Sobre l’idiotisme (moral i emocional)

30.06.2017

Els finals de segle semblen un bon moment per aturar-se i rellegir o repensar de cap a cap la direcció que pren o que ja ha pres la nostra civilització. La bibliografia existent dedicada als finals de segle és d’una amplària i una profunditat considerables. Tant és així, que Damià Alou hi ha pouat per extreure’n una sèrie de consideracions i proposar-nos, a El reverso de la cultura. Mitos y figuras del nuevo fin de siglo (Ed. Cátedra), una revisió a fons del moment actual a través dels capgiraments o les renúncies que ha patit o s’ha autoinfligit la “high” cultura fins a ser substituïda, o gairebé, per una producció narrativa, cinematogràfica o televisiva i del còmic que moltes vegades ha estat menyspreada i despatxada com a subproductes. Però, ho són? I encara que ho fossin, què ens diuen sobre nosaltres mateixos?

La qüestió és que l’autor ha decidit posar-nos davant el mirall per explicar-nos el nostre final de segle. I el seu, cal dir-ho, és un discurs contundent en què el teló de fons de la política no hi podia faltar si volem entendre alguna cosa…

– M’està dient –pot dir el lector– que Alou barreja art i política?

Barrejar no és la paraula adient. Però si es llegeix el pròleg, amb un mínim d’atenció es veu prou bé, perquè l’autor ho explicita sense embuts, que l’objectiu és contextualitzar unes determinades obres artístiques en un període històric com és el nostre, marcat per un neoliberalisme pervers i “un individualisme sense responsabilitat” que han creat el seu particular museu de monstres. L’exposició sumària que fa l’autor de com es va anar gestant i a on ens han portat les doctrines i els profetes que van inspirar les polítiques de Reagan o de Thatcher, entre altres derivats com va ser la sublim estupidesa de creure’s el conte de la fi de la història a partir de la caiguda de la Unió Soviètica, o que s’eradicava el mal amb la derrota del nazisme quan, de fet, avui el mal ha esdevingut més banal que mai. En aquest sentit és que el nostre final de segle, és a dir, el pas del segle XX al XXI, s’avancés alguns anys a la data marcada pels calendaris oficials i que ja aleshores algunes obres anessin pregonant el que semblava ineludible.

Un dels aspectes que més capta l’atenció de l’obra és justament les lectures comparades que fa Alou i els creuaments que proposa. ¿Què té a veure el Frédéric Moreau de L’educació sentimental de Flaubert amb el Patrick Bateman d’American Psycho d’Easton Ellis? ¿Què agermana i què separa A rebours de Huysmans de l’Hannibal Lecter d’El silencci dels anyells? Si l’evangelista Joan va escriure el seu Apocalipsi, per quins set sous nosaltres no hauríem d’haver escrit la nostra pròpia versió? Vegeu, si no, El caballero oscuro, El club de la lucha o el còmic Watchmen de Dave Gibbons. ¿Què tenen a veure el Quixot o el príncep Mishkin amb els protagonistes de El turista accidental o El periodista deportivo? Sigui dit de passada, em sembla magnífica la lectura que fa de l’obra Relato soñado / Eyes Wide Shut de Arthur Schnitzler / Stanley Kubrick. O les plantofades que Alou etziba al xerrameca de Slavoj Zizek. Més encara: una sèrie de culte com va ser Seinfeld, ¿què redimoni té a veure amb l’obra de Thomas Bernhard o Michel Houellebecq?

Si el llibre d’Alou enganxa i arrossega és perquè ens repta a “pensar” fora dels límits imposats per una mena d’ortodòxia encartonada. La seva interpretació  arrisca en uns temps on, qui més qui menys, s’afanya a amagar l’ou. A la vida (com als reality shows) i a l’art. Però la seva interpretació o la lectura que fa de les obres no està feta a la babalà. Quan, cap al final de l’assaig, l’autor assenyala el defalliment de la literatura de ficció que ha deixat el camp obert a la no-ficció (les memòries, la literatura anomenada del jo, els documentals i les cròniques) i a la vegada ens recorda el que diu Pérez Andújar sobre les paraules (o el Bauçà que trobem a El canvi) en els seus llibres autobiogràfics tot esdevé més senzill d’entendre. Tot el devessall de literatures del jo no són res més que un intent de fer que la paraula recuperi l’espai central avui dia ocupat per una sèrie d’ideolectes i de retrobar l’individu més enllà de qualsevol “isme” reductor o reduït a un engranatge ximple del sistema.

Hi haurà qui pugui discrepar dels plantejaments d’Alou, però no els serà fàcil a menys que es busqui directament passar a la confrontació ideològica. Però per aquesta banda tampoc crec que puguin trobar gaire escletxes, perquè el terreny on ens porta l’autor és el de les idees avui tan cares en el mercat de valors.

Etiquetes: