Singularitat. La llum de l’art del futur

15.12.2015

El dimecres 16 de desembre s’estrena en primícia al Palau de la Virreina el film d’Albert Serra, Catalunya a Venècia. Singularitat, que ha representat Catalunya a la 56a edició de la Biennal d’Art de Venècia. Es podrà veure fins al 14 de febrer a La Virreina Centre de la Imatge. Gabriel Ventura l’ha vist i ens explica quines impressions ha tingut.

Singularitat, d'Albert Serra | Foto: Albert Serra / IRL

Singularitat, d’Albert Serra | Foto: Albert Serra / IRL

«Les transicions, pròpiament, ja són fetes, fins i tot abans que jo les faci per escrit, oralment o de pensament». I semblava com si, d’una manera singular, estiguessin predeterminades, anticipades —tal com només la donació de sentit pot anticipar la realitat.

Investigacions filosòfiques, Wittgenstein

La singularitat única del personatge ha fet que m’estengués sobre ella.

Memòries, Duc de Saint-Simon

A la porta d’entrada hi ha un pintallavis gegant. Està forrat amb un paper de plàstic vermell i daurat, molt brillant. Té rastres de purpurina i en algunes parts s’hi ha llevat el plàstic deixant a la vista la superfície blanca de sota. Amb la sala tan buida, i en plena nit, causa certa impressió. Sembla un animal indefens. S’està allà parat, tranquil·lament, com un pingüí esperant algú que vingués a donar-li conversa, menjar o simplement a fer-li fotos. La llum esblaimada d’una aranya que penja del sostre l’ungeix d’un aire encara més irreal. M’estic una bona estona contemplant el moble en silenci. Va ser idea d’en Sebastian Vogler, llogar-lo. Sebastian Vogler és probablement la persona més divertida de l’univers. Cada frase que pronuncia amb el seu indesxifrable accent català és una obra mestra —en més d’una ocasió he arribat a pensar que té una cadència eslava, fet que no seria del tot impossible, tenint en compte que en Sebastian va néixer a Argentina. O potser es tracta d’una elucubració  motivada pel caràcter calamitosament prussià del seu bigoti. En tot cas, l’Albert Serra, aquest cop, no només l’ha fitxat com a director d’art sinó també com a actor.

Ara mateix en Sebastian Vogler es troba estirat en un sofà a l’habitació del costat, el saló de la casa, parlant amb la Rosa, la Montse, en Mike i l’Eliseu. Fa un minut jo mateix estava amb ells, però quan a través del finestral he vist que començaven a col·locar els focus per rodar a l’exterior me n’hi he anat de seguida.

Aquests últims dies hi ha hagut força moviment al rodatge. Ahir, aprofitant que era diumenge i que Balaguer no cau tan lluny com Irlanda —on es va gravar la primera part de Singularity— van venir a visitar-nos col·laboradors i amics d’alguns dels membres de l’equip. Entre ells, el director Lluís Miñarro, amb qui vaig estar parlant una bona estona de literatura —ens va explicar, a l’Imma Merino i a mi, que de jove havia coincidit alguna vegada amb Jaime Gil de Biedma, un home encantador però molt pesat amb els nois, ens va dir, sempre t’anava al darrere— o en Jordi, que avui encara és amb nosaltres i ha vingut des de Barcelona amb un porsche SC del 81 i un vi de Borgonya exquisit. Immediatament, en veure el cotxe, l’Albert Serra va tenir claríssim que havia de sortir a la pel·lícula.

Quan arribo a la zona il·luminada, una mica més enllà de la capella, em trobo els maestros, Lluís Carbó i Lluís Serrat, Gigi i Sanxini respectivament, dintre del porsche. Són més de les dues de la nit i fa força fred. Les seves cares llegendàries es retallen contra la tapisseria vermella. Els vidres estan entelats però puc distingir amb claredat la samarreta blanca i la boina beix d’en Sanxini. Mouen les mans i parlen, sobretot en Gigi, però com que les portes estan tancades no els sento. Al voltant del cotxe l’ambient és alegre i distés. L’Artur Tort i l’Àngel acaben de preparar les càmeres. En Joan Pons, un dels tècnics de so —en Jordi Ribas ha hagut de marxar a Barcelona, tornarà demà— juga concentrat amb l’aparell d’àudio. El propietari del cotxe, en Jordi, és al meu costat, amb bombí. Albert Serra es troba just davant del porsche, de cara als maestros.

