Sense cos també hi ha delicte

14.04.2017

Des de fa tres dècades, el nom de Ramón Laso es passeja per arxius policials, despatxos d’investigadors privats i redaccions de diari. El seu cas, per insòlit i esfereïdor, deixa petja allà on arriba. La tardor de 2014 Laso va ser condemnat a 30 anys de presó per doble homicidi, un doble homicidi que la policia no ha pogut provar ni amb els cossos de les víctimes, ni amb restes biològiques ni amb confessions. Es tracta de la primera condemna per homicidi sense cos a l’Estat espanyol que reuneix aquestes característiques: en altres casos, o bé hi havia la confessió sense haver-hi el cos o bé s’havien trobat restes biològiques que incriminaven algú. Al cas Imperivm, va ser la tasca silenciosa de la Unitat Central de Persones Desaparegudes dels Mossos d’Esquadra la que va permetre, a través de geolocalitzadors, tenir prou indicis per arribar a la detenció del sospitós.

Ramon Laso

 

L’historial delictiu de Laso ja venia de lluny. A principis de 1990, l’home va ser detingut a Amposta per matar la seva dona i el seu fill gran amb nou mesos de diferència. En tots dos casos, el cònjuge-pare havia estat prou hàbil per fer passar els homicidis per morts accidentals: un suïcidi i un mal cop de volant a la carretera. Finalment, però, el cas es va reobrir i Laso va ser condemnat a 57 anys de presó, dels quals només en va complir set. Gràcies al bon comportament i als treballs realitzats, l’intern més constant de la presó va sortir al carrer i va refer la seva vida. Laso havia convençut alguns funcionaris del centre de la seva innocència i va tenir la gran sort que se li apliqués el codi penal anterior a la reforma de 1995, que permetia reduir la condemna inicial. Un cop a fora, l’home va disfressar el seu passat i va tornar a establir vincles ferms: va trobar feina, parella i amics que li van donar sopluig. Amb tot, la desaparició del cunyat i de la companya sentimental de Laso als Pallaresos el març de 2009 va fer saltar totes les alarmes. Ramón assegurava que els dos desapareguts li havien comunicat que volien marxar junts, però algunes persones de l’entorn familiar i els mateixos Mossos d’Esquadra sospitaven d’ell. Els paral·lelismes amb els homicidis de finals dels 80 eren evidents. Ara, però, no hi havia cap cadàver que permetés condemnar-lo. I ell insistia que era innocent. Sense cos, sense restes biològiques ni confessions, què es podia fer? Com es podia anar de la desaparició voluntària a l’homicidi sense cos? Dos anys després, el març de 2011, un telèfon i un GPS van donar la resposta als Mossos i Ramón Laso va ingressar a la presó.

L’excepcionalitat del cas Imperivm va despertar l’interès de molts mitjans de comunicació. La història oferia els ingredients ideals per engreixar l’audiència de les televisions privades: homicidi sense cos, embolics familiars, antecedents penals, investigadors privats… Afortunadament, no tots els qui treballen amb la càmera i el micròfon persegueixen la morbositat en nom del share. La periodista de Televisió de Catalunya Fàtima Llambrich (L’Ametlla de Mar, 1980), llicenciada en Periodisme i en Criminologia, va interessar-se pel cas Imperivm de seguida. Estava acostumada a informar sobre homicidis, perquè a TV3 s’ocupa de les cròniques judicials, policials o de seguretat: en el cas de Ramón Laso, a més, hi va haver una motivació extra que la va atrapar. I la tossuderia, les preguntes constants, van donar el seu fruit. De la llarga investigació de Llambrich sobre el doble homicidi dels Pallaresos i el passat de Ramón Laso n’han sortit dos documents periodístics de gran valor: el primer, el reportatge televisiu ‘El cos del delicte’ (30 minuts, maig de 2015); el segon, el llibre Sense cadàver (Ara Llibres, 2016).

