Sorj Chalandon aterra avui al Festival MOT de Girona

Això no és una crítica del llibre, és una evocació autobiogràfica que neix de la seva lectura. Perquè aquesta lectura «m’ha resultat trastornadora, m’ha deixat esbalaït i esgarrifat». Això ho escrivia el dia 2 de febrer (en realitat, a la matinada del 3) en acabar-lo de llegir, perquè em tenia tan excitat i trasbalsat que no podia deixar de llegir-lo. No vaig poder dormir la resta de la nit —ja se n’iniciava l’evocació—, però amb una sensació més de martiri al·lucinat que de reflexió ponderativa. A les 14 hores del dia 3, corrent amb presses pel carrer mullat de pluja, inquiet encara i amb les imatges del llibre bellugant-me pel magí, vaig fer la gran relliscada i em vaig trencar el cap del fèmur. Començava una altra història que m’esborrà de cop la de La quarta paret. Però la quarta paret continuava existint dins meu.

Sortosament ja havia anat apuntant a l’última pàgina en blanc del llibre, mentre l’anava llegint, algunes notes de similituds i ecos que em despertava aquesta terrible història del muntatge d’Antígona a Beirut, i això és el que ara vull deixar aquí escrit. Són records sobre el món del teatre i la seva incidència en els fets cruents que anomenem guerres.

Chalandon i jo som de la mateixa generació, ens portem a penes dos anys. No és gens estrany que algunes experiències relacionades amb els distints moments històrics o amb fets concrets dels moviments socials ens hagin tocat més o menys de prop. Per començar, només esmentar de passada el maig del 68. Ell hi passa ràpidament (massa jove, aleshores?), potser jo també hi hauria de passar igual de ràpid. Amb tot, vull deixar constància que a la Universitat Autònoma es va viure, segurament de forma aigualida, però es va passar amb convicció, i llavors encara érem a les dependències del monestir habilitades com a aules. A mi em va encendre una flama que significava que la lluita era possible; i només a la universitat se’m va encendre, perquè abans era en aquests aspectes força limitat, malgrat que amb l’exemple dels treballadors del meu pare ja havia après algunes coses. A partir d’aleshores vaig estar molt més amatent als capgiraments que es podien dur a terme per l’oposició al règim (ara en diríem al sistema, i, de fet, llavors ja era més que una simple lluita contra la dictadura) des de l’estament universitari. No crec que aconseguíssim gran cosa, tret d’algunes llibertats més que a la Universitat Central, però segurament els de la Central eren més combatius que nosaltres. Això no vol dir que no féssim assemblees, manifestacions, repartiment de propaganda subversiva (jo l’havia fet pel mercat de Sant Cugat) i… aconseguíssim canviar les avaluacions, tenir més drets en les decisions que afectaven la universitat, ser una part de pes en l’obertura de les universitats cap a les llibertats segrestades… o fer teatre a l’encreuament dels passadissos: pocs anys més tard, i a l’edifici nou de la UAB, es va fer la representació d’unes Troianes «electritzants» que sempre més tindré present, perquè no solament em recordava el que de jovenet feia a casa nostra per la festa de Sant Jaume, sinó perquè allà es desplegà la meravella de l’art dramàtic de la Rosa Novell, a qui de resultes d’aquella peça teatral vaig dedicar un dels meus millors poemes d’aquells anys. Posteriorment, el 1975, també ella va fer de presentadora del festival Gespa-Price, magne recital poètic on van ser convidats tots els poetes amb obra del país, en volguda tradició o continuació del gran Price dels Poetes, en el qual jo havia tingut el gust de gaudir dels poetes que no coneixia i dels que ja coneixia, a part de permetre’m el luxe de contribuir a les tasques antifranquistes llançant fulls volants des del pis superior. A la sortida, ens va tocar desfilar entre parets policials.

També encerclats de policies fèiem manifestacions per Barcelona, al barri gòtic, al barri “xino”, i les desfèiem així que els vèiem treure el nas per un cap de carrer: els farts de córrer que m’havia fet per aquells carrers estrets! No gaire després, fins i tot vaig aparèixer en una pel·lícula del portuguès Nunes, que havia vingut a l’Autònoma a fer una projecció del seu film més conegut: Dies de vi i de roses. A la seva nova pel·lícula, Ickonokaut, hi sortíem uns quants fent de manifestants que es dispersen en ser perseguits per la policia. L’escena es va rodar des d’un balcó o terrat, i corríem per un dels carrers que desemboquen a la Rambla. Per a ser exactes, entràvem al carrer des de la Rambla i passàvem sota la càmera tot corrent. Jo duia la pancarta encara mig desplegada, que en un moment concret havia de llançar dins d’un portal. Quan es va estrenar, el Nunes ens va fer una sessió especial per als que hi havíem contribuït. I l’escena hi està perfectament encaixada. Posteriorment, amb el Nunes vam tenir una molt bona relació, perquè vam acabar treballant tots dos a la mateixa empresa de doblatge i subtitulació. Les nostres converses al bar de l’empresa duraven estona i estona… i no pas parlant de cinema exclusivament.

Aquests eren aspectes del principi de la novel·la de Chalandon. Ara em fico de ple en el tema central: el muntatge teatral de l’Antígona de l’Anouilh. Ja he deixat anar un primer enllaç amb el teatre, en parlar de la universitat i de la Rosa Novell. I és en aquest terreny que es donen uns quants paral·lelismes amb coses que he viscut directament en el món del teatre. Però prefereixo explicar-ho seguint el pas cronològic. Això vol dir retrocedir en el temps a l’època de les festes que fèiem —a la casa del Guinardó on vaig néixer— per Sant Jaume.

La nostra família era força nombrosa: estic parlant dels anys seixanta i les morts més recents (l’avi Josep, les tietes Pepeta i Pilar, la besàvia) s’havien produït feia temps, jo només vaig arribar a conèixer la besàvia i la Pilar, i havien mort entre deu i quinze anys enrere. Érem en una mena d’interregne on, de moment, no moria ningú. I també érem uns quants cosins inquiets i amb ganes de fer moltes coses, mentre la vida no castigués més durament. Una de les coses que ens agradava fer (la família Mateu-Creus n’era capdavantera) era teatre. De ben petits, ja anàvem a veure l’oncle Josep Mateu que cantava sarsuela i feia esquetxos teatrals molt divertits. Sempre ens feia riure i, a més a més, sabia tocar el piano de forma improvisada, cosa que em deixava meravellat, quan venia a casa i tocava el que teníem al menjador de la planta baixa de la torre d’Escornalbou, número 37, on anteriorment havia viscut també l’anarquista Frederica Montseny. Amb ell o empesos per ell, les ganes de fer teatre a la festa de Sant Jaume, quan tota la família es reunia a la terrassa d’aquella torre del Guinardó, es va concretar ben aviat, i una de les primeres coses que vam representar (devia ser el 1962 o el 1963), va ser precisament l’Antígona de Sòfocles o, per a ser exactes, una de les escenes que apareixia al meu llibre de FEN (sí, el de Formación del Espíritu Nacional). I jo dirigia la representació, perquè la sang de director ja em corria per les venes, era la sang en ebullició dels escenaris (sobretot dels escenaris pobres o deixats, com el de la novel·la de Chalandon). L’any següent vaig adaptar el conte d’Oscar Wilde, El fantasma de Canterville, que encara conservo. I tothom hi va col·laborar d’una manera o altra, fins les amigues de col·legi que també es van apuntar a fer d’actrius; els uns (el Francesc Mateu al capdavant) pintant el decorat com la paret d’un castell antic, els altres buscant l’attrezzo necessari i el vestuari, la majoria repassant el paper —menys l’oncle Josep que, com sempre, improvisava. Jo, intentant que tot anés com una seda, i patint perquè res no es torcés. En aquest sentit, continuo patint cada cop que organitzo algun esdeveniment cultural o muntatge poètic (com encara avui és el PACEM).

