Sense sang no hi ha romanço

24.02.2017

La Rodoreda ha pres el Teatre Nacional com mai no ho havia fet abans. Mira que fins ara havíem vist voluntarioses versions dramàtiques de les seves novel·les, però la Rodoreda més teatral és La senyora Florentina i el seu amor Homer, obra que ella mateixa va concebre per a l’escena i que ara Sergi Belbel, més de vint anys després de Mario Gas, torna a recuperar amb tot l’esplendor i la meitat de les entrades venudes abans de començar.

Elisabet Casanovas és Serafina a ‘La senyora Florentina i el seu amor Homer’. © David Ruano

L’aposta del TNC per Rodoreda té tots els números per triomfar. En primer lloc, per raons purament artístiques. Belbel ha fet un repartiment impecable, amb Mercè Sampietro de Florentina i una joveníssima Elisabet Casanovas de Serafina. Teresa Urroz, Carme Callol i Margarida Minguillón encerten aquell punt just de sobreactuació necessària que han de tenir les veïnes marmanyeres. Són tres grans comparses que desmenteixen sobre l’escenari aquell tòpic que les dones no poden fer teatre després dels cinquanta anys. Toni Sevilla, Enric Cambray i Gemma Martínez fan la comèdia justa. La senyora Florentina i el seu amor Homer és probablement l’obra més còmica de la Rodoreda, i també la més alcohòlica. El moscatell i el conyac van a dojo, fan de dissolvent d’un món encarcarat i frígid. “Sense sang no hi ha romanço”. Hi trobem la mala llet marca de la casa, però també una comicitat i un sentit del grotesc que no apareix tant a les novel·les de Rodoreda i que aquí Belbel sap explotar.

L’obra és plena d’entrades i sortides estridents, que l’acosten perillosament a la comèdia vodevilesca, però sempre hi ha un fil de dignitat que permet reconduir la situació. Si el sainet estira per una banda, Txèkhov guanya terreny per l’altra. Belbel fa equilibris per elevar-nos de la caricatura més grotesca a l’emotiva catarsi final. Personatges que no haurien tingut lloc, per massa estrafetes, en la novel·la psicològica de Rodoreda, aquí troben un jardí per redimir-se. L’ascensió final d’aquestes animetes té una traducció escenogràfica espectacular que no explicaré però que compleix molt bé la seva funció.

El segon motiu pel qual aquesta obra enamorarà el públic és ideològic. La senyora Florentina i el seu amor Homer és l’expressió de l’empoderament femení, una celebració sense concessions de l’alliberament de la dona, que aquí no consisteix a donar-se a cap vida dissoluta sinó a afirmar la independència respecte als homes. “No us necessitem. Preferim estar soles que mal acompanyades”, ve a dir aquesta Rodoreda, que no podia estar més alineada amb els signes dels temps.

I el tercer motiu, molt important per a la taquilla, és que amb aquesta aposta Xavier Albertí recupera un públic que Belbel havia treballat molt durant la seva etapa al TNC i que ara tornarà amb autocar a la Sala Gran amb l’aplom de qui torna per recuperar el que és seu. Albertí ha trobat el millor director per reconnectar amb les tietes d’Igualada, i ho dic amb tot el respecte. La senyora Florentina marca la connexió subterrània entre dues maneres molt diferents d’entendre el teatre, que ara es poden donar la mà gràcies a una gran autora.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris