Sándor Márai: Adéu a Budapest

30.06.2012

Budapest

 

Alliberament no té el morbo que atrau moltes vegades els lectors de les novel·les sobre la Segona Guerra Mundial. La lleugeresa amb què s’escriuen certes històries tristes, destinades a l’empresa del bestseller, no té cabuda en l’escriptura de Sándor Márai. Ara, el còctel d’aquesta fosca realitat i imaginació és una beguda que se serveix alegrament sota l’artifici de la paraula. És el resultat d’escriure molt i reflexionar poc. Per sort, Márai donava moltes voltes a totes les coses i va escriure una gran quantitat d’obres fins que la solitud se’l va empassar i es va clavar un tret.

Aquesta és la història fictícia d’Erzsébet, una víctima del setge a Budapest entre el desembre de 1944 i el febrer de 1945. És també el discurs d’un humanista que va veure com van destrossar la ciutat més bella que havia vist mai, on havia decidit viure. Erzsébet ressegueix els carrers de Buda a la recerca d’un amagatall pel seu pare, un astrònom perseguit pels nazis, i passa molt a prop del carrer on va viure l’escriptor: creua el Pont de les Cadenes, s’atura a la plaça Dísz, camina pel parc de Tában i arriba al Pont d’Elisabet per tornar a Pest. És la geografia que coneixia Márai, la ciutat que el va veure créixer com a escriptor. Davant la destrucció de les bombes dels aliats, podem pressentir la tendresa que Sándor Márai sent per una ciutat quasi desapareguda.

El record de Budapest és l’aposta sincera, potser també amarga, d’una persona que com tantes altres va haver de fugir del destí que havia escollit. Márai sabia que les paraules eren insuficients per suportar la guerra i el setge. Per això en el text fa tocar de peus a terra el seu personatge, Erzsébet: li treu les il·lusions, el futur, els pensaments grandiloqüents. Li fa viure l’instant. Com que els mots manquen a l’hora de digerir la realitat, es fa amo del present i allarga les divagacions d’Erzsébet, fent de la seva espera la màxima expectació del lector. Cada acte va precedit del record i de la reflexió, de la inquietud davant d’un desenllaç que significa l’alliberament, però que alhora ha deixat d’existir en el temps perquè ja no es distingeix ni l’abans ni el després. En el refugi antiaeri no hi toca el sol: tot s’uniformitza, el temps, el dia, la foscor, tot es torna dens, pastós. També el rostre de les persones. Érzsébet viu lentament en aquesta atmosfera espessa i enganxifosa com els animals que hivernen en un son profund.

Sándor Márai

 

L’alliberament de la gent de Budapest és possible si viuen tancats en un soterrani, a cobert dels atacs aeris. Han d’esperar que acabin els bombardejos dels aliats, les detencions per part dels nazis, els robatoris entre civils i, finalment, l’entrada dels bolxevics. Qui és l’enemic? Fa la guerra per fabricar la pau? Sándor Márai no s’allunya mai de la humanitat dels seus personatges, els acompanya en la comprensió dels seus sentiments, fins i tot en les situacions més catastròfiques. Pressiona les seves històries perquè hi floreixi l’acceptació de l’odi, la creença en l’amor i l’esperança de l’ésser humà a través del patiment. No ens podem compadir d’Erzsébet perquè ella surt enfortida de cada episodi dolorós. No sap on anirà a parar, però ja no té res a perdre.