En aquella mateixa època jo ja havia entrat al grup teatral del col·legi Cor de Maria, els claretians; era un grup que portava el Pare Jordi Voltas, el qual, amb el temps, va penjar els hàbits i es dedicà plenament al teatre. Sota les seves directrius, vaig participar en l’obra de Brecht El que diu sí i el que diu no, que va ser el primer text que em va sacsejar la consciència a fons, tot i que ja l’Antígona clàssica m’havia posat en la disjuntiva de la justícia ben entesa i mal entesa (igual que ho havia fet la lectura del Dubrovski de Puixkin, un literari heroi justicier que em tenia captivat). Després vam fer una obra de Tankred Dörst, La corba (en castellà, però), aplaudida arreu on la vam fer. Me la sabia de memòria i apuntava els meus companys quan no recordaven el paper, perquè jo era el pallasso que es passava tota l’obra a l’escenari. I llavors va venir el peix gros, el paper llaminer, el paper difícil i exigent, i el vaig aconseguir fent-me valer.

Es tractava de fer una obra de Jean Anouilh, La alondra (també en castellà, sí), a l’entorn de la figura de Joana d’Arc. Un dels papers més compromesos, a part del de Joana, era el de l’acusador de la donzella d’Orleans. I també hi havia el curiós paper del rei Carles, mig protector, mig confident de la noia. El pare Voltes m’havia destinat el de l’acusador, però jo tenia un repte a superar que m’exigia més coses. A mi, jugant al pati o fent les fileres per pujar a les aules, em deien sovint «mitja nena»; certament tenia la cara molt fina, de bellesa fràgil i femenina, sens dubte, les fotografies de l’època ho corroboren, començant per la que sortia al quadre d’honor del gran rebedor de l’entrada del col·legi, que tothom, pares d’alumnes sobretot, es paraven a contemplar. A mi no em destorbava gaire que m’ho diguessin, al capdavall hi estava força d’acord, però era obvi que ho deien per mortificar-me, cosa que, tot i ser molt jovenet, sabia que no els havia de permetre. I, a més, jo era al quadre d’honor i ells, no. Ja llavors tenia molt clar el valor de la meva intel·ligència; de fet, implícitament ho deia la professora del col·legi de barri on havia anat de menut —hi vaig entrar que ja sabia llegir— i on vaig aprendre fins i tot a fer arrels cúbiques, abans de l’ingrés al batxillerat als claretians, on mai no me’n van ensenyar. Ella va ser la que va dir als meus pares (i jo hi era present): «Canviïn el nen de col·legi, perquè aquí ja ha après tot el que li podem ensenyar». I me’n vaig sentir molt orgullós.

Aquest era el repte, doncs: el paper del rei Carles, un rei efeminat, malgrat tenir alguna amant, i més aviat covard i indecís, més entès en barrets que en política, que comprèn Joana, però no pot (o no sap) fer-hi res, i que té grans converses amb ella sobre temes més transcendents, però també més terrenals. Jo volia aquest paper per demostrar el que era capaç de fer, per mostrar un cop més la meva capacitat de superació als altres condeixebles. I per lluir-me en femení. Va ser la primera vegada que, encara de forma inconscient, però no menys certa, assumia la meva part femenina, sense necessitat de sortir de cap armari. Volia el paper i encara que em va costar fer el pas (era conscient d’on em podia estar ficant), vaig anar a veure el pare Voltes i li vaig demanar que em canviés el paper. Em va preguntar si n’estava segur, perquè ell confiava en mi per al paper difícil de l’acusador, el del rei no era gaire especial; jo li vaig parlar del meu repte personal. Ho va entendre, segurament millor que jo, i em va canviar el paper. Com que el de Joana el feia la meva cosina Teresa, la que ja havia fet d’Antígona a les festes de Sant Jaume, ens vam passar setmanes assajant a la mateixa terrassa on fèiem les nostres representacions d’estiu, i ens vam aprendre els respectius papers de meravella. La llàstima és que van traslladar el pare Voltes i ens vam quedar sense director; no vam saber tirar endavant sols i allà s’acabà l’aventura teatral del nostre petit grup d’aficionats molt professionals.