«Sense cadàver»: el cas Laso fet llibre

Deia Tom Wolfe, el teòric del Nou Periodisme nord-americà, que, abans d’escriure sobre qualsevol tema, el periodista s’ha de submergir de ple en el món que vol radiografiar. Ha de parlar durant hores amb els protagonistes de la història, conviure-hi, saber què mengen per esmorzar i a quina hora se’n van a dormir. Només així, recosint la quotidianitat als fets més rellevants del relat, l’escriptor-periodista aspira a aconseguir un bon retrat de la història, una interpretació rica que sedueixi el lector. En el context actual dels mitjans de comunicació, en què la immediatesa es menja sovint el lloc dels textos reposats, treballs com Sense cadàver revifen la voluntat d’ajuntar el fet transcendent i l’anècdota per arribar a un retrat fidedigne. Fàtima Llambrich s’ha entrevistat durant anys amb Ramón Laso a la presó. L’objectiu? “Conèixer el Ramón que hauríem conegut si haguéssim estat els seus veïns”, saber què pensa, com raona, què li interessa, quines coses li passen pel cap.

Llambrich se serveix de diferents tècniques narratives a l’hora de fer avançar el reportatge. D’una banda, l’autora utilitza diferents fragments dels diaris de Ramón Laso per obrir i tancar els capítols. La transcripció de les notes del protagonista ajuden a acostar-nos a la seva personalitat, no només a través del que diu, sinó també de com ho diu. En aquest sentit, la tria de paraules, la reiteració de temes o la sintaxi dels textos dibuixen amb claredat els pensaments de Laso a la presó. De l’altra, Llambrich combina la literaturització d’algunes escenes amb altres fragments de reportatge menys literaris, durant els quals podem llegir, per exemple, documents de caràcter legal. Tot i que, d’entrada, el pes del fet judicial pot fer respecte, la periodista aprofita el domini del llenguatge televisiu per construir un text àgil, visual i ben estructurat: com si cadascun dels 48 capítols del llibre fos un reportatge de cinc minuts per veure a la televisió.

Sense cadàver comença endinsant-se a la Unitat Central de Persones Desaparegudes i indaga, a l’inici, en els crims més recents, els de 2009. Un cop dibuixada la complexitat de la història, Llambrich pot recular fins a finals dels 80 per explicar-nos el passat de Laso. Ja a les últimes pàgines, tornarem al doble homicidi de 2009. Els quatre capítols titulats ‘Visita al centre penitenciari’ són els que mostren amb més claredat el Ramón Laso que hauríem conegut fora de les reixes. Llambrich hi dialoga sobre la infància, la família i els motius pels quals és a la presó; també té temps per comentar-hi l’actualitat i parlar d’alguns llibres que Laso ha llegit al centre penitenciari. L’autora dóna veu al protagonista, ens el retrata més enllà de l’àmbit delictiu, però no oblida mai el context en què es mou. Per radiografiar la personalitat de l’acusat –insistent i seductora–, la periodista parla amb testimonis que n’han vist la millor cara, però també la pitjor: familiars, amics, excompanys de feina, psicòlegs, etc. Llambrich coneix el Ramón Laso fitxat als arxius policials i, alhora, com demanava Wolfe, pot dir quins llibres l’han atrapat o quins programes de televisió segueix amb més interès.

Fàtima Llambrich | Foto Adrià Calvo / Verbàlia

Laso és el fil conductor del llibre, el protagonista. A la vegada, es converteix en l’excusa per parlar d’altres coses, d’elements que podrien aparèixer en històries que no són la seva. Per aquest motiu, Sense cadàver narra amb detall com treballa la Unitat Central de Persones Desaparegudes dels Mossos d’Esquadra, com avancen els processos judicials o com funciona la ment d’una persona amb psicopatia. Perquè, més enllà dels Pallaresos del cas Imperivm o de l’Amposta de finals dels 80, el gran valor de l’obra és l’aportació documental: jurídica, policial i també psicològica. A mesura que en passem les pàgines, hi ha un gran tòpic que ho omple tot, aquell que diu que la realitat, gairebé sempre, supera la ficció. Però n’hi ha un altre, aquell que vam llegir en alguna novel·la negra de no sabem ben bé qui, que es dilueix de seguida, al primer paràgraf: sense cos no hi ha delicte? I tant que n’hi pot haver!