Shakespeare o com desballestar l’ànima

24.06.2017

La violació de Lucrècia (Ara Llibres) és el segon poema narratiu de William Shakespeare. Salvador Oliva torna a ser el responsable d’adaptar l’obra de l’escriptor anglès al català, una versió del conegut episodi de la Roma clàssica. Amb aquesta peça, Oliva completa definitivament la traducció de l’obra completa del bard anglès.

Salvador Oliva

Un any després de la publicació de Venus i Adonis, el 1594 Shakespeare publicava el seu segon poema narratiu aprofitant les conseqüències de l’epidèmia de pesta que mantingué els teatres clausurats a la darreria del segle XVI. La violació de Lucrècia, que gaudí d’un èxit immediat, narra l’episodi clàssic a partir, principalment, de les obres precedents Ab urbe condita de Titus Livi i Fasti d’Ovidi, excloent-ne tot rendiment polític.

A diferència de Venus i Adonis, amb la qual comparteix bona part dels aspectes formals i el fil conductor  —la luxúria —, l’obra transcorre a l’interior d’una cambra, s’accentua el dramatisme i els papers de víctima i botxí s’intercanvien: ara és ell qui intentarà sigui com sigui seduir-la a ella, arribant fins a les més tràgiques conseqüències. El poema, en estrofes de set versos, consta essencialment de quatre parts: l’auge de les temptacions de Tarquini, el diàleg entre aquest i Lucrècia, la violació i el llarg lament de la protagonista que clou amb la pròpia mort.

L’obra abraça tots els elements que conformen una tragèdia. El destí de Lucrècia ja ha estat escrit de bon començament («haurà d’abandonar / l’alegria, la vida i el delit d’aquest món») degut a la determinació malaltissa de Tarquini a la ment del qual «mantenen la disputa / la gèlida consciència i l’ardent voluntat». Rarament el sentiment de culpa acompanya el culpable i Lucrècia és situada de la pitjor de les maneres en ple «desert desproveït de lleis» des d’on es lamenta llargament. El pes de l’obra recau, precisament, en aquesta lamentació, un vaivé de retrets i remordiments, però també de petites guspires de consol encara que siguin en va: la diatriba contra el temps, «etern lacai de la immortalitat», i la seva criada, l’ocasió; el procés catàrtic i revelador a través de l’art; i la impotència davant la manca de respostes d’una justícia tardana «que nodreix l’iniquitat» són alguns dels punts destacables.

El poema està reblert de comparacions, les referències al món animal són nombroses a l’hora de metaforitzar el relat, així com l’ús de l’argot militar per descriure, especialment, la consumació del crim. Ara bé, el simbolisme pren tot el protagonisme amb el joc de contrastos que construeix al llarg dels versos i que va més enllà del «combat silent de lliris i roses» de de Venus i Adonis. En aquesta ocasió el dramaturg anglès converteix el clarobscur en el seu aliat: els personatges i les seves accions són descrits a partir de l’oposició, simple però igualment efectiva, entre la llum  —el dia —, «enemiga mortal de la lascívia» i representada per Lucrècia, i la fosca  —la nit —, «hora de sorprendre les innocents ovelles» i personificada en Tarquini i el seu deplorable comportament.

A La violació de Lucrècia, com a la vida, «el dolor no flirteja amb la llei, ni té límits». Una vegada més, Shakespeare, valent-se de gran quantitat de recursos retòrics i un bon feix de matisos, dissecciona les pulsions més primigènies i immutables i contraposa, en aquest cas, la traïdoria i la integritat humanes. Dues actituds que, amb el pas del temps, no perden adeptes.