Amb això ja quedo unit a Chalandon, per Antígona i per Anouilh, però encara hi ha més paral·lelismes. Encara que ens semblés impossible, a Europa, després de la Segona Guerra Mundial, malgrat la idea que mai no s’havien de repetir les massacres de les guerres, hi va haver una altra guerra, la nova guerra dels Balcans, de resultes del desmembrament de l’antiga Iugoslàvia. Jo vaig escriure un llibre de poemes, el Poemari de Bòsnia. I de seguida se’m va acudir de fer-ne un muntatge teatral per tal de recollir fons i enviar-los a Sarajevo, per als resistents, per als supervivents de la desfermada ràbia sèrbia, de l’odi ètnic envers els diferents o els que no volien ni pensaven el mateix. El grup que vaig fundar aleshores, el Teatre de Crítica i Reflexió, va portar a diversos escenaris (els que van voler participar en l’aposta solidària) i en diverses ocasions el muntatge, que, a parer del públic, era molt impactant, i deixava l’espectador mut i immòbil pendent del que passava a l’escenari. I havia imatges certament trasbalsadores que, amb els meus textos contundents i la música d’un violoncel solista, gairebé obligat, colpien els sentits. Allà es va estrenar teatralment (o quasi) un jovenet Eduard Farel·lo. N’hi ha documents gràfics (fotos i gravació en directe a Sabadell) i es poden comprovar aquestes paraules meves.

Alhora també vaig plantejar al grup si estaria disposat a anar a Sarajevo a fer-lo entre les runes de la biblioteca de la ciutat bombardejada o en algun local soterrani, i em van dir que sí tots, només amb la lleugera reticència d’una de les actrius; jo havia fet passos perquè fos possible anar-hi (a través del Raül Romeva) i havien resultat positius, però a l’hora de la veritat gairebé ningú no es va atrevir a emprendre el viatge, certament arriscat. Finalment ningú no hi va anar: de resultes de la matança del mercat, ja només hi podíem anar dos i entrar-hi com a periodistes; i a l’hora de marxar, ja era l’hivern, em van avisar (al final era l’únic que hi anava) que les carreteres estaven tallades i que els darrers combois que havien sortit cap allà estaven aturats enmig de la neu. Desaconsellada del tot la partença. Ens vam limitar, doncs, a recaptar els fons, als quals vaig afegir els meus drets d’autor, i més endavant, ja amb el bon temps, el Toni Farrés, llavors alcalde de Sabadell, ho va portar allà per a un grup de teatre de Sarajevo que havia perdut la seva infraestructura en un dels bombardejos. Aquí és on difereixo substancialment de les experiències que conta Chalandon a la seva novel·la, però no estem tan lluny, si més no, en la intencionalitat. Perquè encara —i serà el darrer enllaç amb la figura d’Antígona— vaig tenir ocasió, molt pocs anys després d’aquesta ignominiosa guerra dels Balcans, concretament el juny del 1996, d’assistir a Bled (Eslovènia) a la Trobada Internacional d’Escriptors del PEN (aquell any era a l’entorn de les Antígones) i de fer-ne la crònica al Butlletí del PEN Català, on vaig deixar escrit el valor real que dono a la meva personal Antígona: «També de seny, contraposat a follia, es parla constantment a l’Antígona de Sòfocles. El seny ens pot dictar que els que s’enriqueixen amb el tràfic de drogues, d’armes, d’òrgans, amb la prostitució, via directa o via Internet, o amb l’explotació sectària de la gent necessitada, es mereixen les penes més dures per part de la llei, però aquest mateix seny ens ha de guardar de crear falsos culpables, de desoir els innocents, d’afavorir només els econòmicament forts —perquè ells detenen el poder i poden fer el que vulguin—, de conrear tendenciosament les diferències entre els humans i les exclusions o marginacions; ens ha de guardar de col·laborar a fracturar el món entre nords i suds, entre esclavitzadors de tota mena i esclavitzats, entre molt rics i molt pobres […]». Perquè, com ja deia Sòfocles: «La vagabunda esperança és un bé per a molts homes, però per a molts altres és un engany dels desigs, tan lleugers a refiar-se», i allà hi havia poetes entestats a tornar a començar, malgrat tot, i poetes amb la ferma voluntat de no oblidar mai. I acabava dient: «Crec que la veritat sí que és el nostre deure d’escriptors, i no pas servir els interessos golafres i insaciables de cap mercat. La dictadura econòmica ja és prou dura i sense pietat, i ja té prou gossos covards que li fan la gara-gara. […] No ens en podem fer còmplices silenciant les veritats». I tanco definitivament, amb aquestes paraules, el llarg periple de totes les Antígones que han anat sorgint entre aquestes ratlles.

