Sebastià Perelló, poeta de la bescara

“El poema possiblement és el tapís que cela i sostreu un sentit (un lloc retret i radical on has d’anar a sacsejar-te, sempre lluny de les reverències, un espai de recerca) que cal desentranyar, desteixir, però no es tracta de treure el fil, (…) no podem refer totes les passes del procés creatiu del poema”. Això escrivia fa poc Sebastià Perelló, parlant sobre un altre poeta, ara no ens interessa quin. Convé recordar que Eliot deia que els poetes que fan de crítics sempre defensen la mena de poesia que ells escriuen. Sebastià Perelló, quan ens diu que el poema amaga un misteri que mai no acaba d’entregar, ens explica una manera d’entendre la lectura de poesia ben coherent amb la que ell fa. És una poesia hereva d’una tradició on hi ha Mallarmé, per dir un poeta de qui usa dues citacions en aquest darrer llibre, on hi ha Andreu Vidal, per dir un poeta mallorquí de qui manlleva un vers, i on hi ha Rilke, per dir l’autor de qui Vidal, al seu torn, va manllevar el vers. Són tres noms temptatius, que només volen esbossar una certa filiació poètica. N’hi ha molts més: en un poeta de lectures oceàniques i que ha sabut crear-se un to ben personal, el rastreig d’influències és un exercici estèril. Sebastià Perelló s’insereix, en tot cas, en la branca de la poesia modena que s’allunya més de l’ús més directament representatiu del llenguatge per endinsar-se en una figuració simbòlica que demana al lector el seu propi esforç de reconstrucció. “El poema també com a descortesia, esquiu”. No hi ha hermetisme gratuït: hi ha una poesia lligada íntimament als materials de l’entrellum i les ombres. Hi ha, sobretot, una fabulosa capacitat de la llengua i de la imaginació poètica per posar davant l’ànim del lector aquests escenaris de la incertesa.

Talls d’ombra és el tercer llibre de poemes de l’autor, després de La set (El Gall, 2007) i Percaceries (Lleonard Munaner, 2010). El lector que l’ha seguit hi troba la llengua poètica d’altres vegades i les preocupacions d’altres vegades. Un punt menys descortès, o menys esquiu, però ell mateix. Ens parla una veu que ens resulta familiar: una veu que es parla a ella mateix, amb un ús recurrent d’un “tu” monologal i comminatori. I ens parla del que també parlen els seus llibres de narrativa. És a dir, de l’absència, la desaparició, la fugida, el buit, l’ombra, la nuesa, la fugacitat, la fugida: aquest és l’univers en què es mou un subjecte que sembla vençut o seduït pel pes de la precarietat. “La cara d’un que no deixa / traces i desapareix”, diuen uns versos. O bé: “esser només això: càrrega, / impedimenta, fardatge, coses / que s’han de lliurar, traginada”. O també: “Així t’escoles: / un que fuig i ningú no l’encalça”. El tema central de Sebastià Perelló és la temptació permanent de la fugida cap al buit o cap a la immobilitat.

Retrobam també altres motius que completen el seu univers personalíssim. Un és del del contemplador esbalaït, el que mira el món “amb un pam de boca”, i que pot acabar, com l’ornitòleg que centra un dels poemes i que és un parent literari del protagonista de la novel·la Pèls i senyals, desbordat per un món que se surt de mare. Un altre és el de la identificació amb els elements més humils de la matèria: la pols, la floridura, la llenya dolenta, el referit de la paret. Si haguéssim de caracteritzar aquests versos recorrent a analogies pictòriques, potser ens servirien Tàpies, o l’art pobre, o l’art matèric. I un tercer motiu és el de la bescara, mot amb què he titulat aquest apunt perquè surt més d’una vegada al recull i perquè és il·lustratiu de la seva riquesa lèxica. La bescara és, en una peça treballada, la cara oposada a la bona: la claror que hi ha “darrera el trau d’allò que passa”, “la veu forana”, el misteri que encalça la poesia (“orejar allò que no és mostrador”) i que ens condueix cap a un altre tema clàssic de la literatura, que és el del nostre doble fosc i secret: “T’espera un altre: jo mateix, / als meus antípodes“. Els tres motius (el contemplador atònit, la identificació amb els materials pobres, el doble secret) es lliguen amb aquell món de les desaparicions i les fugides: l’àmbit de la incertesa de la identitat. Estam davant una poesia d’aparença molt poc “civil”, però que ens presenta un univers de significacions que només podem entendre des del desconcert de l’ara i l’aquí.

Un apunt, finalment, sobre la riquesa lingüística de Talls d’ombra. No em referesc només a destresa en la construcció del discurs, o a exuberància lèxica, sinó a la seva capacitat (també ben personal, i alhora lligada a una tradició on hi ha Blai Bonet o Miquel Bauçà) d’introduir el gir parlat i el color local, en creatiu contrast amb uns versos de referents tan elusius. Sebastià Perelló usa expressions com “no tocar de peus a terra”, “sense dir ni pruna” o “fort i no et moguis”, i és capaç (i cal molta seguretat per fer-ho bé, com ho fa) de recórrer a mallorquinismes lèxics o morfosintàctics com “monea” o “se n’ho ha duit”. No ho entengueu malament: és molt lluny del localisme, és un escriptor que utilitza l’única llengua que pot utilitzar sense mentir, i que ho fa amb un domini poc corrent del valor expressiu de la barreja de registres. Sebastià Perelló: el poeta del subjecte esbalaït, testimoni d’uns temps perplexos i compromès en la vella tasca de salvar els mots.

Sebastià PERELLÓ. Talls d’ombra. Lleonard Muntaner: Palma, 2012. 74 pàgines.

Twitter de Miquel Àngel Llauger: @mallauger