Sílvia Pérez Cruz: una veu immensa

Sílvia Pérez Cruz ha presentar a Terrassa el seu nou disc, 11 de novembre. La seva veu és immensa: tendra i suau en els detalls, afinadíssima i esplendorosa en tot moment i canta acompanyada d'un equp de músics de primera.

Surt a l’escenari Sílvia Pérez Cruz, sola, i el públic aplaudeix. A cappella es posa a cantar «Meu meniño». Quan acabi, dirà que la sentia dels seus oncles gallecs i que ve d’una cançó popular. La veu és immensa: tendra i suau en els detalls, afinadíssima i esplendorosa en tot moment.

El públic omple la sala (no es va omplir en els dos primers directes d’aquesta temporada) i aplaudeix l’entrada, ara sí, dels músics que acompanyen la cantant de l’Empordà: Joan Antoni Pich, violoncel; Raúl Fernández Refree, guitarra i mandolina; Miquel Àngel Cordero, contrabaix. Un dels guitarristes habituals, Mario Mas, està de gira a Sud-amèrica, amb Paco Ibáñez. Tant és. Pérez Cruz tocarà la guitarra, asseguda, i alhora cantarà. Comença l’espectacle.

Primer perquè els músics fan molt més que acompanyar: encoixinen la veu, hi dialoguen, exploten els seus propis recursos sonors, arriben a puntes de virtuosisme que arrenquen més aplaudiments, com a «Pare meu» (poema de Maria Cabrera). Segon perquè la veu de Sílvia Pérez Cruz es projecta amb una passió que recorda Édith Piaf, amb una força que evoca els fados de Mariza, amb una barreja captivadora i dosificada d’estils: jazz, bolero, flamenc… També hi ha una fusió d’havaneres. La conegudíssima melodia de «Moonriver», de «Breakfast at Tiffany’s», s’integra per exemple a «Iglesias» de manera natural i graciosa. El repertori és plurilingüe: català, castellà, gallec i portuguès.

Pérez Cruz té una tessitura magnífica i s’hi passeja amb una comoditat que sorprèn, amb increïbles pujades i baixades tonals. Són contrastos que la cantant domina i busca, i per això hi ha moments que la seva fúria fa posar la pell de gallina: pica l’aire amb els braços, amb la contundència de qui es queixa, de qui plora, de qui necessita consolar els sentiments. I, després, com qui res, retorna a la calma d’una veu tranquil·la i capaç d’aguantar el so més prim sense que es trenqui. Són «cançons intenses», diu ella mateixa, que s’adreça al públic amb una aparent ingenuïtat i timidesa. Mitges paraules i mitjos silencis que suposen un altre contrast, rere un somriure perenne al rostre. «Iglesias» és una enumeració de records, dedicada a un “amic que abraçava molt bé”. I «Días de paso» recull els moments en què “et deixa el nòvio o la nòvia, i estàs trist… però també estàs bé”. «Corrandes d’exili» (lletra de Pere Quart i música de Lluís Llach) no pertany al disc, però Pérez Cruz la canta i la interpreta amb una saviesa brutal que emociona el públic.

Dues observacions irrellevants: si es presenta el disc 11 de novembre, és lògic que l’espectador esperi, entre el repertori de cançons, la que dóna títol al disc. Doncs no. Pérez Cruz és capaç també de no fer ni un glop d’aigua en tot el concert. Una veu immensa, prodigiosa.

Sílvia Pérez Cruz. Presentació del disc 11 de novembre. Centre Cultural Terrassa. 23 de novembre

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació