L’hora del terrorisme cultural

2.03.2016

Apareixen signes de vitalitat en el si de la cultura catalana. Sembla que comença a esbandir-se, a la fi, les teranyines que poblaven els seus ulls envellint-li prematurament el rostre. Des dels intents avantguardistes de principis del segle passat, que res —o gairebé res— s’havia cuinat en termes d’avanç literari. Ara comencem a anar de res a poc i, naturalment, com sempre amb vent de cara, sempre a remolc i amb prou feines, etc., etc., però apuntalant, constatant alguns símptomes que potencien l’optimisme. La Nina de Porcellana de la literatura catalana fa passos per a sortir del seu cau de cotonets de sucre, pa i aigua. No ens esplaiarem explicant que la llengua i els seus jocs d’artifici són un dels pocs refugis nacionals en períodes d’alt risc d’extinció, el recolliment, la família, el tot barrejat i al rovell sempre els mateixos, el “fill no ofenguis ningú”, “no posis bombes”, etc., etc. Però fa ja molts anys que aquesta divisa no val i encara corre pel circuit fent-se la protagonista. Les campanes d’avui piquen l’hora del terrorisme cultural.

Una de les vinyetes del còmic de Francesc Pujols, editat per Males Herbes

Una de les vinyetes del còmic de Francesc Pujols, editat per Males Herbes

Abans de centrar-me de ple en la qüestió literària, voldria posar un brevíssim focus de llum sobre dos pilars tant o més importants de la cultura. Primer, la filosofia: Merlins a banda, celebrem l’èxit total del IV Congrés Català de Filosofia i del II Festival Barcelona Pensa. Segon, la pedagogia: el mèrit dels Jesuïtes de Catalunya fusionant-se amb els corrents underground de l’educació, perquè ja sabem que l’estructura institucional de l’educació passa grans dificultats per estar a l’alçada del ritme de canvis accelerat que vivim des de la segona meitat del segle XX, i no diguem ja les institucions religioses… I una aposta profundíssima s’ha començat a gestar. Respecte i tot el nostre reconeixement, doncs.

Dit això, anem al tema. Si parlem de llibres hem de parlar de l’Editorial Males Herbes. Té joventut, risc, talent. Portades verdes i minimalistes, potser massa i tot, però inconfusibles. Té camisa arromangada i posat despentinat —quasi punk. Porta corbatí i no tracta el lector com si fos idiota, li ofereix alguns productes que, com si provinguessin de les Índies exòtiques o de les profunditats d’una ment extremadament intensa i isolada, es desmarquen radicalment de tot el que possiblement hagi llegit abans. Obres significatives i originals. Me’ls imagino sortint a l’aventura preparats amb tots els seus aparells afinats per caçar la nova espècie de tòfona que farà les delícies dels exquisits paladars d’un “lectorat” cada cop més desesperadament exigent. En aquest context apareix la cosa, el truc de foc inesperat, la bèstia negra que marcarà l’abans i el després.

Valero Sanmartí. Ningú sap qui és tot i que té regne històric en les contrades de l’odisfera catalana, i el seu llibre Jo només il·lumino la catalana terra (2013) ja va per la quarta edició. Això vol dir, bàsicament, que les seves bombes escrites han connectat. Sanmartí destrueix amb àcid sagaç tot allò que aguanta els postulats generals de la cultura i la vida catalanes. Ofèn, potser. El Barça, el Folklore, els grups de música, el running, tot passa per l’escorxador. És finíssim, hilarant, cruel. Profund sota aparença infantil. Filosòfic i rude alhora. Esnifador de cocaïna declarat. El significat és el que compta, i té substància, i a més escriu bé. Per a mi és sobretot un símptoma que assenyala l’imminent desglaç de la literatura catalana. Un tall net que sense massa pretensions ens permet mirar el present des de l’orfenesa de Nietzsches, Byrons, Baudelaires, Burroughs o Comtes de Maldoror, i havent passat per un Dalí que, amb la seva “Vida Secreta” va influir determinantment en l’obra principal d’un clàssic com Mishima*, però que encara no acabem de creure’ns —i ni molt menys conèixer— per una barreja de tietisme, complex d’inferioritat i aquest dolor cervical crònic de tantes manies com portem al gep. Però el desglaç també l’afecta i a la testa daliniana ens hi espera una multitud d’insospitades primaveres. I el millor, per cert, és que Sanmartí publica nou llibre aquest març, 371 pàgines sota el títol: Los del sud us matarem a tots. Bon profit.

Martí Sales

Martí Sales

Més títols d’aquesta nova i petita —però amb empenta— editorial han superat la primera edició, per exemple Aquesta nit no parlis amb ningú! de Josep Sampere o Principi d’incertesa de Martí Sales. Però la segona edició més espectacular és la que ens ocuparà fins el final de l’article: Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols. Aquest és un altre fenomen en la línia del de Valero Sanmartí, especialment pel que fa a l’atreviment i al cel d’amples significacions on brillen totes dues obres. No és casualitat que el llibre —el còmic, de fet— escrit per Sebastià Roig i dibuixat per Toni Benages aparegués immediatament, tot just acabat de sortir, a tots els diaris i ràdios més importants. La cosa té originalitat. Redoblant la fama de filòsof peculiar i voltaire de Pujols, els autors s’han atrevit a convertir-lo en una cosa encara més peculiar: un autèntic superheroi de còmic que ja ben poc té a veure amb les disquisicions teòriques clàssiques del món filosòfic. Els editors van posar tapa dura al llibre i li van fer l’honor —compartit amb Sanmartí— de canviar el seu model típic de portada verda per un dibuix rampant.

