Romeu i Julieta: la CND balla el seu destí

El Teatre-Auditori de Sant Cugat acull la gira que la companyia està fent del drama shakespearià, amb una mirada del coreògraf Goyo Montero carregada de lirisme i protagonitzada pel tarragoní Aleix Mañé en el rol de Romeu. Contrast intens respecte a la versió del Ballet Malandain de Biarritz de fa uns dies que també vam ressenyar a Núvol.

Són diversos els accents que una obra com aquesta permeten i en la història de la dansa han estat múltiples: és part de la grandesa d’un gènere, el de la tragèdia representada, que l’escriptor universal popularitzà entre els seus coetanis. Serguei Prokófiev, el 1936, creà la música per a ballet: rebuda llavors amb dificultats, però un èxit esclatant en la seva estrena. La base melòdica, les pronunciades variacions sobre el tema de Julieta i el tema principal, el Ball dels Cavallers, han fet de l’obra un clàssic del repertori. El 2009, Goyo Montero, estrenà a Nuremberg la versió que ara ha dirigit amb la CND, amb una intencionada èmfasi en l’expressió subjectiva de la parella protagonista: una magnífica oportunitat per descobrir la potencialitat d’Aleix Mañé (precís, desbordant de tensió innocent) i la ballarina principal de la companyia Marina Jiménez (un espectacle de perfecció tècnica i contenció emocional). El duo amb el que tanquen la primera part de l’espectacle és de gran torbació: sens dubte el més destacat de tota la representació.

Tot i així, entre aquests Capulets i Montesco, sembla interposar-se sempre la música del geni rus. Caracteritzada pels contrastos narratius, de breus passatges, que salten bruscament de la poesia subtil dels sentiments a la tensió de l’acció de grup, no s’aconsegueix plenament l’enllaç entre aquells contrastos, quedant el cos de ball clarament segregat del nucli fonamental de l’obra. Sembla com si l’intencionat accent líric amb què Goyo Montero vol embolcallar la història, fos incapaç d’incloure el context en què té lloc. De manera que sempre amb intenses interpretracions, com la del narrador (amb un posat circumspecte perfecte per al rol de Mab); la de Mercutio (brillant el ballarí principal Javier Monzón, amb una expressivitat d’alta qualitat); i la de Lady Capuleta/Arna (Elisabet Biosca, una de les presències escèniques més impactants); la resta de la companyia no s’integra plenament en el festival d’emocions en el que es vol transformar la història. Potser perquè del drama (en el sentit més literal: “del dolor”) se’n parla poc en aquesta versió i, també, perquè l’escenografia no ajuda gens ni mica en el conjunt de l’obra, generant fins i tot un seriós entrebanc perquè mai no s’arriba a entendre el sentit d’unes bastides, que no tenen ni tant sols utilitat decorativa.

Magnífics solistes; encertada elecció dels protagonistes; oportunitat màgica perquè a casa nostra puguem lloar la feina dels nostres ballarins (i el pati de butaques va respondre amb entusiasme i entrega); lluent retrobada amb la CND a Sant Cugat; exquisida orquestració; universals drama i música; per a una vetllada que en el detall arriba a quotes d’excel·lència, però irregular en la seva globalitat.

I és que el destí és allò que passa en el micromón dels cors, però en el context general d’on succeeix. I la CND de José Carlos Martínez continua lluitant incansablement per aconseguir el seu nou espai en el panorama de la dansa a Espanya, i disposa de grans ballarins per a fer-ho; però queda encara lluny d’haver-se reconciliat amb el seu passat com a grup.

Pots rescatar la crítica de la versió del Ballet Malandain de Biarritz presentada a Manresa i Terrassa aquí.