Ronda naval sota la boira

Els astres van voler que l’escriptor Pere Calders nasqués l’any 1912, el mateix any, uns mesos després, del mític enfonsament del Titànic. Aquesta coincidència l’havia comentada sovint el mateix Calders com una predestinació. Per això sempre m’ha semblat que la novel·la, o la no-novel·la, ‘Ronda naval sota la boira’ neix en el pòsit creatiu de l’autor a partir d’aquesta efemèride compartida i després es converteix en una obra literària avançada al seu temps, incompresa en el seu moment, l’any 1966 —quan ja havia publicat, entre altres, la novel·la ‘A l’ombra de l’atzavara’ basada en la seva experiència mexicana— i, afortunadament, valorada ara per la generació dels néts. Els Pirates porten aquesta obra a El Maldà.

Darrere de ‘Ronda naval sota la boira’ hi ha el realisme màgic que caracteritza l’obra de l’autor —un realisme màgic que no arriba a enfonsar-se mai en l’absurd— i també hi ha una estol de petites històries iròniques, humorístiques, farcides de multitud de personatges, tan estrafolaris com quotidians, escampats dins de la novel·la que predestinen els contes que més endavant farien Pere Calders, popular i estimat. Quan, a finals dels anys setanta del segle passat, Dagoll Dagom va proposar a Calders portar al teatre ‘Antaviana’, l’autor els va dir, esverat, si es volien arruïnar. Si avui hagués pogut aconsellar la companyia Els Pirates no sé què els hauria dit, però segur que, quan n’hauria vist el resultat obtingut, no hauria dubtat gens de la fidelitat que la companyia ha fet de la novel·la i l’habilitat a reduir dramatúrgicament una trama literària que és complexa, difícil i, en alguns moments, gairebé impossible de fer-la digerible al lector.

¿Com crear el clima d’un naufragi d’un transatlàntic en un espai reduït com El Maldà, sense sofisticacions tècniques, sense gran maquinària, i sense espectaculars efectes especials? Doncs, precisament, bevent de les fonts originals de Pere Calders: la llengua, la imaginació, el realisme i la màgia. D’una presumpta entrevista radiofònica al realitzador d’un fals documental es passa a la presumpta trama del documental en qüestió. I, un cop dins d’El Panoràmic —així és com es diu el transatlàntic en fase de naufragi—, van sorgint les situacions i els personatges de la novel·la més importants creant una trama nova que té moments de reflexió —que en el seu moment van ser vistos com una metàfora de les circumstàncies d’exili de Calders i del país—, moments d’erudició científica —una de les passions ocultes de Calders—, moments de tenses relacions personals, moments de romanticisme d’època i moments d’humor intens, gairebé de troupe de circ, com els de les escenes amb l’hipnotitzador o quan es pretén posar en solfa una banda de músics improvisada amb alguns dels passatgers.

Els Pirates Teatre ha convertit ‘Ronda naval sota la boira’ en una comèdia teatral que brilla coralment i que obliga individualment a cadascun dels intèrprets a fer vertiginosos canvis de personatges. Bernat Cot es posa en la pell de tres o quatre dels més decisius i no sembla mai el mateix. Laura Aubert passa de fer de presentadora del programa de ràdio a hipnotitzador —malgrat que li surten competidors múltiples en aquest rol— i encara no en té prou a l’hora de convertir-se per encàrrec en assassina compulsiva, des del pont del vaixell.

El testimoni supervivent del simulacre del naufragi (Eduard Autonell) és una mena de Woody Allen versus Pere Calders en la veu del seu dietari personal. Xavier Frau és Maurici, el capitost del transatlàntic, amb trets dictatorials, que bascula entre l’encàrrec de comandar el simulacre del naufragi i la voluntat de fer-lo realitat. Núria Cuyàs, Lluna Pindado i Laura Pau (que alterna funcions amb Núria Deulofeu) tenen diferents papers, des dels d’auxiliars de la tripulació a passatgers, i d’altres de més protagonistes com el del personatge d’Olga (Lluna Pindado), la muller de casa bona i parella convencional d’Oleguer, l’autor del dietari; o el de l’exdona d’un funcionari espanyol, fugit terres enllà, que busca parella (Laura Pau); o el del representant de la potència internacional que ha de rescatar el transatlàntic (Núria Cuyàs) que protagonitza una escena inspirada en la guerra freda entre ell/ella (de perfil soviètic) sorgit del fons del mar després de l’explosió d’un submarí, i l’aviador de l’altra potència internacional de rescat (Bernat Cot), de perfil nord-americà amb casc i xiclet, caigut del cel. Tot plegat configura, en una mica més d’una hora i mitja, una autèntica ronda teatral que, lluny d’ofegar-se en la boira, com podria insinuar el títol, es fa delicadament divertida i transparent com un dia clar, net i ras.