Sembla que hi ha problemes de so. Hi ha alguna cosa al cotxe que provoca interferències, un brunzit dèbil que s’hauria d’aturar. Potser és la calefacció, diu en Jordi. S’apropa al cotxe, toca alguns botons, es fa enrere. En Joan Pons, l’únic que pot escoltar el que passa a l’interior de l’automòbil, comunica que el soroll continua. L’Albert Serra pregunta si es poden treure les etiquetes de l’ITV. Ho intenten però no ho aconsegueixen. Tant se val, seguim, crida el director, i tothom calla. Mentrestant, jo ja he tingut temps d’enretirar-me de l’escena, i ara els veig a tots de lluny, a uns deu metres, completament immers en l’obscuritat.

La llum blanquíssima dels focus els dibuixa una mena d’aurèoles al cap, i tinc la impressió que són àngels o ninots. Darrere del porsche s’intueixen les contorsions dramàtiques de dues oliveres. Els clarobscurs són perfectes, penso, com en un quadre de Rembrandt, però la llum és d’un altre segle. No és, per descomptat, la llum cremosa i taronja de les espelmes del XVII ni tampoc la rectíssima llum burocràtica del XX. És la llum misteriosa del segle XXI, una llum que encara ningú ha estat capaç de modelar amb suficient serenitat. Segueixo observant l’escena en silenci —hi ha algú que es mogui, realment? No detecto activitat fora del cotxe. En Gigi ha deixat d’agitar les mans. En Sanxini, en canvi, és sempre un exemple de quietud: el seu cap reposa amb calma impertorbable contra el seient del conductor.

Singularitat, d'Albert Serra | Foto: Albert Serra / IRL

Singularitat, d’Albert Serra | Foto: Albert Serra / IRL

Des d’aquesta distància —el fred em gela els dits, sota les bambes noto l’herba humida— em dic a mi mateix que només hem meditat autènticament sobre les causes i les conseqüències de la llum del segle XX, que penetra i subjuga, amb totes i cadascuna de les seves ombres imperials, l’esperit amnèsic del segle present. Però la llum pròpia del nostre temps, quina és? S’ha format, ja, l’hem descoberta? Tenim proves fidedignes de la seva persistència en els nostres gestos? Hi ha una llum per a cada segle, per a cada temps de la humanitat? I si fos així, hi ha algun creador de la nostra època que l’hagi detectada amb tanta precisió que ara mateix sigui capaç de treballar-la amb habilitat d’artesà? Totes aquestes qüestions em sobrevenen de cop. Crec que, en el fons, la gran pregunta que m’estic fent i per a la qual no trobo resposta, la que es clava més endins del cor glaçat de la nit, és: com deu ser una obra mestra de l’art del segle XXI? És precisament aquesta la llum que emanarà l’art de demà?

Miro en direcció a la casa. Només hi ha enceses les llums del saló, dos grans finestrals que projecten una intensíssima claror vermella. En un dels finestrals hi albiro una calaixera coronada amb l’estàtua d’una antiga divinitat grega —diria que és Afrodita. A l’altre hi veig la Montse Triola i la Rosa Tharrats que juguen al sofà. La Montse li està intentant lligar un collaret al voltant del cabell. Encara van vestides de prostitutes, d’una escena que s’ha rodat tres o quatre hores enrere, poc abans de sopar —l’escena on en Gigi i en Sanxini celebraven el seu casament. És com si la pel·lícula continués a l’interior de la casa sense necessitat de càmeres. Just en el moment que les noies s’aixequen del sofà apareix l’Eliseu Huertas. Travessa el saló a tota velocitat amb una revista enganxada a la cara, davant dels nassos. Sembla que camina i llegeix en veu alta. Busco la silueta d’en Mike Landscape però no la trobo. Quan els he deixat estava assegut en una cadira prop de la finestra. Ara la cadira és buida.

El gran pati fosc s’allarga una vintena de metres enllà fins que dóna pas a una fondalada de bardisses. Al límit del pati hi ha una piscina abandonada. M’hi encamino, una mica enterbolit pel fred, mentre de lluny encara veig brillar les aurèoles que encerclen els caps de tots els membres de l’equip, com si respiressin en un altre món, en un temps diferent, un nou temps.