Sing Song Swing, la història del teatre musical

18.12.2012

No és només un espectacle musical, com podria semblar si un fes un cas extrem del títol. Sí, certament, hi ha molt de Sing, molt de Song i molt de Swing, però tot enllaçat per un lligam dramatúrgic que va fent que cadascun dels cinc personatges vagi mostrant la seva manera de fer, pensar i també patir darrere del que és el work in progress d’un espectacle de ficció que han de crear per encàrrec i que resumeixi en una hora i quart la història del teatre musical.

'Sing Song Swing'.

 

És així com es fusionen els intèrprets reals (la dramaturga, el cantant-actor i les cantants-actrius, la pianista…) amb els personatges de ficció, fins i tot amb l’aparició en certes escenes d’altres tercers personatges que s’escapen del llibret i que fan de veu de la consciència dels dubtes, les indecisions i els desitjos de la dramaturga que té la responsabilitat de dotar de cos i ànima l’espectacle.

Hi ha molt de Bob Fosse, com a miratge, darrere la creació de l’espectacle d’encàrrec que s’emmiralla en el seu ‘Sweet Charity’, però també hi ha una doble mirada dels espectadors que no poden evitar de pensar en el procés de la pròpia companyia Els Pirates Teatre a l’hora d’aixecar el seu ‘Sing Song Swing’.

Trama dialogada, doncs, que introdueix cadascuna de les peces que s’interpreten i dramatitzen teatralment, amb humor, amb un aire a vegades de l’absurd, també de cabaret light, amb la participació fugaç d’alguns espectadors que es converteixen en un improvisat cos de ball, i, sobretot, amb la línia personal de la companyia que, fent ús d’un eclecticisme rigorós, tant se les ha tingudes, des de fa més de deu anys, amb Joan Brossa, com amb espectacles visuals i poètics, o familiars com ‘Ulisses, una odissea musical’, sempre amb honestedad i bon resultat.

De tot el que un ha pogut veure fins ara, aquest ‘Sing Song Swing’ és segurament l’espectacle més fresc, picaresc, burlesc i desinhibit que la companyia ha creat. Com si haguessin arribat a un punt de maduresa que els hauria d’obrir les portes de més d’un escenari amb l’oportunitat de convertir, ni que sigui per una vegada, la seva línia de cambra en una línia per un públic més majoritari.

‘Sing Song Swing’ és el passaport idoni. Els cinc intèrprets es transformen en personatges de clàssics que van des d’Stephen Sondheim a Leonard Bernstein, Jacques Offenbach o la popular parella Gilbert&Sullivan, amb dues de les peces més conegudes d”El Mikado’, entre altres de ‘Cabaret’ o ‘West Side Story’, sense deixar de recórrer a algunes de menys conegudes, però igualment suggerents per als espectadors.

Es fa difícil remarcar-ne una per damunt d’una altra perquè cadascuna de les escenes, tant parlades com musicals, està molt elaborada, amb un llenguatge planer i unes versions de les lletres d’extrema pulcritud, tant de llengua com de rima. Per la seva popularitat anecdòtica, rebla un punt àlgid la interpretació del ‘Duet dels gats’, de Gioacchino Rossini, amb una versió miolaire que combina sàviament l’humor i la qualitat vocal.

La capacitat i la formació multidisciplinar de la companyia permet que tant se’n surtin bé amb interpretacions d’instruments (violí, clarinet, piano…) com fent de cantants o en les intervencions d’actor i actrius. En un espai d’assaig, un teatrí romàntic, dóna pista a alguns dels números i, com si els espectadors assistissin també a un documental històric sobre el procés de l’espectacle, uns talls de projecció en blanc i negre permeten que els mateixos intèrprets expliquin alguns detalls del procés de creació de ficció, en una mena de ‘Sense ficció’ televisiu cultural.

La multiplicitat del vestuari, el disseny i la seva tria, senzill, però identificatiu de cadascuna de les peces que introdueixen en el repertori, forma part també del procés dialogant de la trama, des de peces de carrer, a peces vintage o peces de rigorós negre transparent de cabaret, sense oblidar les gavardines estil inspector Maigret, de Simenon, que gairebé formen part de la marca de la casa perquè ja era un dels elements de vestuari essencial d’un dels seus últims espectacles, ‘El darrer triangle’, sobre peces de Joan Brossa, que van presentar a La Seca Espai Brossa. Les noies —i el noi— més pirates del teatre català, doncs, si se’m permet l’expressió, es tornen a apuntar aquí un dels seus millors trumfos per posar-se els espectadors a la butxaca… de la gavardina, esclar.

«Sing Song Swing». Dramatúrgia d’Adrià Aubert. Traducció cançons: Laura Aubert i Núria Cuyàs. Arranjaments musicals: Ariadna Cabiró. Intèrprets: Laura Aubert, Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs, Ricard Farré i Lluna Pindado. Coreografies: Anna Romaní. Escenografia: Enric Romaní. Ajudant escenografia: Martina Roselló. Vestuari: Maria Albadalejo. Ajudant vestuari: Bruna Valls. Assessorament musical: Txema Riera. Enregistraments: Marcel·lí Bayer, Sixto Cámara, Pere Romaní. Músics enregistraments: Marcel·lí Bayer i Joan Terol. Audiovisuals: Lluís de Sola. Ajudant direcció: Ariadna Pastor. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre. Círcol Maldà, Barcelona, 15 desembre 2012.

 

Etiquetes: