Si em dius adéu

18.09.2012

 

Los Sirex

 

No li desitjo cap mal, ans al contrari. Però, què passarà el dia que ens deixi Lluís Llach? Icona, per mèrits propis, nacional, més enllà que, i permeteu-me aquesta petita dosi d’humor negre, repicaran campanades a morts, les nostres emissores radiaran “Que tinguem sort” fins que morim d’avorriment, i les nostres televisions emetran el seu darrer concert a Verges fins practicar-nos l’harakiri amb una vella còpia en vinil del concert a l’Olympia de París.

En poc menys d’una setmana hem perdut Manolo Madruga i Lluís Gomis. Potser, així, de cop, no identifiqueu els seus noms. No us preocupeu, bona part dels mitjans de comunicació catalans sembla que també han oblidat que el primer van ser el guitarrista i el bateria respectivament de Los Sirex. Sí, aquella banda que, juntament amb Los Mustang, Los Salvajes i alguna que altra colla més d’agosarats peluts, van introduir el rock (sí, segurament un dels moviments culturals i socials més rellevants del segle XX) a casa nostra. Los Sirex, sí, aquella banda que, només per citar una de les seves fites, va obrir el concert dels Beatles a la Monumental de Barcelona el juliol de 1965.

 

Los Sirex, en el seu 50è aniversari

Tot i venir d’aquell temps i d’aquell país, potser la causa d’aquesta amnèsia col·lectiva és que no van estirar fort ni per aquí ni per allà. Potser el motiu d’aquesta desmemòria general és que no van anar en moto de cara al vent. Però, tot i així, no passeu per alt que si Los Sirex haguessin tingut una escombra, quantes coses haguessin escombrat! Descansin en pau.