Sergi López i Jorge Picó: Livingstone

13.11.2012

Sergi López i Jorge Picó, a 30/40 Livingstone.

La cosa s’inspira subtilment en David Livingstone, l’explorador i missioner escocès del segle XIX que, entre altres descobertes, es va apuntar la de les cascades africanes del riu Zambezi, a les quals va batejar amb el nom de Victòria, en honor a la reina d’Anglaterra. Atenció a aquest detall geogràfic perquè les cascades són una de les referències del muntatge en un moment donat del guió.

Però, compte, perquè dit així pot semblar que Sergi López i Jorge Picó ofereixen un espectacle de casc dur, vestit de campanya, fusell de cacera i salabret. Ben al contrari, l’acció la situen en un pla de gespa pseudoburgès i el ritme el marca el que podria ser un partit de tenis.

Però compte també, perquè el partit és metafòric i és una excusa perquè Sergi López estengui el seu paper de clown i Jorge Picó es mantingui gairebé a l’ombra en una interpretació mímica i gestual. No és una casualitat que aquestes dues disciplines es trobin si tenim en compte que López i Picó van coincidir als anys noranta del segle passat a l’escola de Jacques Lecoq de París.

Al marge d’aquestes influències, sobretot a la primera part de l’espectacle, m’ha semblat que Sergi López és, en carn i os, una mena de personatge generacional com el personatge d’animació de la sèrie ‘Arròs covat’, aquest Xavi Masdéu —que ara ha tornat més crescut—, un dissenyador gràfic que ja punteja els quaranta anys i que encara no s’ha adonat que s’ha fet gran.

Aquest és, doncs, el primer Sergi López de ’30/40 Livingstone’, en una conversa en solitari amb el seu pare absent —hi ha una cadira de braços a l’escenari com a únic element de l’utillatge— després d’explotar la seva vena d’explorador des de petit buscant i buscant al seu voltant allò que no acaba de trobar. I entre tanta fal·lera de cerca, apareix a la llunyania un cérvol amb cos d’home i posat atlètic (Jorge Picó) que travessa d’una banda a l’altra en diverses ocasions i que finalment es troba amb l’home (Sergi López) per entaular una mena de dialèctica que vol ser antropològica entre l’ésser humà i la bèstia, convertida en llenguatge teatral, entre el gest silenciós i la paraula en moviment.

Però com que Sergi López —tan popular ara gràcies al cinema costumista francès— arrossega l’etiqueta escènica de vis còmica, sospito que els espectadors n’esperen una paròdia humorística de l’existència humana, paròdia que queda limitada a la seva expressivitat natural, que manté dignament com a actor de gran resistència, però que pel contingut s’allunya del muntatge ‘Non solum’ de fa uns anys, també creació d’ell matex i de Jorge Picó, i que, per l’esforç i energia que hi abocava, li va costar fins i tot una suspensió temporal per prescripció facultativa de repòs.

Part d’aquesta energia encara hi és a ’30/40 Livingstone’, i quan es reflecteix més és quan Sergi López —o el seu personatge— surt de mare del seu paper i entra en una crítica sobre l’absurditat del joc del tenis, dispara contra l’esnobisme de qui el practica i ironitza sobre segons quins personatges de l’elit, segons quins trofeus i contra el paper de relació social que tenen fora de la pista, al Village, que diu ell amb menyspreu, qui sap si amb la mirada posada en el Trofeu Godó de Barcelona o en el Roland Garros de París, per esmentar només dos d’aquests esdeveniments considerats d’upa.

Gespa verda, gran escenari, esmerada il·luminació, bona banda sonora original, vestuari blanc de típic tenista (tant el de Sergi López com el de Jorge Picó) i casc de disseny especial amb banyes de cèrvol que llueix Jorge Picó. Teatre, coreografia, mim, pista de clown i discurs que, com el d’un Livingstone modern, busca i rebusca tot i que el missatge de fons que vol transmetre es quedi molt velat. Noranta minuts d’espectacle que cal pair en temps real i sense badar per evitar el perill que es converteixi en arròs covat d’animació.

 

«30/40 Livingstone». Creació de Sergi López i Jorge Picó. Intèrprets: Sergi López i Jorge Picó. Espai escènic: Jorge Picó i Sergi López. Il·luminació: Lionel Spycher. Música original: Òscar Roig. Vestuari i acompanyament escènic: Pascual Peris. Disseny del casc: Amadeu Ferré i Mas. Direcció: Sergi López i Jorge Picó. Coproducció Setzefetges Associats, S.L., Ring de Teatro i Temporada Alta – Festival de Tardor de Catalunya Girona i Salt. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 9 novembre 2012. 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. L’article em sembla una anàlisi molt correcta, no tant del que és l’obra com del que voldria ser l’espectacle. Jo seria força sever en la valoració del resultat. Em sembla una obra on es posa de manifest, per sobre de tot, que un bon text és més de mig espectacle; la resta, el muntatge i la interpretació. Elogis per aquesta banda; pobresa lamentable per la primera. Resultat: una obra que no va enlloc.