Ser-hi o no ser-hi: de l’home de carn a la veu en off

Ivan Alcázar ens presenta una mirada crítica sobre alguns dels espectacles recents de la cartellera barcelonina i que tenen com a punt de reflexió el paper dels cossos en l’espai escènic. 

¿De quina manera el teatre serveix per a realçar el cos, els cossos i la corporalitat, la presència d’un cos en escena, la interactuació dels cossos amb els llocs concrets? En una època d’avenços tecnològics que promouen les relacions a distància a les xarxes socials virtuals, o la “castració” i el desequilibri sensorial a causa del monopoli de la imatge i les noves fantasmagories audiovisuals, les arts escèniques muten i els escenaris poden ser els emplaçaments que permetin assolir veritablement allò que reivindicava l’eslògan dels anys seixanta “Be here now”. El text següent és una temptativa fragmentària de recollir alguns aspectes específics del fet escènic, teatral i performatiu. Apunts crítics sobre els cossos en escena, sorgits de suggeriments i de les idees plantejades per algunes propostes recents de la cartellera i l’agenda cultural barcelonina.

1. La Sistematúrgia d’en Marcel·lí Antúnez ha ocupat al llarg de dos mesos l’Arts Santa Mònica. L’exintengrant de La Fura dels Baus ha dut el seu univers mecànic, simbòlic, artaudià i carnal a un centre d’art esdevingut, ocasionalment, escenari de performances (Epizoo, Protomembrana, Afàsia…), recinte de site specific (el mural SADDi a l’escala del recinte) i lloc per al debat. Les jornades de treball El desafiament dels cossos, promogudes pel grup de recerca GREGA de la UB, conjuntament amb l’Institut del Teatre, han servit per valorar els camins explorats per Antúnez en diferents etapes de la seva trajectòria. Mercè Saumell comentava de quina manera La Fura dels Baus havia dut a terme “accions” en lloc de “ficcions”, realitzades per “executants” que substituïen els “actors”, i com les actuacions del de Moià havien evolucionat des del treball directament lligat al seu propi cos cap a una dimensió més popular i màgica. Per la seva banda, Enric Ciurans va definir el treball d’Antúnez com el d’un “pioner-primitiu”: algú que no amaga el cos, el primitivisme i els instints, sinó que els mostra (es tracta de «ser nosaltres mateixos a través de l’obra d’art», segons Ciurans), i a la vegada també és un creador que va abandonant les tecnologies quan aquestes es van tornant obsoletes. Heus aquí el creador de Joan, l’home de carn (1992), aquell giny informàtic, mecànic i orgànic, una escultura amb forma humana que, en captar el xiscle agut d’alguna visitant escandalitzada, per exemple, posava erecte el seu membre viril.

[Marcel·lí Antúnez. Sistematúrgia. Accions, dispositius i dibuixos. Arts Santa Mònica. Del 4 de febrer al 6 d’abril]

Jornada de treball: El desafiament dels cossos. Accionisme, performance, para-teatre. Arts Santa Mònica. 15 de març del 2014]

2. El 1982, a Fase, la ballarina i coreògrafa belga Anne Teresa De Keermaeker ja va compondre i ballar sobre la música de Steve Reich. Després, al llarg dels anys treballaria sobre músiques d’altres artistes: Coltrane, Báez, Bach… La seva companyia Rosas amb la peça Drumming Live (del 1998) ha arribat a l’escenari del Mercat de les Flors, amb música de Reich interpretada a Barcelona en directe pel grup Ictus i per estudiants de l’ESMUC. De Keermaeker, ha dit en alguna ocasió que vol compondre dansa de la mateixa manera que es compon música. I el cert és que, a Drumming Live, la relació entre música, dansa, temps i espai planteja un conflicte, i després una analogia, fascinant. Segons De Keermaeker, els moviments corals del grup de ballarins creixen en una espiral que es va ampliant. I sobre els loops de ritmes africanitzants de la partitura serialista, minimalista i avantguardista de Reich, els ballarins semblen assajar, provar, encetar temptatives de moviments i passos una vegada i una altra. Però la música sembla perfectament tancada, impenetrable o impermeable. Allò impredictible apareix sobre allò serial; allò aparentment tancat, reglat i conclòs (la música) es deixa, ara sí ara no, penetrar pels girs, les contorsions, les puntuals imperfeccions dels desplegaments en l’espai dels cossos dels ballarins; les estructures permeten, i fins i tot faciliten, els moments emotius: és el formalisme acaronat i desafiat successivament pels braços i les cames i els troncs dels ballarins. Pels seus rostres satisfets o esgotats, i pels crits i senyals que es llancen els uns als altres. El crescendo de música i dansa sembla anar centrifugant, i ha d’acabar fent girar més i més densament, potent, rotunda i ràpida aquesta espiral habitada pels cossos. Progressivament l’ona expansiva arriba a la platea, oi tant, si hi arriba!

