Schubertnacles humits

1.06.2012

Ja fa temps que músics i compositors qüestionen el concepte convencional de concert. De fet, avui dia, el concert convencional ha esdevingut residual i més aviat decoratiu. En canvi, l’imperi de la gravació i el bafle és absolut en qualsevol tipus de música. Aquesta és la idea bàsica del nou espectacle de Carles Santos. Els Schubertnacles humits exploren la relació entre intèrpret musical, oient i reproductor, i les seves noves relacions de força i jerarquia. Ara bé, qui esperi veure i sentir alguna cosa nova quedarà decebut. El nou espectacle de Santos és una mena de compendi de les seves diferents facetes evolutives com a pianista, compositor i creador. Així, hi trobem des d’accions d’ascendència brossiana, com la directora dirigint primer el públic i al final l’altaveu en la interpretació de la Simfonia inacabada de Schubert o la violinista encavalcada sobre el pianista i ensenyant mig cul durant la interpretació exquisida d’un fragment de sonata per a violí i piano, i una peça de base de clústers, característica del Santos dels setanta, fins a una peça minimalista, música amb sons bucals, els característics jocs de llengua o l’escatologia del creador. Cal destacar la generositat amb què els intèrprets, la directora, l’actriu, la violinista i el mateix Santos es lliuren a la proposta. Potser el millor moment és el final on la directora queda atrapada per l’altaveu en un cercle interminable de fragment final de la simfonia fins que aquest se la menja. Aquest final aconsegueix provocar el mateix públic de Santos, cosa, sens dubte, de mèrit.

 

Etiquetes: