com és el cas de March (2005), de Geraldine Brooks que deriva de Little women (Donetes. 1869), de M.L. Alcott, perquè com recalca Spengler als EUA, el segle XIX “és un segle cultural, social i políticament formatiu –el temps dels orígens en molts aspectes– el que és un bon motiu per retornar-hi a través de la imaginació”, com ho era la Grècia clàssica per a Roma.

Segons Splenger els spinoffs són un gènere contemporani perquè es relacionen d’una manera concreta amb el passat literari i el que ha estudiat és la relació que el lector reconeix entre una obra i l’altra. Exepte L’ampla mar dels Sargassos i poques obres més, Spengler admet que al món acadèmic aquest tipus de reescriptura és considerada insubstancial, una estratègia, no un gènere. Podria ser perquè té alguns aspectes en comú amb la fanfiction? Els dos gèneres comparteixen “l’exploració dels temes ocults” del text, diu Spengler, “però la fanfiction també afegeix trames pel simple desig de continuar. És clar, si ens encanta una història sentim un gran plaer i voldriem llegim més enllà del final, el que molts lectors desitgen quan arriben a l’última pàgina.”

L'escriptora Jean Rhys

L’escriptora Jean Rhys

Autors perifèrics

Tom Stoppard i Jean Rhys van construir els seus relats des de les llacunes de Hamlet (1600-1) i Jane Eyre (1847), dos emblemes del cànon literari britànic, i de retruc van desplaçar els protagonistes originals als marges. Tant L’ampla mar dels Sargassos com Rosencrantz i Guildenstern han mort van tenir un èxit aclaparador, però en aquell moment els seus autors eren força desconeguts. Stoppard era un periodista jove aspirant a dramaturg i Rhys una autora modernista que havia desaperagut del mapa durant molt de temps. Cap dels dos va néixer al Regne Unit: Tom Stoppard (1937) havia arribat a Londres de l’antiga Txecoslovàquia als set anys amb la seva mare, i Jean Rhys (1890-1979), nascuda a Dominca, al Carib, va trepitjar Anglaterra per primera vegada als setze anys. Ells mateixos formaven part tangencialment de la cultura britànica.

 

Entre Shakespeare i Beckett

Rosencrantz i Guildenstern són personatges tan secundaris que moren fora l’escenari, i per si fos poc, la seva mort és notificada telegràficament. Així, que cap festival s’esqueia millor que el Fringe d’Edimburg per estrenar l’obra de Stoppard –fringe significa ‘al marge’. L’èxit de Rosencrantz i Guildenstern han mort el 24 d’agost de 1966 s’ha convertit en ‘el conte de fades’ d’aquest festival alternatiu. Abans d’arribar a Edimburg el text havia peregrinat: la primera versió havia estat esboçada el 1964 i un cop acabada havia esperat als despatxos de la Royal Shakespeare Company, però finalment va caure en mans d’una companyia d’estudiants, l’Oxford Theatre Group. Les crítiques en general van ser força nefastes, però amb una de bona, la de Kenneth Tyanan del The Observer, va ser suficient perquè Stoppard esdevingués el dramaturg més jove amb una obra produïda pel National Theatre l’abril de 1967, i un any més tard va estar en cartell a Nova York, on li va caure un premi Tony.

Tot esperant Godot en vestuari isabelí”, pontifica el crític teatral Michael Billington. Els diàlegs de Rosecrantz (Ros) i Guildenstern (Guil) estan impregnats del teatre de l’absurd de Samuel Beckett. A l’obra de Shakespeare són manipulats per Claudi per traïr Hamlet, però el príncep danès els enganya per entregar la seva pròpia sentència de mort. Stoppard els converteix en els vagabunds de Beckett. Guil és pessimista i ho qüestiona tot fins la sacietat, un pseudo-filòsof existencialista; en canvi, Ros és optimista i infantil, es deixa endur per l’altre. Són les dues cares de la mateixa moneda, de fet, se’ls presenta jugant a cara i creu. Atrapats dins la trama shakespeariana, Guil i Ros encarnen la cultura popular: la paròdia o el vodevil. En aquest periple d’espera assagen converses imaginàries i dubten dels passos a prendre més que Hamlet, és a dir, “cagadubtisme” elevat al quadrat.

“Guil: Bé, aquest és un pas en la direcció correcta.

Ros: De veritat? Podria estar en qualsevol lloc.

Guil: D’acord, tu vas cap allà i jo cap aquí.

[…]

Ros: Espera un moment. (En Guil s’atura) Crec que ens hauriem de quedar junts. Podria ser violent”.

Una escena de la versió cinematogràfica de 'Rosencrantz i Guilernstern han mort' (Tom Stoppard, 1990)

Una escena de la versió cinematogràfica de ‘Rosencrantz i Guilernstern han mort’ (Tom Stoppard, 1990)

La dona boja de l’àtic

“Era una cara descolorida, espantosa. Voldria poder oblidar el desorbitat moviment dels seus ulls enrogits i l’horrorosa inflor moradenca de les seves faccions”. Així és com descriu Jane Eyre a Bertha Mason, la primera dona d’Edward Rochester que durant anys ha estat tancada amb pany i forrellat a l’àtic de Thornfield. La Jane de Charlotte Brontë és una nena òrfena que esdevé institutriu. Una ventafocs abnegada al castell de Barbablava que narra la seva història en primera persona. Bertha Mason és l’habitant de la cambra secreta que impedeix el seu final feliç amb Lord Rochester. Per això, la institutriu carrega les seves fantasies venjatives i pors contra l’altra, la primera esposa, la criolla boja de les Antilles. Un segle després de l’èxit de Charlotte Brontë, una lectora, l’erràtica escriptora Jean Rhys es va rebel·lar contra l’estoica heroïna victoriana.

L’ampla mar dels Sargassos, no és la primera actualització del mite creat per Brontë ­–el 1938 Daphné du Maurier havia publicat Rebecca, una novel·la amb el nom de la ‘primera esposa-fantasma’–, però per primera vegada Rhys va donar veu a la primera dona, l’espectre. De fet, l’escriptora caribenya va titular la primera versió d’aquest spinoff ‘Le Revenant’ –la renascuda. La mateixa Rhys havia ressucitat després d’haver desaparegut del mapa literari més de quinze anys. Le Revenant va ser escrit el 1939, però ella mateixa va cremar el mecanoscrit per venjar-se del seu editor i marit Leslie Tilden-Smith, però finalment L’ampla mar dels Sargassos va sortir a la venta el 1966.

El mar dels Sargassos separa les Antilles d’Europa, normalment calmat i transparent és on es concentren corrents devastadors. El punt geogràfic emmiralla la distància social entre la colònia i la metròpolis, i la relació turbulenta d’Antoinette (Bertha a Jane Eyre) i el seu marit anglès (Rochester). La preqüel·la transcorre els 1830 poc després que s’abolís l’esclavitud, en un paisatge amarat de colors i sufocant. La primera part de la novel·la la narra Antoinette que, com la Jane, és una nena solitària, però a diferència de l’anglesa dubta de la seva identitat mestissa: “Sovint em pregunto qui sóc, on és el meu país, d’on sóc i perquè vaig nèixer”. A la segona part, un jove anglès (Rochester) que es casa amb la criolla recull la història. L’ampla mar dels Sargassos és un xoc de percepcions culturals i somnis.

Una imatge de l'adaptació cinematogràfica de la novel·la de Jean Rhys

Una imatge de l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Jean Rhys

L’amor entre Jane i Edward segons Brontë és pur i cast. En canvi, el matrimoni de conveniència entre Antoinette i l’anglès és sensual i obscur: “Només digues: mor i jo moriré. No t’ho creus? Doncs intenta-ho, intenta-ho, digues mor i mira com moro”. La cadència repetitiva de Rhys sucumbeix a la melodia voluptuosa de les paraules, al contrari de les afirmacions contundents de Brontë com el famós “Lector, em vaig casar amb ell”. La novel·la modernista i la gòtica s’entrecreuen a la tercera part quan Antoinette és tancada a l’àtic de Thornfield i explica el relat des de la seva prespectiva. S’escapa de la seva presó i es creua amb Jane quan és a punt de casar-se amb Rochester: “vaig veure una noia que sortia de la seva habitació. Duia un vestit blanc i cantussejava. Em vaig estampar a la paret perquè no em veiés però ella es va parar i va mirar al voltant”. Rhys no menciona Jane directament, tanmateix sembla que capti el contraplà de l’escena descrita per Charlotte Brontë.

 

Protagonistes perifèrics

Si un escriptor parteix d’una situació i personatges establerts per un altre, ja té guanyada la curiositat inicial del lector. Des de l’Eneida, la llista de personatges secundaris que han saltat d’una ploma a una altra és extensa: Gertrudis i Claudi (2000) de John Updike, Les filles de Lear (1987) d’Elaine Feinstein o Afterplay (2002) de Brian Friel o les seqüeles d’Andrés Trapiello del Don Quixot. La creativitat rau en el joc literari o l’altaveu de les veus silenciades: passió pels personatges secundaris. El gran èxit de Stoppard o de Rhys és l’habilitat de capgirar la perspectiva, d’explorar un imaginari polièdric que encén discussions literàries per qüestionar identitats culturals o registres imposats (tragèdia vs vodevil, o bé, alta cultura vs cultura popular). La clau d’aquests dos spinoffs clàssics? L’encant d’Antoinette, Guil i Ros, personatges a la deriva situats al centre del relat, poster perquè el protagonisme és perifèric.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. No qualificaria aquests exemples d’spin-off literaris, sinó el que en anglès s’anomena “parallel novel”, això és, àrtir d’un clàssic i explicar la història ja coneguda des d’una perspectiva diferent, a partir de l’òptica d’un altre personatge.