Sota les llambordes, la platja

Inherent Vice, de Paul Thomas Anderson 

El mític aforisme del Maig del 68 obre la novel·la original de Thomas Pynchon i tanca l’adaptació homònima de Paul Thomas Anderson a la gran pantalla, com una sort d’epígraf melancòlic. És el rerefons d’una història detectivesca ambientada l’any 1970 a la costa de Califòrnia, en una població de hippies drogats i barbies en biquini anomenada Gordita Beach, que esdevé el retrat derrotista del final d’una època de psicodèlia i llibertat. Un exercici ambiciós per al director de There Will Be Blood o The Master, nascut precisament aquest mateix any, que és capaç de traslladar per primera vegada al cinema la complexitat literària d’una de les veus més rellevants de la narrativa nord-americana contemporània amb una pel·lícula tant excessiva com brillant.

Interpretat magníficament per Joaquin Phoenix, en Doc Sportello és el particular heroi de la història, a qui veiem a través d’una successió de primers plans de comicitat i apatia. Es guanya la vida com a detectiu privat i viu entre el deliri americà del moment i el fum de marihuana, fent-nos pensar més en El gran Lebowsky que en un detectiu a l’estil Philip Marlowe. La trama es desencadena el dia que rep la visita de la seva ex, una enigmàtica Katherine Waterston en el paper de Shasta, que necessita resoldre algunes qüesions que involucren el seu nou amant, un peix gros de la construcció. Aquesta rossa increïble, que ja no vesteix sandàlies, biquinis de flors ni samarretes desgastades, és l’amor perdut d’en Doc; aquell fantasma del passat que revitalitzarà la seva existència, atrapada entre les cigarretes constants i la televisió de fons, amb un encàrrec cada vegada més surrealista. Des de l’escena inicial, ens endinsem en un argument sobrecarregat amb un exèrcit de personatges absurds: especuladors immobiliaris, prostitutes asiàtiques, saxofonistes suposadament morts, organitzacions secretes de dentistes i un llarg etcètera d’individus delirants. És així com en Doc Sportello, amb la impossible companyia del policia Bigfoot Bjornsen, s’enfronta a un cas que es complica per moments i on cada acte té la seva conseqüència posterior. Resulta difícil d’assimilar com a trama de gènere negre, tot i que funciona perfectament com a pretext per passejar-nos per la bogeria col·lectiva.

L’adaptació cinematogràfica recull la confusió desmesurada de l’univers Pynchon amb una recreació fidel pel que fa als diàlegs i a l’atmosfera, així com a través d’una posada en escena impecable, amb plans estilitzats i sorprenentment amb una baixa quota de sexe i de violència. La veu en off de la Sortilège —atenció al nom i a la interpretació delicada de la cantautora Joanna Newsom— abandona el rol de personatge secundari de la novel·la per intervenir puntualment com a narradora omniscient de la història en una de les llicències més originals que adopta el film. La pel·lícula precisament arrenca amb ella que parla directament a l’espectador davant la càmera, com si fos la consciència del protagonista, en una bonica imatge amb els cabells al vent i el sol a l’esquena. Tot i així, també participa a nivell argumental en algunes escenes, com en aquell flashback deliciós on mira com en Doc i la Shasta pregunten a la Ouija on poden trobar una mica d’herba i tot seguit escapen corrent sota la pluja en un pla seqüència memorable mentre sona el Journey Through the Past de Neil Young.

La vida davant del mar a la localitat californiana de Gordita Beach no és tan idíl·lica com podíem imaginar i els personatges d’Inherent Vice es consumeixen ràpidament en aquest bad trip substanciós que ens parla del vici inherent d’una societat deteriorada pel poder, amb el teló de fons de la Guerra del Vietnam. Les pàgines de la novel·la acaben amb una magnífica al·legoria d’en Doc conduint per l’autovia de San Diego entre la boira, mentre sonen els Beach Boys i veu com tot desapareix lentament. La decisió de canviar el final de la pel·lícula és una estranya infidelitat a l’obra original, tot i que, sigui com sigui, també acabarem aprenent que sota les llambordes no hi havia la platja.