—I si aquest còmic és una cosa tan guai i del qual tothom parla, per què dius que es van arriscar… No era més aviat una aposta segura? —Em preguntarà el lector; i no li negaré que és una bona pregunta. A la qual responc que es van arriscar perquè la gent amb ull filosòfic —que són els qui coneixen Pujols— estan acostumats a pagar per Kg. de lletra, i un còmic te’l cruspeixes en un tres i no res amb la diferència que el seu preu és el mateix que el d’un llibre normal. Confesso que jo mateix, que defenso amb vehemència el llibre, vaig ser el primer sorprès del seu èxit. Però un cop llegit t’adones que el públic es sobreposa cada dia més a les “novetats” entre les quals sovint el fan triar, cadascuna més semblant a l’anterior, superant el fastig d’aquest mateix plat de llenties amb lleus canvis d’estofat a través de l’aposta per la originalitat. Prova de tot això, n’és que el còmic de Pujols s’ha esgotat en 3 mesos (però tranquil·les totes, que ja la 2a edició comença a córrer).

“La hiparxiologia no és una pomada pel cul”: amb aquest pròleg comencen les aventures de Pujols. I no revelarem res més del contingut explícit del còmic, no tindrem la manca de tacte de fer de spoiler. En un plat tan gustós —i ràpid— com aquest, tots els seus ingredients són un matís capital i seria una pena descolorir ara el gloriós moment de suculenta ingesta. Volem que si el nostre lector llegeix el llibre gaudeixi amb la descoberta tota sencera de cada detall, d’aquest o aquell personatge més o menys real, famós, o inesperat, d’aquella situació còmica, o reivindicativa, o romàntica… Àdhuc tot alhora. No restarem brases a la màgia de llegir aquest còmic: un autèntic entreteniment o gaudi intel·lectual, una real molt bona estona. Dir-ne qualsevol cosa és avançar contingut, i un producte com aquest és millor agafar-lo com quan poses una pel·lícula que saps molt bona però no tens ni idea de què va, i vas a deixar-te sorprendre; sabent només que és dels Cohen, per exemple (estil que s’adiu força amb el llibre).

Podem dir que hi ha càpsules de filosofia pujolsiana, opinions radicals, totals, concretíssimes… Aforismes potser, però tampoc masses. Podem dir també que hi ha certa facilitat en llegir-lo dos cops i trobar significats nous, historietes dins d’historietes, tafaneries històriques. Restabliment d’una justícia poètica pel que fa a la fantasia, que pren força en aquest moment d’hora del pati de la cultura catalana. A més, Sebastià Roig ens presenta material de primera qualitat però que no desenvolupa, i això no ha de passar desapercebut, perquè amb aquesta picada d’ullet ens està dient: “Si voleu passar una bona estona, aneu a buscar aquest i aquell autor, ja veureu…!” Corren rumors que potser n’hi haurà més. Una segona part, potser? TANT DE BO! Que gran seria tenir els 5 o 10 o 30 volums ja preparats, encendre la lampadeta i passar-s’hi la nit de festa. I millor acabar aquí l’article per què si no direm més coses i llençarem tot l’esforç de contenció anterior per la borda. És el regal perfecte, sobretot perquè abans li poden fer un cop d’ull —el llibre no ho nota, creguin-me— i veuran… Veuran que ja no l’emboliquen fins haver-li clavat queixalada ben sencera i fins al moll. I de sobte, dolça meravella, resta ja ben escurat i tots nosaltres amb ganes de més.

 

*Ens referim a “Confessions d’una màscara”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. No he pogut passar del primer paràgraf, i això que la figura de Pujols m’atrau. El text està tan mal escrit, i fa tan puf de mala prosa periodística en castellà que no es pot llegir.

    • He llegit el teu comentari i t’he de donar les gràcies per la crítica, Tocasons. Si ningú s’atrevís a fer-les, millorar seria pràcticament impossible. Així que en primer lloc, gràcies.

      Dit això, i ja que t’hi has posat, estaria molt bé que expliquessis una mica -a mi i al lector, per a major il·lustració- en quins punts concrets del text veus aquest puf de mala prosa periodística en castellà. No tinc el costum -ni l’he tingut mai- de llegir massa periodisme en castellà, de manera que, com et podràs imaginar, tinc molta curiositat per veure la influència que hi trobes. Si ho fas t’ho agrairé de tot cor, siguis qui siguis.
      Alhora, demostraràs que tens la dignitat d’aquell que dóna valor a les coses que diu, que en general és la norma en un portal com aquest, que considero un petit tresor.
      També esborraries tota sospita de no ser com un d’aquells personatges que tan corren per internet i que, darrera estant de l’anonimat que els dóna el pseudònim, esbomben improperis amb la única finalitat d’aconseguir rentar la seva cara dels remordiments i misèries íntimes que probablement arrosseguen, que no són tan diferents de les dels homes que peguen a les seves dones i fills.

      Salut!acions i -repeteixo- gràcies pel teu comentari.