Si cal matar, matem

Llibres del delicte ha publicat una antologia de relats negres escrits per dones, titulada ‘Elles també maten’. Anna Maria Villalonga ha tingut cura de l’edició i també n’ha fet el pròleg, i hi reivindica la literatura de gènere que han fet escriptores d’aquest país, des de Maria Antònia Oliver fins a Núria Cadenes. 

A aquestes alçades, repetir la idea que, en la nostra societat, el gènere negre viu un moment dolç, sembla un exercici sobrer. Ja fa dècades que la narrativa criminal, que mai no ha deixat d’existir, ha experimentat un esclat indiscutible, a l’empara d’exitosos fenòmens d’abast europeu i mundial.

Inserida de ple en aquest context, la literatura en català no representa una excepció. Actualment ens podem felicitar per l’existència d’un bon nombre d’autors que conreen el gènere i que, de mica en mica, estan aconseguint engrescar força sectors de públic. Amb tot, no és una lluita senzilla, no ens enganyem. Gran part del potencial lector en llengua catalana està massa acostumat, per qüestions diglòssiques de tots conegudes, a llegir en castellà, tant siguin obres originals com traduïdes d’altres llengües. Per tant, més aviat es tracta de tenir clares les fites i d’unificar esforços des de diversos àmbits: la creació, l’edició, la crítica, la difusió, la venda, la investigació, l’ensenyament… O dit d’una altra manera, cal posar d’acord el món dels escriptors, editors, crítics, periodistes, mitjans de comunicació, llibreters, estudiosos i docents per tal de consolidar un funcionament normalitzat del gènere en la nostra llengua.

No obstant això, no és la intenció d’aquest pròleg incidir en un discurs a hores d’ara massa repetit. Un discurs de regust excessivament victimista, que es complau en la queixa continuada. No és la nostra intenció i no ho farem, perquè estem convençuts que allò que cal és simplement treballar. Si tenim escriptors potents i tots els implicats hi posem el coll, les novel·les acabaran triomfant. De manera que l’objectiu principal és escriure obres de qualitat i no tenir complexos a l’hora de confiar en les nostres possibilitats. Si ho fem bé, ens en sortirem. Tots plegats i a una, sense deixar de banda els títols en castellà ni els bons autors que ens arriben de més enllà de les nostres fronteres. Evidentment, seria reduccionista i estret de mires no contemplar la literatura (negra o no) com un fet transversal, ampli i enriquidor a desgrat de procedències, tradicions i punts de vista.

Tanmateix, i un cop acabat aquest preàmbul, no podem obviar que les últimes trobades, festivals i conferències al voltant de la nostra narrativa negra han posat de manifest una realitat indiscutible: el fet que, en els darrers anys, el nombre de dones que es dediquen al gènere en català és escàs. Ara com ara comptem amb una autora de renom, Teresa Solana, i amb diversos intents més o menys coneguts, però sense una sensació de clara continuïtat. I no deixa de resultar curiós, perquè la història de l’escriptura criminal ens aboca a una quantitat ingent de representants femenines, antigues i actuals, d’arreu del món. Només cal recordar, per citar-ne algunes de les més significatives, Agatha Christie, Patricia Highsmith, P.D. James, Ruth Rendell, Sara Paretsky, Patricia Cornwell, Sue Grafton, Donna Leon, Maj Sjöwall, Fred Vargas, Ingrid Noll, Dominique Manotti, Karin Alvtegen, Asa Larsson, Claudia Piñeiro, Alicia Giménez Bartlett o Rosa Ribas. Les pioneres del gènere en català també havien estat dignes representants del crim. A banda de la desapareguda Maria Aurèlia Capmany, hi destaquen Maria Antònia Oliver i Margarida Aritzeta, però curiosament ambdues ˗encara en actiu˗ van desvincular-s’hi fa temps per escriure altres coses.

És d’aquesta inequívoca mancança que neix la idea d’aquest volum, el tercer llibre de la recent encetada editorial de narrativa negra en català “Llibres del delicte”. Un títol provocatiu, Elles també maten, que aspira a cridar l’atenció del públic, però que, alhora, vol deixar de banda explícitament qualsevol tòpic o connotació típica de la literatura de dones. No pretenem establir ˗hi creiem més aviat poc˗ enfrontaments o comparacions entre escriptors i escriptores, pràctica sovintejada que també considerem indesitjablement reduccionista. No. No hem intentat fer un exercici de literatura criminal femenina, que ja existeix i rutlla molt bé (us remeto a la llista de més amunt). Simplement ens interessa  demostrar que les autores catalanes escrivim allò que ens surt de l’ànima, però que si cal matar, matem (i que em perdonin Jaume Ribera i Andreu Martín per haver manllevat impunement el títol d’un dels seus llibres, però no pot resultar més adient i, sens dubte, respon a un sentiment d’admiració). Ras i curt: quan manifestem obertament que Elles també maten no ens estem referint a les escriptores en general, sinó que al·ludim, particularment, a les autores que escriuen ˗o poden escriure˗ en català. Les hem comminat a demostrar que el “negre” fet per dones catalanes està ben viu i han respost com una sola veu, entusiàsticament.

