Sitges (IV): un palmarès conservador però justificat

17.10.2016

Superades les darreres projeccions, classes magistrals, actes i les imprescindibles maratons finals (on es té l’oportunitat de repescar títols premiats o exitosos que ens hagin pogut passar per alt durant el festival), i ja amb el palmarès a la mà, arriba el moment de comentar alguns dels últims films que s’han vist a Sitges i fer una valoració dels premis de la Secció Oficial.

The Neon Demon, de Nicolas Winding Refn

The Neon Demon, de Nicolas Winding Refn

Operation Avalanche és un apassionant, intens i sobretot divertit fals documental on un grup d’agents contractats per la CIA s’infiltra a la NASA fent-se passar, justament, per un equip que roda un documental, amb l’objectiu de desemmascarar un talp soviètic. Aquest punt de partida tindria prou empenta per si sol, però a mesura que avança el metratge els descobriments i girs que apareixen de manera constant atrapen els seus protagonistes en una de les conspiracions més comentades de la història recent dels Estats Units. La solvència narrativa i el ritme constant fan que l’espectador senti passió per l’argument, i és en aquest punt quan es pot fer els que seuen a la sala sentin coses i que, per exemple, riguin. Quan un guió no avança amb el bon equilibri que hi ha d’haver entre sorpresa i coherència, el públic perd interès, i d’aquí no en poden emanar ni el drama ni la comèdia. Això és el que passa a Prevenge, dirigida, escrita i protagonitzada per Alice Lowe, una de les responsables de l’excel·lent Sightseers. Aquest conte macabre sobre una embarassada que es dóna a l’assassinat de víctimes variades per instància de la seva futura filla vol fer riure amb humor gruixut i sang, i de vegades se’n surt, però la seva consistència fluixeja i al final queda en un seguit de gags que no desperten més que un visionat distanciat i indiferent.

Quina preciositat que és Louise en Hiver. Aquesta joia animada del veterà Jean-François Laguionie ens fa partícips de les aventures existencials d’una anciana que es queda sola a un poble d’estiueig de la costa francesa quan l’últim tren de tornada cap a la civilització marxa sense ella. En el seu hivern de soledat, Louise passeja pels carrers abandonats, per les platges on han retornat els seus habitants de dret -els animals-, i pels penya-segats que van marcar el seu creixement emocional anys enrere. Aquest film (molt) francès reflexiona sobre la memòria i la seva poca permanència, el pas del temps i la importància de l’autoconeixement, i ofereix una experiència visual innegablement bella. Les seves imatges són profundament evocadores, i el seu traç gairebé impressionista sobre un paper de color i textura quasi palpables confereixen a la pel·lícula un aire de veritat i artesania difícil de trobar avui dia.

Louis en Hiver, de Jean-François Laguionie

Louis en Hiver, de Jean-François Laguionie

En el vídeo que va enviar per disculpar-se per la seva absència, projectat abans de The Neon DemonNicolas Winding Refn ens deixava una cita per la posteritat: “Rememberbeauty isn‘t everythingIt is the only thing” [recordeu: la bellesa no ho és tot. És l’única cosa]. Quan la pronuncia un dels personatges de la pel·lícula, la frase resulta inquietant, però en boca d’un director sovint acusat de fer obres amb molt de poder visual i poca substància resulta entranyablement autoconscient. Realment, de substància, The Neon Demon en té poca. Una adolescent que és tot bellesa i innocència arriba a Hollywood i aviat descobreix que ho té tot per triomfar com a model, però la seva carrera i la seva vida es veuen amenaçades per egos, enveges i vacuïtats del món de la moda. L’argument no va gaire més enllà d’aquest petit esquema, però ai, la forma… Els crèdits són com si els de Vertigo haguessin esnifat una dosi responsable de cocaïna, i el tractament del color que se’n segueix en manté l’estil, abraçant sense por una forta influència del giallo. Els diàlegs i les interpretacions sobrepassen sovint la línia del ridícul voluntari, en la línia del cinema de David Lynch però amb molta més estilització i un discurs menys elaborat. Fins i tot es deixa temps per llençar referències de Jodorowsky a El Resplandor (red rum, el nostre nou color de pintallavis preferit). En definitiva, es tracta d’un producte deliciosament sobrecarregat d’inputs estètics que, ja sigui un brillant metafashionfilm crític o una insuportable mostra de narcisisme sense valor (el meu barem percentual està en 80-20), demostra que al darrere té un autor amb totes les de la llei.

Pel que fa als premis, hi ha hagut poca sorpresa en els noms, fet que posa de manifest que la selecció d’aquest any per la secció oficial incloïa un grapat de films molt anticipats i amb altes probabilitats d’endur-se una estatueta i un gruix de propostes que podien estar millor o pitjor, però que en general estaven destinades a oferir poca resistència. Sí que és cert que Sitges està posant fre a la tendència de farcir de títols la seva Secció Oficial a Competició fins extrems que posarien a prova les capacitats de qualsevol jurat (arribant a quasi doblar en nombre les de festivals com Canes o Sant Sebastià en alguna ocasió), però encara hi ha feina a fer. En qualsevol cas, no hi ha hagut cap pel·lícula de les que es comentaven amb entusiasme a les cues i bars entre els habituals del festival que hagi marxat amb les mans buides, per tant, sense que serveixi de precedent, podeu prendre aquest palmarès com a fiable guia inicial per recuperar el millor del festival. No oblideu parar atenció a alguns dels noms que s’han destacat a seccions paral·leles (en particular Under the Shadow i Am Not a Serial Killer), potser més difícils de trobar a sales però definitivament mereixedors del vostre temps.