[Drumming Live. Companyia Rosas. Mercat de les Flors. Del 27 al 30 de març del 2014]

3. Com afirma el tòpic i qualsevol guia de viatges, el Japó és el país dels contrastos. Així que, per exemple, el zen conviu amb el manga i, en les arts del combat, els ninges prims i àgils són el contrapunt dels enormes, massius lluitadors de sumo. En les arts escèniques, al kabuki tradicional podem trobar-hi històries costumistes i moralitzants, lleugeres i amb caràcters arquetípics, que es representen en llargues maratons de diverses hores de durada, en les quals el públic dorm i menja i beu i surt a estirar les cames. I el butoh vindria a ser l’oposat: quelcom concentrat, sublim, ple de tensió i fins i tot d’angoixa, que requereix tota la concentració, tant per part de l’executant com per la del compungit, espantat, sorprès espectador. Sorgit a la postguerra nuclear, com una resposta al xoc posttraumàtic nacional i individual, aquesta dansa creada als anys cinquanta del segle XX per Kazuo Ohno i Tatsumi Hijikata, duia el nom complet d’Ankoku Butoh, que voldria dir ‘dansa tenebrosa’. I sembla que allò que el butoh pot oferir al públic d’avui, és el mateix que la cultura japonesa pot oferir a la cultura occidental: la capacitat de sublimar i defugir tota l’espectacularitat desmanegada, tots els complements innecessaris, tot l’embolcall sobrer, per tal d’abraçar el mínim indispensable, una successió de moments sense conclusió —malgrat tot, potents i radiants, per si mateixos. Així és com el fill d’un dels fundadors d’aquesta branca turmentada de la dansa nipona, Yoshito Ohno (nascut a Tokyo el 1938), sap recórrer cada punt del gran i nu escenari del teatre sense la necessitat d’omplir-lo, sinó fent palesa la seva lleugeresa, la seva petitesa, la seva subtilesa i els seus tremolors. Però el mestre Ohno júnior, també sap dur el butoh cap a terrenys inesperats, més enllà de l’exasperació, la lentitud, l’angoixa de sentir-se fora de lloc, o enlloc: amb la timidesa d’una diva que es passeja per la platea, o amb la comicitat d’un conillet d’orelles roses que no sap ben bé on va.

[Flower and bird- A letter to my future self. Yoshito Ohno. Sala Ovidi Montllor. Dins la programació del Mercat de les Flors. 21 i 22 de març del 2014]  

4. De Wajdi Mouawad, recordem especialment la impressionant obra Incendis, que  l’any 2012, Oriol Broggi va estrenar en la versió catalana amb La Perla 29, al Teatre Romea. Amb Seuls, escrita, dirigida i interpretada per Mouawad mateix, l’autor libanès-canadenc reprèn els temes de la identitat, la memòria, l’exili i el desarrelament, però ara amb un solo ric i colpidor, que fa estremir, gràcies sobretot a una equilibrada combinació de teatre de text, projeccions audiovisuals i un acte final que sintetitza tota la càrrega confessional anterior amb una performance desoladora. La capacitat narrativa de Mouawad és prou coneguda, però aquesta es multiplica quan va de bracet amb una capacitat d’evocació i d’imaginació suportada en les projeccions audiovisuals i les estratègies escèniques de l’escola de Robert Lepage (el desdoblament del cos de Mouawad amb l’ombra, o l’ànima, projectada). Així és com avança aquesta història explicada en primera persona, fins que en el seu tram final troba un punt d’inflexió i esdevé tota una performance matèrica i física, propera al body art tant com al teatre més antic, el del mite, el ritual i les màscares  (quelcom ja explorat a Littoral, obra anterior de Mouawad). Un segment performatiu, és important d’assenyalar, que pels antecedents de la trama i del personatge, pel context narratiu, s’allibera de tota gratuïtat estètica, i esclata mentre pren tot el sentit (i mentre el dóna a l’obra). El personatge que interpreta Mouawad, el fill pròdig, un estudiant de “sociologia de l’imaginari”, roman en coma després d’un accident, i és aleshores quan, immers dins la bombolla d’aquest son profund, habitant d’un temps sense espai que es troba al fons de la seva consciència, la materialitat i la presència corporal prenen el primer pla: el protagonista comença a pintar-se el cos amb pintura, ho esquitxa tot de colors, procedeix a embolicar-se amb mantells de plàstic, a cobrir-se el rostre amb una màscara, a ferir-se el sexe amb un ganivet i a arrencar-se els ulls (tal com succeeix a Èdip rei). Finalment, esquinça la tela on al llarg de l’obra s’han anat projectant imatges audiovisuals, i s’hi endinsa… Mentre tot això succeeix, i just abans del final de l’obra, una veu en off, que és la del tutor de tesi de l’estudiant, ens informa dels resultats de la recerca acadèmica empresa pel personatge (un estudi que precisament té com a tema el teatre de Lepage). La recerca conclou, segons ens informa la veu, que el marc de les pantalles per a les projeccions audiovisuals a les obres de Lepage permeten defugir les lleis del temps i de l’espai, així com les de la gravetat: «Aquest marc és el lloc de tots els possibles, lloc d’aparició, d’imaginació […], l’opacitat desapareix i la superfície desvetlla una profunditat en la qual l’esperit s’ofega […]. Els cossos són, finalment, alliberats…» La gàbia del cos malalt, l’alliberament del cos en suspens. Això ens recorda aquell poema d’en Miquel Bauçà: “Un cos lliure dins l’espai:/ vet aquí el que és un somni”.