Ja només queden el que en argot polític en diuen serrells, detalls més menuts, però que també comparteixo amb l’autor de La quarta paret. Per exemple, les còpies múltiples fetes amb la “vietnamita” a partir de clixés picats: ell, per tenir exemplars de l’Antígona i poder-los repartir als actors; jo, per fer pamflets i propaganda subversiva, primer, i, després, per fer còpies de la primera antologia de poesia gai que es va fer a l’estat, que llavors encara tenia un bon què de subversiva.

O, per exemple, l’aposta pel teatre pobre, o de cafè, o de sala petita, com se’n vulgui dir: és el que primer vaig conèixer i el primer que vaig trepitjar. De ben jovenet (i amb la meva cosina Teresa, com sempre) vam sortir a actuar, a principi dels seixantes, al cafè de Collbató, que tenia un rònec escenari, però que ens va acollir amb escalfor i curiositat, perquè llavors fèiem el que en la televisió en blanc i negre d’aquells anys era el programa «Escala en Hi-Fi», que emetien, crec recordar, el dissabte a la tarda o, si més no, a hores potables. Fèiem veure que cantàvem i ens movíem com si fóssim els autèntics cantants, però el que sonava era música de discos senzills, els de 45 revolucions per minut. No hi feia res, aleshores això agradava, i vam agradar.

I un darrer menut detall: el tenir als braços una nena petita, que no és teva, però que sents que ho podria ser; que, sense saber-ho, la notes, pel sol fet de tenir-la i bressolar-la, a dins, com si fos responsabilitat teva. També n’hi ha foto als arxius dels Premis Ciutat de Barcelona. Aquesta, però, jo no la tinc. La conservo al fons dels meus afectes més profunds. La seva mare, la traductora de l’àrab, la Dolors Cinca, al meu costat a la foto, la mare real de la nena que jo sostinc, va morir poc després d’un càncer fulminant.

No acabaré, però, amb aquest apunt tan tràgic. En aquest retall autobiogràfic, evocat per la novel·la de Chalandon, encara hi ha espai per al teatre, real i en forma de muntatges (el darrer: Seifert-Holan, cara a cara), o novel·lat com en la inacabada obra meva Two-to-one, que algun dia tancaré, perquè també és una evocació de l’època en què més seriosament vaig estar dins del món teatral, l’època en què es va gestar el futur Teatre Lliure; llavors ens dèiem Teatre de l’Escorpí (dirigien el Fabià Puigserver, el Josep Montanyès i el Guillem-Jordi Graells), i aquí, jo que no feia gaire que havia acabat el servei militar, em vaig retrobar amb la Rosa Novell, en l’obra Quiriquibú de Joan Brossa, on l’ajudava a mudar-se de vestits en la seva recreació de Fregoli. I també hi havia la Mercè Managuerra (una altra d’aquelles troianes universitàries). Tot això hauria de perdurar d’alguna manera. És el que vam mirar de fer la Rosa i jo al Santa Mònica, en inaugurar-se l’any 2013-2014 l’exposició «La Revolta poètica», perquè calia remarcar més el paper d’aquell teatre que va encetar una manera de fer agosarada i molt més propera al públic.

I així, amb l’excusa del teatre que ens mostra Chalandon a la seva novel·la, certament trasbalsadora, jo m’he esplaiat parlant de teatre al meu aire lliure.

P.S.: No volia acabar deixant pas a les morts que toquen de prop, i just ara —malgrat saber-ho, no ho esperes encara, mai no ho esperes encara!— he de deplorar la mort de la Rosa Novell, que s’acaba de produir. Sense saber-ho, li estava fent el meu darrer homenatge.

P.P.S. (1 de març): L’amic Jesús Prieto ha fet immediatament un petit muntatge amb imatges del Gespa-Price que m’acaba d’enviar, en recordança seva.