Shakespeare Lliure

2.10.2014

La història d’Enric V és atractiva perquè té una bona part d’èpica i un cert aire de llegenda. Un rei jove, que als catorze anys ja es veu involucrat al capdavant de les forces reials en una de les batalles del regne i que, sense haver fet els trenta, hereta el tron del seu pare dóna per a molt. I si, a més, és poc reconegut pels que l’envolten i perquè té fama de tarambana, de freqüentar males companyies i de ser poc addicte al tron, encara més.

La Kompanyia Lliure fa Enric V | © Ros Ribas

Enric V, però, treu pit quan, quan encara sense haver complert els trenta anys, demana la mà de Caterina de França, a canvi d’un dot de terres que el rei de França no li concedeix. Ofès i a cop calent, declara la guerra als francesos i obté la victòria en una batalla sagnant. Cinc anys després, aconsegueix el dot i el matrimoni amb Caterina, un matrimoni de curta durada perquè, al cap de dos anys, mor sobtadament deixant un hereu que es coronaria com a Enric VI.

Els fets històrics van ocórrer entre el 1387 i el 1422. Una de les primeres versions de Shakespeare data del 1594 —la distància de dos-cents anys crea llegenda— i la que es considera que dóna peu a la versió actual, és del 1598. I la versió que n’ha fet Pau Carrió vol recuperar, en part, l’esperit de com es representava en temps de Shakespeare, explicant als espectadors la història, fent-ne novament llegenda i reblant el clau en els aspectes que el pas del temps la fan encara més èpica.

La creació de La Kompanyia Lliure és una de les apostes més profitoses de l’actual etapa i fa la impressió que l’objectiu marcat es consolida definitivament amb aquest muntatge perquè, tot i volent aportar un llenguatge nou, mira també cap a la tradició de les primeres èpoques del Lliure, marcades per l’austeritat, la senzillesa, el rigor i la potència de la força escènica. Hi ha, en tota la Kompanyia un evident grau de maduresa.

Pau Carrió ha fet una versió que ha revestit amb música original —autoria d’Arnau Vallvè, a la bateria, músic del grup Manel, amb algun cop de mà, o de violoncel, de l’acriu Laura Aubert, i algun altre reforç musical del mateix Pau Carrió i d’Albert Prat— i que ha despullat d’artificis, posant-se ell mateix com a mestre de cerimònies i deixant una sorpresa visual i plàstica per a una de les escenes finals que integra en el muntatge la coreografia de tall contemporani i la interpretació coral indie. Entremig, el text adaptat de la versió de Shakespeare manté la riquesa del llenguatge original, sense absurdes frivolitats, i amb una notable bona dicció, essencial en una obra com aquesta que ha de rebotar sense dificultats cap als espectadors.

L’obra té un protagonista indiscutible, Enric V, interpretat per Pol López —ara ja no és una descoberta—, que té les escenes textuals més importants i que l’actor defensa amb vigor i efectivitat, buscant la seva pròpia personalitat tot i que —bona influència— s’hi detecta en segons quins passatges un subtil registre “Lluís Homar”, cosa que evidencia encara més la importància de crear escola, ni que a vegades sigui d’una manera inconscient.

La Kompanyia Lliure, però, demostra que el treball d’equip és enriquidor i hi surt guanyant el resultat global. Com que la majoria dels onze intèrprets doblen els papers, això permet observar també com excel·leixen millor en uns que en uns altres. Pep Ambròs perfila molt bé el seu Delfí; Laura Aubert s’esplaia a parts iguals amb el de la noia de la bona vida, Nell, i el militar de camp, Nuellen, aconseguint allò tan difícil que és aportar un toc d’humor en un clima de tragèdia. Paula Blanco es concentra en el seu paper de missatger francès, Montjoy, paper net, estilitzat, impertorbable, fins a la petició de clemència. Mima Riera creix en el segon paper de rei francès. David Verdaguer fa d’en Pistola un personatge que s’aparella amb el d’Albert Prat, un Bardolf que, juntament amb Pistola, passen la fina línia de la maroma a tocar del clown. Javier Beltran es concentra en el paper de Duc d’Exeter i María Rodríguez perfila molt bé el personatge de patge, un xicotet que aprèn del que veu al seu voltant i que bull de passió quan el foc de la guerra i la sang s’escampen pel camp de batalla.

Hi ha moltes maneres en teatre de representar una batalla, de fer imaginar la tragèdia i de fer córrer la sang. L’opció triada per Pau Carrió, en aquesta posada en escena, és tan senzilla com suggerent, gairebé poètica. Negror, fosca, aigua embotellada —i no desvelo el perquè—, so a raig, impermeables negres i coreografia amb uns quants metres llisos de la patuleia lliscant pel xipolleig amb una il·luminació rogenca que tinta la intenció de la mort. Les aportacions musicals troben el seu clímax a l’hora del cor final, com un lament per la tragèdia viscuda, a pesar del desig embogit de la victòria obtinguda.

 

«Victòria d’Enric V», de William Shakespeare. Versió de Pau Carrió. Intèrprets: Pep Ambròs, Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pau Carrió, Pol López, Albert Prat, Mima Riera, María Rodríguez, David Verdaguer i Arnau Vallvè. Espai escènic: Pau Carrió. Vestuari: Sebastià Brosa i Raquel Bonillo. Il·luminació: Raimon Rius. Música: Arnau Vallvé. Coreografia i entrenament: Anna Rubirola. Treball de cant: Laura Santanach. Ajudant direcció: Bernat Pons. Direcció: Pau Carrió. Coproducció Teatre Lliure i Festival Grec 2014. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 1 d’octubre 2014.