Ens interessava, d’altra banda, contribuir activament a una altra reivindicació. Una reivindicació que ve de lluny i que, per sort, en els darrers temps està trobant ressò des de diferents mitjans. Ens referim, per descomptat, a la merescuda revaloració de la narrativa breu. El relat breu, considerat sovint una tipologia menor i de segona categoria, gairebé com si es tractés del germà petit de la novel·la, és en realitat un gènere literari de ple dret, antiquíssim i de llarga tradició (només cal pensar en Les Mil i una nits o en el Decameró de Boccaccio), amb un codi propi i unes regles molt marcades. Demana una contenció, una capacitat de síntesi i una càrrega tensional i emotiva molt especials, que exigeixen del seu conreador un conjunt d’habilitats que un novel·lista mai no necessitarà posar en joc. Evidentment, no és aquest el lloc per fer teoria del conte, però sí que podem il·lustrar la nostra decidida admiració pel gènere tot recordant que molts dels noms més grans de la literatura universal han estat essencialment contistes, des d’un iniciador modern com Edgar Allan Poe a figures del gruix literari de Wilde, Txèkhov, Borges o Cortázar. Sense oblidar, en el nostre àmbit, autors com Mercè Rodoreda o Pere Calders.

Actualment, les editorials són molt reticents pel que fa a publicar reculls de contes. Addueixen que no tenen sortida i, segurament, si exceptuem grans figures ja consagrades, tenen raó. Tanmateix, des de la nostra posició estem convençuts que no podem conformar-nos, que cal lluitar per capgirar tendències i trencar cercles viciosos. De manera que ens hem posat a treballar.

Vam demanar a tretze escriptores que composessin un relat ben negre. Fora  manies i supersticions. El tretze és un bon número. I val a dir que totes s’hi van prestar desinteressadament, motivadíssimes, amb una il·lusió enorme i molta emoció. Una de les qualitats de l’antologia recau en la diversitat de les veus que la integren. És un recull ric, heterogeni i farcit de registres. Ens podem congratular d’aquesta circumstància. Confirma l’encert de la nostra percepció sobre la bona salut del “negre” en català i, especialment, sobre la capacitat de les nostres autores. Els relats, molt personals, abracen nombroses tipologies, que demostren l’amplitud de possibilitats del gènere, obert i permeable. Així, tenim històries de procediment policial (Aritzeta, Hernández), política-ficció irònicament còmica (Solana), exercicis metaliteraris d’alt nivell (Camps), fusió del crim amb la ciència-en-ficció mèdica (Torras), ambigüitat misteriosa (Batet), ressons del relat gòtic (Vallejo), humor decididament negre (Fernández, Roca) i relats de rerefons psicològic molt variats, alguns força punyents (Banús, Cadenes, Díaz,  Villalonga).

Precisament la diversitat del contingut ens ha ofert un bon argument per a l’ordenació dels relats dins del recull. Tot inaugurant-lo amb Margarida Aritzeta com a pionera històrica a qui vam engrescar per tornar als orígens, hem intentat que cada un dels relats es distingeixi per la seva alteritat ˗com a sinònim de diferència˗ envers l’anterior. Ens seduïa la idea de generar una constant sorpresa en el lector, ens agradava pensar que, amb cada nou títol, el lector toparia amb quelcom inesperat, distint. Esperem haver-ho aconseguit.

Volem agrair a totes les participants la seva bona disposició. Dins del grup n’hi ha que escriuen habitualment en llengua castellana, com Empar Fernández, Susana Vallejo i Susana Hernández, però això no ha representat cap obstacle. Moltes gràcies. També volem fer constar que tots els relats són inèdits, escrits especialment per al recull, excepte Un reflex a la mirada, de Susana Vallejo, que fou compost originàriament en castellà, traduït per Pep Burillo i publicat al número 2 de la Revista Catarsi (publicació de ciència-ficció, fantasia i terror). D’altra banda, Mònica Batet ens va indicar que el seu text, intitulat El senyor Delcroix, ja el tenia escrit des de feia un temps, però que es trobava reposant amb paciència en un dels calaixos del seu escriptori. No cal dir que estem molt contents d’haver-lo ajudat a veure la llum.

Personalment, la tasca de coordinar i tenir cura d’aquest volum ha representat una gran responsabilitat, però també un extraordinari privilegi, inspirador i únic. He après moltíssim i ara desitjo, un cop acabat, que faci passar una bona estona a molta gent.

Seríem feliços si aquest recull, a banda de complaure l’afeccionat, servís de modest punt de referència a l’hora de constatar les possibilitats de les escriptores criminals en la nostra llengua.

I és que una cosa sí que ha de quedar ben clara.

Les autores catalanes si cal matar, matem.