[Seuls. Creació i direcció: Wajdi Mouawad. Teatre Lliure- Montjuïc. Del 27 de febrer al 2 de març del 2014]

5. Tim Etchells, com a creador escènic i director de la companyia Forced Enterteinment, ens havia ofert el més gran, divertit i caòtic dels desplegaments performatius (Bloody mess, el 2005), però també peces de cambra on la reflexió artística, sobre el paper dels artistes, prenia un format més íntim (Spectacular, el 2011 al festival Inn Motion). Etchells es va associar amb Anthony Hampton, experimentador subversiu dels límits de les convencions de les arts escèniques, que amb Rotozaza i les sèries de l’“Autoteatro” despulla l’espectacle i converteix l’espectador en el performer, el guia amb instruccions (sonores, escrites, visuals) cap al cor d’una performance que té lloc en un espai concret. Etchells i Hampton s’han empescat una experiència centrada en el so i la lectura: una proposta que forma part de Ciudades Paralelas, un festival mòbil comissariat per Stefan Kaegi i Lola Arias. Dos “espectadors” entren a la sala d’una biblioteca (una de les naus de la Biblioteca de Catalunya, en aquest cas), s’asseuen en una taula, l’un al costat de l’altre, i reben les instruccions dels missatges enregistrats, a través d’uns auriculars connectats a un iPod. Una veu xiuxiuejant els convida a fixar-se en la resta de lectors de la sala, en l’espai circumdant, en tots els sorolls que s’amaguen sota aquest “lloc de silenci”. Més tard, els convida a fer veure que llegeixen, i a llegir un quadern, i aleshores cal que es fixin en les formes de les lletres impreses a la pàgina, en la matèria, el color, els matisos físics del paper i la tinta. Els dos participants segueixen les indicacions de la veu, i també del quadern que té pàgines marcades i fragments de textos, literaris o lligats al desenvolupament del relat en què participen. Passen les pàgines, van d’una pàgina a l’altra, prenen els llibres disposats sobre la taula, els miren o els llegeixen (un de fotografies de ciutats, de Gabriele Basilico, i un conte d’Agota Kristof i una novel·la de José Saramago, centrats en les incapacitats sensorials). Imaginen que són al Beirut en runes, que viatgen, que troben algú. Mentre van llegint, ocasionalment les veus dels auriculars, que són les dels personatges d’un dels llibres, els acompanyen en la lectura. Després cal que es fixin en tot allò que fa el lector del costat, en els seus moviments, i que hi interactuïn. Aquí no hi ha ni actors ni espectadors, només oients i lectors a l’expectativa que experimentin l’espai real, l’espai literari, l’espai sonor i l’espai escènic d’una biblioteca. L’argument, la guia o el guió de l’“espectacle” es transmet via auditiva, via lectora, i comença, segueix i acaba amb la involucració dels participants per treure tot el suc del fet d’escoltar una veu, llegir una paraula, fixar-se en els veïns, sentir que són en un espai. Algú va dir un dia que Hamlet és, en realitat, un maníac depressiu, un malalt d’esquizofrènia que sent veus. Un ésser aïllat dins del palau del seu cap, isolat de l’entorn o connectat amb l’entorn de manera malaltissa, mitjançant tot de ponts corcats. The Quiet Volume prova d’ensenyar-nos com ser-hi, com estar: escoltar, llegir… llegir… i potser imaginar… No és poca cosa.

[The Quiet Volume. Ant Hampton i Tim Etchells. Biblioteca de Catalunya. Dins la Secció Irregular del Mercat de les Flors. Del 10 al 15 de febrer del 2014]